“Volem treballar de manera segura”: els sanitaris relaten algunes de les agressions que han rebut mentre treballaven

Fa tot just una setmana, i amb molt pocs dies de diferència, van produir-se dues agressions a diferents centres de salut: una, contra els Mossos de l’Hospital Josep Trueta de Girona; i l’altra, a l’Hospital Universitari de Terrassa que va afectar a més de deu treballadors. Aquests dos casos van tornar a posar al centre del debat la creixent sensació d’inseguretat i perill amb què treballa el personal sanitari i administratiu dels hospitals del país, que ja fa temps que denuncien tota mena d’agressions que els dificulta de treballar en condicions dignes.

Divendres passat, el conseller de Salut a Catalunya, Manel Balcells, va declarar a RAC1 que els atacs a sanitaris havien augmentat un 13% respecte de l’any passat. El 2022, Salut va registrar 13.177 agressions, un 20% més que l’any anterior.

Al País Valencià, la conselleria de Sanitat ha posat en marxa una campanya de sensibilització davant les agressions a sanitaris sota el lema “Agredir-los és delicte”. Durant la presentació de la campanya, Marciano Gómez, conseller de Sanitat, va lamentar l’augment gradual de les agressions: el 2023 hi va haver un total de 1.192 agressions al personal sanitari, segons les dades recollides al Registre d’Agressions a Personal Sanitari de la Conselleria. En comparació amb el 2022, el nombre d’agressions s’ha incrementat un 22,25%. A més, mentre les agressions físiques es mantenen estables d’ençà del 2010, les verbals han augmentat de 29 el 2010 a 1.031 el 2023 i ja representen un 86,5% de les agressions totals.

El Servei de Salut de les Illes va comptabilitzar un total de 1.117 agressions a personal dels centres sanitaris durant el 2023. Gairebé el 95% van ser agressions verbals i el 5% restant van ser físiques, segons dades de la memòria de 2023 elaborada pel Servei de Seguretat dels Professionals del Servei de Salut. Del nombre total d’agressions, 517 van tenir lloc a centres hospitalaris, 544 a centres d’atenció primària i 54 en uns altres dispositius sanitaris. Per categories professionals, el personal d’infermeria i els tècnics en cures auxiliars d’infermeria aglutinen el 50% de les agressions, els facultatius aproximadament el 29% i el personal administratiu gairebé el 16%. Ja el 2017, el Col·legi de Metges de València va elaborar un vídeo contra les agressions amb cares conegudes per a conscienciar del problema. L’objectiu del vídeo era de conscienciar la societat que el metge no és culpable de les conseqüències de la gestió sanitària que generen “fàstic i empipament” entre els usuaris de la sanitat, com són les llistes d’espera, demores en proves mèdiques i cues en les urgències dels centres sanitaris, entre més greuges.

Si parlem només d’agressions a metges col·legiats, el 2023 van denunciar-se’n 295 a Catalunya; 64 al País Valencià i 27 a les Illes, segons que recull l’Organització Mèdica Col·legial de l’estat espanyol, que centralitza totes les dades que li arriben dels diferents Col·legis Oficials de Metges. Les dades del 2022 no són gaire diferents: van denunciar-se’n 380 a Catalunya, 56 al País Valencià i 21 a les Illes i, el 2021, 210 a Catalunya, 50 al País Valencià i 19 a les Illes. Així i tot, aquestes agressions representen una petita part del total de les que es produeixen, perquè la majoria les reben infermeres i personal administratiu. 

Per a documentar tot això, VilaWeb ha recollit alguns testimonis que treballen al sector sanitari i que han pogut explicar de primera mà situacions que han viscut a la feina. Alguns han volgut romandre en l’anonimat, però VilaWeb ha pogut comprovar la identitat de tots.

“Volem treballar de manera segura”

Laia Marsal, vice-presidenta del sindicat Infermeres de Catalunya, apunta que les agressions de la setmana passada a Terrassa posen de manifest que el circuit per a poder prevenir aquests incidents no funciona. Diu: “La majoria dels centres sanitaris no tenen serveis de seguretat. Per exemple, als centres d’atenció primària, que són la primera línia d’atenció de la població, no n’hi ha. És on la gent ve amb més demanda i més exigència i, per tant, on es produeixen més agressions psicològiques i verbals.” Alhora, remarca que cal reavaluar el circuit perquè no es tornin a produir accidents com aquests. “L’únic que volem és treballar de manera segura”, reclama.

Alerta que les agressions més freqüents són insults i amenaces verbals que es produeixen en situacions de tensió i nerviosisme. Situacions que han augmentat d’ençà de la pandèmia a causa de la manca de recursos econòmics i de personal. Ho explica així: “Ens adonem que, d’ençà de la pandèmia, ha augmentat el nerviosisme i el grau d’exigència de la població envers el sistema sanitari i, en general, envers els serveis públics. Són situacions que vivim dia a dia les sanitàries en els nostres centres de salut, però que no es notifiquen tant com s’hauria de fer. Durant la pandèmia es van deixar de fer moltes de les feines de prevenció, de cribratge i de promoció de la salut que ara repercuteixen en un augment de malalties cròniques, deteccions tardanes de malalties que es van gestar en aquell moment, etc. Això també influeix en els recursos assistencials. Si ara no s’ofereix una dotació de recursos professionals i materials perquè els professionals puguin treballar bé i puguin oferir unes llistes d’espera en condicions, el pacient se sent abandonat; sent que no l’atenem, que no el controlem ni l’acompanyem com s’havia fet fins ara.”

Amb tot, Marsal fa una crida a denunciar qualsevol d’agressió, sigui del tipus que sigui, per així poder establir una línia de prevenció “més eficaç” i poder treballar de manera “més segura”. “Ara mateix tenim una sobrecàrrega mental i emocional molt forta. Cada cop ens fan sentir més vulnerables davant els usuaris.” De fet, Marsal explica que els últims anys ha augmentat molt la demanda de suport psicològic per als professionals sanitaris, i que hi ha estudis que notifiquen un augment d’abusos de substàncies com ara l’alcohol i el tabac, i també de baixes laborals. “La gent no treballa com voldria, i això afecta directament la qualitat assistencial que oferim. Si un professional no pot treballar bé a causa de les condicions laborals i de la seva salut mental i física, no pot oferir la màxima qualitat que necessitem.”

Testimonis

Rosa Maria Jaumà

Rosa Maria Jaumà, delegada de Metges de Catalunya i metgessa de família especialista en medicina familiar i comunitària, treballa a l’Àrea Bàsica de Salut de Banyoles (Pla de l’Estany). Durant la seva vida laboral ha presentat dues denúncies per escridassades i faltes de respecte. En ambdós casos, va demanar que li traguessin el pacient de la llista visites, però no van poder fer-ho perquè era un pacient d’atenció domiciliària i ella era l’única metgessa que visitava al poble. “Jo anava callant, callant i callant, que és el que diuen que has de fer: deixar que caigui el ruixat. Quan ja no vaig poder més, li vaig dir que no tolerava aquell comportament.” Jaumà va denunciar-ho a l’empresa sanitària que gestiona el seu centre de salut, i una psicòloga va posar-se en contacte amb ella i amb l’agressor. “Quan reps una agressió, sigui del tipus que sigui, el primer que sents és disgust amb l’empresa i el sistema. Quan passa, hi ha psicòlegs que hi intervenen: truquen al personal afectat i a la persona que ha ocasionat l’agressió, però a vegades tens la sensació que encara et vénen a dir: ‘No n’hi ha per a tant’, sobretot amb les agressions verbals.” En aquest cas, assegura que la trucada de la psicòloga va funcionar perquè d’ençà de l’incident, la situació amb aquest pacient no s’ha tornat a repetir.

Després d’explicar el seu testimoni, Jaumà denuncia que ni les empreses de salut ni el departament no tenen cura dels treballadors: “Els polítics i els responsables parlen només quan les agressions surten a la premsa, com ha passat aquesta última setmana. Les empreses de salut no ens protegeixen i no tenen cura dels treballadors. Permeten moltes situacions, són conscients de què passa, però ho viuen a distància i no ens protegeixen com caldria”, conclou.

Alhora, també alerta que la majoria de les agressions no es denuncien: “La major part de les vegades la gent no ho denuncia. Hauríem de fer-ho; hauríem d’avisar als nostres responsables superiors i hi hauria d’haver una primera actitud punitiva, però com que no hi és, la majoria dels companys el que fan és no dir res.” Segons que explica, fa anys es va crear un comitè permanent de l’Observatori per a Situacions de Violència en l’Àmbit Sanitari, però no ha acabat de funcionar: “Van crear una plataforma digital per a facilitar de denunciar-ho, però els resultats no han estat gaire positius. En principi, està unificat per a tot el sistema –tant hospitalari com d’atenció primària–, però no es denuncia tot el que rebem, només les agressions físiques o quan hi ha destrucció de material.” Així doncs, els insults, les amenaces i els comportaments poc adequats no arriben a quedar mai registrats. “La plataforma no és àgil i el protocol que s’aplica no dóna garanties que se solucionaran els problemes. Tampoc que s’aplicarà cap càstig a la persona que ha comès l’agressió. És una mica decebedor. Si realment hi hagués un càstig, les coses canviarien i potser tots denunciaríem una mica més.”

Jaumà associa el repunt d’agressions a la manca de recursos de personal i material que fa anys que reclamen els sanitaris i a un context social d’empobriment. “Ens falten professionals i ara hi ha molta més població que no abans: de sis milions hem passat a vuit. No s’han planificat les plantilles de professionals de la salut adequadament per a la societat que tenim ni per a la complexitat dels problemes de salut. Cada dia hi ha més exigències i menys professionals. Entenem que estem en una situació precària per manca de recursos, que la població s’ha empobrit, la gent ve nerviosa i pretenen que els ho resolguem tot, i no podem. A l’atenció primària, la gent és molt vulnerable. Estan en situacions d’estrès i angoixa i perden el control fàcilment. La gent es posa nerviosa quan s’ha d’esperar, quan no els poden donar hora, etc. Durant la pandèmia, ho vam donar tot, però després s’ha desvirtuat i ens hem trobat amb tota la manca de personal i l’excés de càrrega de feina que fa que treballem al límit. Estem cansats i esgotats.”

Anna Ventura

Anna Ventura explica una situació que va viure el 2023 quan treballava d’infermera a l’Hospital Josep Trueta de Girona, quan feia torn de tardes. En aquella època, tenia un pacient ingressat amb càncer, diagnosticat de feia pocs dies. Quan va arribar la dona del pacient, va exigir-li a Ventura de parlar amb el metge per aclarir alguns dubtes sobre el diagnòstic. Ventura va anar a cercar el metge, però ja havia acabat la jornada laboral, de manera que va anar a cercar el metge de guàrdia. Aquest tenia moltes urgències oncològiques i no podia atendre’ls immediatament. “A més, ha de ser el metge assignat qui els ha d’informar”, diu. Quan Ventura va comentar la situació a la dona, aquesta va començar a escridassar-la. “Em va dir que l’atenció era una merda, que érem tots inútils i que havíem d’entendre la seva situació.” En aquell moment, Ventura estava acompanyada del seu company auxiliar, a qui la dona va dir “que era un inútil i que no servia per a res”, segons que relata Ventura. “Li deia: ‘Ets aquí sense fer res, no serveixes per a res.'” Davant aquesta situació, Ventura va anar a cercar el supervisor de guàrdies de tarda, que va pujar a l’habitació amb ells. Mentrestant, la senyora va anar al taulell on hi havia la resta de companys de planta “i va començar a insultar a tothom que se li posava al davant.” “Vam intentar de fer-li entendre que el metge ja havia marxat i que el de guàrdia passaria quan pogués. Quan va arribar el supervisor, va aconseguir calmar-la.” Després, va aconsellar a Ventura de posar una denúncia per agressió verbal. “Vaig dir que sí. Se’n posen força, d’aquestes denúncies. L’endemà em va trucar el servei de prevenció intern de l’hospital per preguntar-me si necessitava suport psicològic. Com que vaig dir que no, aquí es va acabar el tema.”

A més, Ventura assegura que hi ha moltes agressions, “sobretot de verbals”. “Hi ha molts casos que se’ns escapen i els pacients i els familiars ho paguen amb nosaltres. Jo n’he viscut moltes. N’hi ha moltíssimes. Tinc companys que fins i tot han hagut d’estar de baixa per agressions físiques. Són agressions gairebé diàries”, relata.

I.C.

I.C. era metgessa especialitzada en medicina interna, però ja està jubilada. Explica a VilaWeb que, cap al 2012, quan treballava a l’Àrea Bàsica de Salut de Sant Celoni (Vallès Oriental), un pacient va agredir-la verbalment. Aquell any, feia el seguiment d’una persona que s’havia fet mal al peu i que estava de baixa. En el moment que va considerar que ja podia donar l’alta al pacient, aquest va dir-li: “Si home, xupa’m la polla.” La situació va continuar així, segons que relata el testimoni: “Vaig dir-li que el denunciaria. Llavors, es va aixecar de la cadira, es va recolzar a la taula, es va inclinar cap endavant per apropar-se a mi i em va dir: ‘Pobre de tu que em denunciïs.’ Vaig dir-li que el que m’havia dit era molt greu. Vaig anar als Mossos i vaig denunciar-ho.” I.C. va denunciar-ho als Mossos de Sant Celoni. El pacient va ser jutjat pel Jutjat de Pau de la localitat. “Espero que aquest home mai més no hagi dit això a ningú.” Alhora, I.C. critica les exigències amb les quals es presenten els pacients a les consultes. “Et diuen: ‘Vinc aquí a que em miris, a que em facis, a que em diguis.’ L’actitud, en general, és de falta de respecte.”

Infermer

Un altre dels testimonis, que també vol mantenir-se en l’anonimat, és infermer d’emergències en un hospital del Pirineu. Combina la feina en ambulàncies del SEM i a l’hospital. Va graduar-se en Infermeria el 1995 i durant molts anys ha treballat de nits. Explica que en més d’una ocasió ha rebut agressions, físiques i verbals. “Tota la violència que he rebut ha estat per part de pacients intoxicats o amb crisis d’identitat”, diu. Hi va haver una vegada que va voler ajudar un company i, com a conseqüència, va rebre un cop per part del pacient. La primera vegada que va rebre una agressió física, va presentar-se als Mossos per a denunciar-ho. “Em van dir que com que la persona estava incapacitada perquè anava beguda, no tenia cap responsabilitat. No hi va haver cap conseqüència per a l’agressor.” Un dels seus companys, que també va denunciar una situació de violència, va aconseguir que posessin una multa a l’agressor.

El testimoni explica que la violència l’ha rebuda sempre, no tan sols aquests darrers anys, perquè treballa de nits i en ambulàncies. “No és només cosa d’ara”, diu. A causa d’això, explica que ha après a “desenvolupar estratègies” per a defensar-se i evitar que les agressions arribin a més. “Els insults que he rebut, ni els conto”, diu. I afegeix: “Al món sanitari, hi ha dos tipus de professionals: els que ja ens han pegat i els que els pegaran.” Igual que Jaumà, també associa les agressions amb la falta de recursos al sistema sanitari. “L’usuari té unes expectatives que el sistema no pot assumir. Llavors és quan la frustració es converteix en ira i es revolta cap al professional sanitari.”

Segons que explica, ara fa temps que no rep cap agressió: “No sé si perquè sóc molt més empàtic, més vell o perquè he sabut desenvolupar estratègies per a saber desescalar situacions de molta tensió.” Així i tot, destaca que tot plegat és un problema “multifactorial” del sistema i lamenta que no s’hi faci res perquè, a diferència d’uns altres sectors, ells no poden “retirar-se” o deixar de treballar.

Pedro Luis Esteban

Pedro Luis Esteban Navarro, metge especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, va llicenciar-se el 1994 i, d’ençà d’aleshores, ha rebut diferents agressions mentre treballava. Una, va produir-se durant una guàrdia a l’Hospital General de Catalunya, on va treballar del 2009 al 2014 com a cap de guàrdia. “Un dia, vaig ser requerit per problemes amb l’espera dels pacients al servei d’urgències. Vaig voler parlar amb un familiar molt exaltat, que va escridassar-me i faltar-me al respecte en repetides ocasions, i vaig haver d’avisar el servei de seguretat”, explica. Una altra, va produir-se durant els seus anys com a metge resident a l’Hospital Clínic de Barcelona, entre el 2000 i el 2005. Va rebre dos intents d’agressió física, una per un pacient begut, i l’altra per part d’un acompanyant d’un pacient. A l’Hospital del Mar de Barcelona, on va treballar del 1999 al 2000, també va rebre agressions verbals.

Esteban explica a VilaWeb que d’ençà que va començar a treballar hi ha un augment de conscienciació quant a les agressions. “Abans no hi havia on adreçar-se quan passaven coses com aquestes. En aquest sentit, ha millorat, això.” Ara viu i treballa a Andorra on, segons que explica, “les situacions estan molt més controlades, però també hi ha hagut un augment d’agressions verbals. Això condiciona moltíssim la feina i la manera de treballar. És un problema a tot arreu”.

Infermera

Un altre testimoni anònim relata algunes de les situacions que va viure la seva companya, infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, a final dels anys noranta. Un dels casos va produir-se a la unitat d’anàlisis de l’hospital mentre una noia esperava que li fessin una extracció de sang. El seu germà, que volia impedir-ho, va encarar-se violentament amb la infermera, la va insultar i amenaçar. Quan la infermera va poder cridar els agents de seguretat, es van emportar el noi.

L’altra situació va produir-se amb una pacient embarassada que estava ingressada a la planta de nefrologia del Clínic. Va parir el nadó i, com que la sala no estava habilitada per a acollir nadons, la infermera va haver d’endur-se’l per a rentar-lo i seguir el protocol establert dels parts. Quan la infermera va tornar per donar el nadó a la mare, aquesta estava tan indignada que va insultar i intentar d’agredir la infermera.