29.12.2022 - 21:40
El 2015, Spotify va publicar un mapa interactiu de gustos musicals per ciutats. Recollia els gustos dels oients en diferents racons del món: a Nova York, The Chainsmokers eren al capdavant; a Berlín, hi triomfava Mia; i a Rio de Janeiro, Mc Nego do Borel.
Sabem que els gustos musicals evolucionen amb el temps, i varien segons les regions i fins i tot entre grups socials. Però quan naixem, els nostres cervells són molt semblants. Què canvia amb el pas del temps? Què passa en el cervell que afecta tant els nostres gustos musicals?
Té a veure amb el fet que quan escoltem música el nostre cervell va predient tota l’estona què passarà a continuació. Aquestes prediccions són diferents segons d’on vinguem, i escoltar música nova fa que el cervell creï, desfaci o reorganitzi les seves connexions neuronals (plasticitat neuronal). D’aquesta manera, la pròxima vegada que escoltem música d’un gènere similar entendrem millor la nostra predicció.
Curiosament, la manera de predir els esdeveniments musicals afecta directament el plaer i les emocions que sentim, a més de certes capacitats cognitives com la memòria i l’atenció. Per això la música a què hem estat exposats durant la nostra vida afecta també la manera com gaudim d’una cançó quan l’escoltem per primera vegada.
Les expectatives musicals influeixen
Acabem de publicar un estudi que demostra que el nostre cervell prediu constantment la següent nota mentre escoltem melodies. De manera conscient en músics, i inconscient en la resta de la població.
Per a cada nota que se sent, la predicció mental es barreja amb la nota que realment es toca, cosa que crea un “error de predicció”. És a dir, una mena de puntuació neuronal que mesura com de bé (o de malament) ha predit la nota el nostre cervell.
L’any 1956, Leonard Meyer, compositor i musicòleg nord-americà, va suggerir que les emocions musicals eren induïdes per la satisfacció i la frustració de les expectatives dels oients. D’ençà de llavors, aquests treballs han evolucionat molt i han permès d’entendre el vincle entre les expectatives i altres sentiments més complexos. Per exemple, la capacitat de memoritzar seqüències de notes és molt millor quan els participants són capaços de predir les notes d’aquestes seqüències.
A la història de la neurociència cognitiva, el plaer s’ha relacionat sovint amb el sistema de recompensa i, en particular, amb l’aprenentatge. Per exemple, hi ha estudis que indiquen que determinades neurones dopaminèrgiques responen a l’error de predicció. Això permet, entre altres coses, aprendre a predir l’entorn que ens envolta.
Encara no queda clar si el plaer condueix a l’aprenentatge o l’aprenentatge condueix al plaer, però tots dos estan indubtablement relacionats. I passa igual amb la música.
De fet, quan escoltem música, els esdeveniments que es prediuen moderadament són els que generen més plaer. Dit d’una altra manera, els esdeveniments massa senzills, massa previsibles i que no condueixen necessàriament a l’aprenentatge generen poc plaer, i passa igual amb els esdeveniments excessivament complexos. I són els esdeveniments intermedis, prou complexos per a ser interessants però també prou coherents amb les nostres prediccions per a ser estructurats, els que generen més plaer.
Aquestes prediccions depenen del nostre origen
La manera com prediem els esdeveniments musicals és inseparable de la nostra cultura musical. Per exemple, els investigadors es van reunir amb el poble sami, que s’estén del nord de Suècia fins al nord de la península de Kola (Rússia). La seva música tradicional, anomenada joiks, és molt diferent de l’occidental i ha tingut molt poc contacte amb la cultura occidental.
En aquest estudi, es va demanar a músics sami, finlandesos i europeus (d’uns quants països no relacionats amb els joiks) que escoltessin diferents fragments de joiks amb què no estaven familiaritzats i cantessin l’última nota que se n’havia eliminat.
Els resultats van mostrar que els sami eren els qui predeien més bé la nota, seguits dels finlandesos, que estan més exposats a la música sami que no pas els participants de la resta d’Europa. Això confirma que la nostra cultura musical (la música a què hem estat exposats durant la nostra vida) influeix en la manera en què prediem esdeveniments musicals desconeguts.
Rock, vals i música balcànica
A la música, el temps es pot dividir de diferents maneres. La música occidental sol dividir el temps en quatre (com en el rock, que és la divisió més comuna) o en tres temps (com en el vals). En canvi, altres cultures musicals divideixen el temps en “compassos asimètrics”, segons que els anomena la teoria musical occidental. Per exemple, la música balcànica és coneguda per emprar compassos asimètrics de nou temps i de set temps.
Un estudi del 2005 va compondre melodies folklòriques amb compassos simètrics i asimètrics. A continuació, es van presentar les melodies a nadons de diferents edats introduint-hi un compàs o eliminant-lo en punts concrets. Els nadons de dotze mesos van passar significativament més temps mirant la pantalla quan els canvis es feien en les mesures simètriques que no pas si tenien lloc en els compassos asimètrics. És a dir, detectaven una alteració d’una estructura que ja coneixien. Això, els nadons de sis mesos, no ho aconseguien.
S’ha d’investigar molt, encara, per entendre, entre més coses, l’impacte de les influències socials i les sensibilitats individuals en els nostres gustos musicals. Tanmateix, ja tenim una pista important per a comprendre per què són tan diversos: la nostra cultura musical (definida per la música que hem escoltat a la nostra vida) distorsiona la percepció i ens fa preferir unes peces a unes altres segons quina sigui la seva similitud (o diferència) amb les peces que ja coneixem.
Guilhem Marion és doctorat en Ciències Cognitives de la Música a l’École Normale Supérieure (ESN). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
