15.12.2022 - 19:50
A la Píndola de dilluns deia que teníem davant una setmana important del punt de vista monetari. Molts bancs centrals havien de decidir què feien amb els tipus d’interès referencials. I, malgrat que les pujades finals no han sorprès ningú, sí que ha estat xocant l’agressivitat que les màximes autoritats han exhibit a l’hora d’explicar els motius de les alces i, sobretot, les previsions, molt més negatives que no semblava.
“Aquesta és la conferència de premsa del BCE més agressiva que hem cobert de Christine Lagarde”, no han dubtat a dir avui alguns periodistes, després d’escoltar la presidenta del BCE. Què ha dit? D’on ve aquesta agressivitat? De fet, ha estat un calc de les paraules d’ahir del president de la Reserva Federal americana, després de decidir d’apujar mig punt el tipus referencial. La prova és que, immediatament, els índexs borsaris de Wall Street van començar a caure… i avui han seguit el mateix camí, conjuntament amb els europeus.
La clau de les seves paraules ha estat la por. La por d’una inflació que, malgrat mostrar símptomes de desacceleració, a Europa i als Estats Units no es frena amb la força prevista. I les paraules d’ambdós mandataris han obert molts interrogants sobre el futur. Hi havia l’esperança que la moderació en els IPC respectius els fes parlar d’una moderació en les pujades de tipus el 2023, però no: han demostrat que volen lluitar contra la inflació, caigui qui caigui, encara que la resposta de l’activitat sigui un replegament que porti a la recessió.
Anem a pams. Damunt els comentaris que s’han fet aquesta tarda, hi planava la idea que la presidenta Lagarde semblava voler dirigir explícitament les expectatives del mercat cap a un tipus terminal més alt que no s’esperava. “No és habitual que Lagarde vulgui orientar els mercats de manera tan contundent, cosa que demostra la urgència d’allò que ens vol dir el BCE”, es deia. Certament, en les paraules de les autoritats monetàries, com sempre, s’ha de llegir entre línies.
Què sap que no sapiguem nosaltres? Hi ha hagut un paràgraf de les seves declaracions que ha pertorbat els assistents i els analistes: “Dependrem de les dades per fixar la nostra política monetària. Però sobre la base del que sabem avui, amb això que hem fet fins ara no n’hi ha prou per a guanyar la batalla contra la inflació. Això garanteix una pujada de tipus de 50 punts bàsics a la nostra pròxima reunió i probablement a la següent, i potser a la següent. No sé si això serà la nova normalitat, però toca fer-ho, d’acord amb el que sabem ara.” Ha fet mal això del següent, l’altre i l’altre… fins quan? Vet aquí la qüestió que ha creat angoixa.
I ha continuat dient: “Encara que les dades d’inflació puguin baixar al desembre, tenim bones raons per a esperar més inflació al gener i al febrer. La nostra visió se centra a llarg termini i això orienta la nostra política. El gener i el febrer són mesos en què les pujades en els preus de l’energia es traslladen als preus al detall –ha dit Lagarde–. En som molt conscients. L’alimentació i l’energia continuaran pujant, i això és al darrere de les nostres previsions”, ha conclòs.
Ahir Jerome Powell, president de la Fed, ja va fer una prèvia de les paraules de Lagarde d’avui. “Ja sé que som en territori restrictiu, per això ja no és tan important a quina velocitat anem, sinó més aviat quin serà el nivell final [dels tipus].” Va ser la primera galleda d’aigua freda. Perquè els analistes saben que té raó. Però, a quina altura és el llistó final?
I tot seguit va etzibar: “La política monetària encara no és prou restrictiva. Esperàvem haver aconseguit un progrés més ràpid en la inflació. És bo veure el progrés assolit, però hi ha un llarg camí fins a l’estabilitat dels preus.” És a dir, valora la moderació, però no n’hi ha prou. De fet, la baixada del preu dels carburants ha permès a la inflació interanual de reduir-se al novembre, per cinquè mes consecutiu, fins al 7,1% des del màxim del 9,1% del juny. “Necessitem més proves per a afirmar que la inflació està controlada”, ha afegit.
A diferència d’Europa, els salaris dels EUA han pujat més amb la inflació. D’aquí ve que afirmés: “La inflació dels serveis pot trigar més a desaccelerar-se i si aquesta situació es manté l’organisme es podria trobar obligat a elevar més l’objectiu final dels tipus d’interès.” Just això que ha repetit avui Lagarde. Els EUA, a més, han revisat a la baixa el creixement i a l’alça la inflació per a l’any vinent. La previsió d’inflació subjacent (la total menys els productes alimentaris frescs i l’energia) per al 2023 s’ha enfilat fins al 3,5% des del 3,1%, malgrat un nivell previst més alt dels tipus d’interès. A més, la previsió de creixement del PIB s’ha retallat fins al 0,5% des de l’1,2% i també s’ha augmentat dues dècimes la previsió de desocupació, fins al 4,6%.
Un panorama que ha esborrat el somriure dels més optimistes. Avui els tipus de referència americans i europeus són del 4,50% i del 2,50%, respectivament, amb les repercussions que això implica i l’afegitó de les previsions de futur que Lagarde i Powell han exposat.
A casa nostra també ens tocarà el rebre. Uns tipus més alts volen dir una pujada de tots els derivats. Els bancs es finançaran a tipus més alts i ho traslladaran immediatament a la clientela… i es prestaran entre ells els diners a un preu més alt, és a dir, l’euríbor. Això, com ja he anat assenyalant, voldrà dir tres coses. Per una banda, les empreses hauran de pagar el finançament més car als bancs i, per una altra, les hipoteques continuaran pujant en el moment de fer l’actualització. I, és clar, el cost del deute públic també pujarà, si bé sembla que només un 15% és exposat a les pujades.
I aquí cal insistir que totes les hipoteques seran més cares… menys les que ja s’hagin fet fixes fins ara, és clar. Però, a partir d’avui, les lligades a l’euríbor pujaran, llevat que els bancs no retallin el plus que fins ara exhibeixen. Allò de l’euríbor més x punts. No sé si ho faran, però l’encariment és segur. També s’encariran les de tipus fix que se signin, perquè als bancs no els interessa que els clients en demanin.
Sortosament, el govern espanyol va aprovar el 22 de novembre un conjunt de mesures per a facilitar el pagament de la hipoteca a més d’un milió de cases, arran de l’augment dels tipus d’interès. Recordem que les iniciatives adoptades actuen en tres vies: milloren el tractament de les famílies vulnerables, creen un nou marc d’actuació per a les de classe mitjana en risc de vulnerabilitat i estableixen mesures generals aplicables a totes les hipoteques. Cal destacar la possibilitat de canviar de tipus variable a tipus fix, a uns costs més baixos que els actuals, i d’eliminar les comissions per amortització anticipada.
Malgrat tot, l’agressivitat demostrada per les autoritats monetàries obre una porta al dubte sobre el nivell a què poden arribar els tipus d’interès en el futur. És un risc que empreses i famílies han de tenir en compte. La inflació té l’última paraula. L’estat espanyol –que no té gaire pes a l’hora de les decisions del BCE– es troba al 6,8% total i al 6,3% subjacent. La minsa diferència de mig punt que hi ha entre totes dues vol dir que el virus inflacionari és molt arrelat en el teixit empresarial i que la pujada de preus ja no depèn tant dels fenòmens externs. Val a dir que és una situació de fons més complicada de resoldre que no pas la de la mitjana de la zona euro, perquè si bé la inflació total és més alta, del 10%, la subjacent és menor, del 5%, amb una diferència entre ambdues deu vegades superior a l’espanyola. Això vol dir que a la zona euro en conjunt els preus depenen més de l’exterior que no pas de l’economia pròpia.
Ara com ara, la reacció de les borses és molt clara. Les europees s’han enfonsat i les dels EUA, quan escric aquestes línies, baixen entre un 2% i un 3% i ja veurem com reacciona l’euríbor. Són els primers senyals després de la sorpresa d’avui: hi insisteixo, no de les xifres, sinó del to de les paraules…
