21.12.2022 - 16:41
|
Actualització: 21.12.2022 - 19:33
Avui, dimecres dia 21 de desembre, a dos quarts de dotze del matí, jo era en un establiment comercial obert al públic del barri de Can Palet, a Terrassa, prop del lloc on treballo; concretament, en una estació de servei del grup Benzoil situada a l’avinguda de Santa Eulàlia, número 240, que ofereix servei de cafeteria dins el local.
Em trobava sol prenent un cafè quan una de les dues dependentes de la benzinera ha entrat dins el local i s’ha posat a parlar en veu alta amb l’altra dependenta sobre una dona amb qui s’havia enfadat. En la conversa, ha pronunciat en veu alta i davant meu com a client l’expressió “catalufa”. En concret, ha pronunciat les paraules “y encima catalufa…” i, posteriorment, ha insistit en la seva crítica afegint-hi “catalufa de mierda”.
La paraula “catalufo” és un terme utilitzat despectivament com a insult i que fa referència a tots els qui ens considerem membres de la nació catalana. Per tant, és una expressió d’odi vers aquesta minoria nacional de l’estat espanyol de la qual molts ciutadans formem part.
L’ús públic per part d’una persona que és al càrrec d’un establiment privat i en l’àmbit del mateix local comercial d’una expressió ofensiva vers aquesta minoria nacional de l’estat espanyol de la qual molts ciutadans formem part m’ha resultat molt ofensiva i del tot inadmissible, més encara en presència dels clients. Per això, quan he anat a pagar el cafè, tot i que la dependenta que havia pronunciat aquestes paraules ja no era dins el local, m’he adreçat a la seva companya, també dependenta, per tal de posar-li de manifest que l’ús d’aquella paraula en la meva presència em semblava del tot inadmissible.
En comptes de disculpar-se per les paraules de la seva companya, la reacció de la dependenta en qüestió ha estat, en primer lloc, negar els fets. En veure que jo em mantenia ferm i afirmava que ho havia pogut sentir perfectament bé, aleshores ha admès els fets –cosa que em confirmava la seva conducta mentidera immediatament anterior–, però ha al·legat que la paraula “catalufo” no era pas cap insult. Novament, he insistit que la paraula “catalufo” era efectivament un insult envers totes aquelles persones que ens considerem nacionalment catalans. Ella m’ha respost insistint que no era cap insult i m’ha dit que si m’ho prenia com un insult era problema meu, que això depenia de la interpretació que jo donés a la paraula. A més, ha insistit que aquella expressió no anava adreçada a mi.
Cansat de veure com, en lloc de disculpar-se, la dependenta optava per acusar-me a mi de connotar negativament l’expressió, he manifestat quelcom més contundent; en concret, li he dit: “Tu em pots buscar la justificació que vulguis, però per ai és tan simple com això: si una persona fa referència a una altra dient-li ‘catalufo de mierda’, aleshores això vol dir que no li agraden els catalans i el que jo penso és que una persona a qui no agraden els catalans no hauria de viure a Catalunya.”
Aleshores, ella m’ha contestat, en espanyol: “Escolta, tu tampoc no et posis així, eh?” Tanmateix, jo no havia dit en cap moment que ni ella ni la seva companya no poguessin viure a Catalunya, sinó que li havia manifestat que, per coherència, una persona a qui no agraden els catalans no hauria de viure a Catalunya.
Just uns instants abans, un jove havia entrat al local i havia pogut escoltar la darrera part de la nostra conversa. En aquell moment, de manera ben poc respectuosa vers la meva persona, s’ha acostat al taulell, ha intervingut en veu alta i ha dit, secament, a la dependenta amb qui jo parlava, en espanyol: “Vinga, que tinc pressa!”
En aquella situació, la meva resposta, sorprès i també indignat per la seva manca de respecte pel fet de tallar secament la conversa que tenia amb la dependenta, ha estat simplement retornar-li amb la mateixa moneda: “És que jo també tinc pressa, sap?” En dir-li aquelles paraules, el jove, amb aspecte de tenir molt poca cultura i amb un comportament faltat completament d’educació, s’ha posat a cridar-me com un energumen, dient-me “Què m’has dit? Vols que et clavi una hòstia i que et parteixi la boca?” Jo m’he quedat impassible i li he respost: “És que t’he dit res mal dit, potser?” En la mesura que el jove observava la meva manca de por davant la seva reacció irada, s’anava escalfant ell tot sol cada vegada més. Ha començat a proferir amenaces, aixecar el puny en l’aire en to amenaçant, m’ha dit: “A mi em parles amb respecte, inútil! Qui t’has pensat que ets?” I també: “Com t’atreveixes a contestar-me que tu també tens pressa?” I insistia: “Et foto una hòstia aquí mateix que et parteixo la boca, subnormal.” Jo m’he quedat mirant la dependenta i li he demanat: “Es pot saber què he dit perquè es posi d’aquesta manera?” I ella m’ha respost dient que el responsable de la violència verbal i les amenaces de la violència física que en aquells moments rebia era jo, no pas el client que m’escridassava, a qui en cap moment no ha demanat que es calmés. Al contrari, m’ha demanat a mi que sortís del local i ha afegit “És que tu t’ho has buscat.”
En veure que aquella persona es posava confrontant el seu nas amb el meu i aixecava el puny tot dient a la dependenta “És que el fotré ben tou, és que no el vull estomacar aquí dins, però és que no puc més, li fotré una hòstia que sabrà qui sóc”, he optat per abandonar aquella situació i anar-me’n del local.
El client en qüestió, m’ha continuat amenaçant, insultant i cridant fins a la porta de l’establiment. I, així que jo he obert la porta, m’ha empentat a l’exterior del local. La meva resposta a la seva agressió física directa ha estat limitar-me a constatar en veu alta els fets: “Pura violència, només saps fer servir la violència.”
Quan me’n tornava cap a la feina, no he pogut evitar com calia jutjar una situació en què, a l’Alemanya del 1933, un dependent alemany digués públicament en una cafeteria del centre de Berlín i davant els clients, sense cap mena de pudor, “a sobre havia de ser jueu de merda” per a referir-se a una altra persona. I, en el moment que un client jueu s’alcés per demanar respecte, un altre client alemany del mateix establiment l’amenacés verbalment i l’agredís físicament. Creiem, en definitiva, que hem de deixar passar accions com aquestes, com si no es tractés d’un delicte?
No ens enganyem. Avui, en aquest local del barri de Can Palet de Terrassa, he estat objecte de dos delictes: un delicte d’incitació a l’odi per part de la dependenta i un delicte de coaccions i agressió física per part d’un client.
