Les agressions sexuals dins la parella: la violència invisible

Les creences socials sobre què és un agressor sexual i què és una violació sovint porten a visibilitzar les agressions més arquetípiques –la que comet un desconegut pel carrer– i a invisibilitzar les agressions de coneguts, que són les més freqüents. De fet, les dades d’aquests darrers anys assenyalen que l’agressor era un desconegut únicament en el 34% dels casos. Quan l’agressor no tan sols forma part de l’entorn de la dona, sinó que a més és la seva parella, socialment encara costa molt posar nom a la violència sexual, no menystenir-la i posar-se al costat de les víctimes.

La vivència, del punt de vista de la víctima

El focus de la violència masclista s’ha de posar en l’agressor i la societat, i no pas en les víctimes, però saber com opera aquesta violència i com es viu des de dins pot ajudar l’entorn a entendre i donar suport a la dona, i també a identificar l’agressor com a tal. “Recordo vegades en què plorava perquè no volia mantenir aquell acte sexual i a ell li era absolutament igual. El sexe em va deixar d’agradar perquè m’obligava a fer coses que no volia i sovint em feia mal.”. Així explica la Sara –nom fictici per a mantenir-ne l’anonimat– una de les agressions sexuals que va patir en una relació de violència.

Remarca que l’agressor va arribar a aquest punt després d’haver començat amb maneres més subtils, com sempre passa en aquestes relacions. És un procés gradual en què la violència va de menys a més, per tal d’anar atrapant de mica en mica la víctima. “En aquest punt tan avançat de la relació, quan jo deia que no, per a ell era un sí, i jo sentia que, si no ho feia, seria pitjor, s’enfadaria més, era com si no hi hagués cap més opció. Però al principi va començar amb altres estratègies: si jo no volia, ell hi insistia. Si hi havia pràctiques que no volia fer, em deia ‘fes-ho per mi’.”

La Sara vivia una situació d’indefensió apresa molt comuna en aquestes relacions. També tenia dificultats per a identificar allò com a violència sexual i anomenar-la. Tal com assenyala Marta Mariñas, psicòloga especialitzada en violència de gènere, aquesta dificultat apareix en la gran majoria de casos. “Moltes vegades s’identifica un malestar físic i en relació amb el cos, sense poder associar-lo a la violència sexual.”

Per què és difícil de posar-hi nom?

Aquesta dificultat d’identificació és multifactorial. Per una banda, hi influeixen els mandats de gènere, el fet d’atorgar, de manera inconscient, uns rols diferenciats a homes i dones. “Jo no era conscient que patia violència, pensava que allò eren coses de la parella”, recorda la Sara. “Em vaig criar en una casa en què hi havia maltractaments del meu pare a la meva mare, i no sabia diferenciar certes coses.”

Tanmateix, aquesta normalització d’unes desigualtats que són construïdes, i no pas innates, no és exclusiva de les dones que han vist com les seves mares sofrien violència. Són rols que tota la societat té interioritzats de manera més o menys explícita. “Hi ha un mandat de segles i segles en relació amb la sexualitat en què se’ns col·loca com a donadores de plaer, però alhora tenim vetat aquest plaer cap a nosaltres mateixes”, assenyala Mariñas. “Per tant, moltes dones, inconscientment, no posen al centre el seu plaer i sexualitat. Això fa molt difícil identificar quan se’ns obliga a tenir sexe per mitjà del xantatge. La sexualitat no ha estat un territori conquerit per nosaltres, però alhora el nostre cos sempre s’ha entès com un territori de conquesta”. A més, la creença social que els agressors sexuals són “els altres”, que són monstres o malalts fora la societat, i no pas persones del nostre entorn, també dificulta de veure el xicot o el marit com a agressor.

També hi ha factors psicològics que dificulten aquesta identificació. “Les emocions, que són enmig d’aquests vincles íntims, dificulten de veure amb claredat i objectivament fets que en un altre moment i en un altre context es veuen molt clarament”, comenta la psicòloga. “També hi influeix el fet d’haver normalitzat a poc a poc la violència i el seu impacte. Quan hi ha manifestacions de violència sexual, vol dir que hi ha unes altres dinàmiques de violències masclistes, i aquest impacte normalment genera confusió, desordre mental, desorientació, dificultat per a confiar en el propi criteri, baixa autoestima i culpa.”

A més, hi ha un mecanisme de supervivència inconscient: la desconnexió emocional i la dissociació. “Per suportar-ho, la persona es desconnecta, inconscientment, es desendolla de les seves pròpies emocions. Si no puc connectar amb l’emprenyament o amb la ràbia, que és l’emoció que serveix per a posar límits, tampoc no tindré la informació que em diu que això els traspassa, que vull posar-los”, afegeix Mariñas. La paralització, a més, també és una reacció habitual en casos de violència sexual, independentment del context.

Un consentiment que es dóna per descomptat

Però el perquè de les reaccions de les dones no és pas on s’hauria de posar el focus de la violència sexual, sinó el perquè de la conducta dels agressors. És a dir, cal deixar de demanar-nos per què una dona en concret “permet” que la seva parella l’agredeixi i demanar-nos per què l’agressor agredeix i quin paper hi té el conjunt de la societat. “Hi ha la idea patriarcal del cos de les dones com un objecte, i en la parella s’activa més aquest mandat de la propietat, com si el cos de la dona fos propietat dels homes”, conclou Mariñas, i deixa clar que són creences tan interioritzades que rarament s’expressen de manera explícita.

Els agressors, d’alguna manera, pensen que tenen “dret” d’accedir al cos de la seva parella simplement pel fet de ser-ho, i el seu consentiment es dóna per descomptat, llevat que ella digui que no. La lògica, tal com indicava l’advocada Carla Vall en una entrevista a VilaWeb, hauria de ser inversa: “Si es pensa que el consentiment s’ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no. Hi hem de donar la volta i dir que el consentiment s’ha de construir, no destruir.” És a dir, si la dona no té una actitud proactiva en aquella relació sexual, si no hi ha un “sí” implícit, allò és un “no”, encara que no sigui verbal i explícit. No cal que la situació sigui la d’ella dient explícitament que no, l’home exercint violència física i ella resistint-s’hi perquè allò es consideri violència sexual, tot i que aquesta en sigui la visió estereotipada.

Aquestes situacions, en què no hi ha un “no” explícit però tampoc un “sí”, acostumen a ser comunes en les relacions de parella, i sovint l’estratègia de l’agressor és la insistència o el xantatge emocional, tal com recull el curt Je suis ordinaire. Frases com ara “és que ja no t’excito” o “si m’estimessis, ho faríem” poden coaccionar la dona, més quan viu en un context de violència masclista i de dependència emocional en què el pànic d’allò que pugui fer l’agressor o que l’agressor deixi la relació és molt gran.

El punt de vista social

Les creences nocives sobre les agressions sexuals dins la parella es reflecteixen en tots els àmbits socials, i el judicial n’és un gran exemple. Al maig es va publicar un estudi pioner que concloïa que els jutjats espanyols castigaven menys les violacions comeses per la parella o l’ex-parella. Entre més dades, l’anàlisi revelava que els magistrats havien condemnat un 62% dels acusats de violació que eren parella o ex-parella de les víctimes, un percentatge que s’enfilava fins al 79% de mitjana en la resta de casos.

“Quan la violació és contra una dona que ha estat parella o que és parella, la taxa de condemnes és més baixa; és a dir, es condemnen menys casos, i quan es condemnen, la pena és més baixa. La mitjana de les penes de presó que s’imposen és més baixa en temps i també són més baixes les indemnitzacions”, explica Josep Maria Tamarit, catedràtic de dret penal de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i autor principal de l’estudi.

L’estudi, que és quantitatiu, no ha analitzat el perquè d’aquestes dades, si poden respondre a algun biaix, però és probable que les concepcions socials sobre aquestes agressions hi influeixin. Tanmateix, cal tenir en compte tots els elements: “És raonable pensar que hi ha més dificultats probatòries en aquests casos, i per tant això podria explicar que el nombre de condemnes sigui una mica més baix”, diu Tamarit. “Però les dificultats probatòries no tindrien relació amb el fet que la pena que s’imposa sigui, de mitjana, més baixa. Aquí hi hauria altres factors que, probablement, tenen a veure amb raons històriques.”

Tradicionalment, el dret ha penalitzat poc aquesta mena d’agressions, partint de la concepció que les dones, d’alguna manera, “deuen” sexe als seus marits. “Tant a Espanya com en altres països, això que abans s’anomenava violació marital, és a dir, la violació en el si del matrimoni, no ha tingut la mateixa consideració que la violació fora d’una relació de parella”, explica Tamarit. “En molts països no era ni tan sols un delicte, o era un delicte amb una reprovació i una pena menors. En alguns països, a més, hi havia fins i tot l’anomenada llicència marital, i se suposava que el dret no hi havia d’intervenir. A Espanya, això no va existir mai des del punt de vista legal, però fins fa ben pocs anys no hi havia una pràctica de perseguir aquests fets, no hi havia procediments per violacions en el si de la parella.”

Malgrat el menysteniment social històric, aquest estudi revela com en són, de comunes, aquestes agressions. Dels 964 casos estudiats, un 37% havien estat comesos per la parella o l’ex-parella; un 17,6%, per algú conegut; un 22,7%, per un desconegut, i un 20,9%, per altres familiars. Així doncs, que els agressors sexuals són monstres que assalten pel carrer les dones, i no pas els seus marits o les seves parelles, de qualsevol classe i context social, és una idea que les dades contradiuen constantment.