L’agost que Tremp va derogar els Decrets de Nova Planta de Felip V

El 1719, Espanya estava immersa en la guerra de la quàdruple aliança: la monarquia de Felip V lluitava contra França, la Gran Bretanya, Àustria i Holanda. Tropes catalanes, mig obligades, lluitaven en el bàndol del Borbó contra els soldats francesos, que havien envaït el Principat. Resistents catalans de la derrota de 1714 van aprofitar-ho per tornar-se a alçar en armes i capgirar la situació. Un episodi històric molt poc conegut del qual aquesta setmana es commemora el tres-cents aniversari.

El 6 d’agost de 1719, tropes catalanes que eren a Tremp van amotinar-se contra Felip V. Aquest conat de revolta va acabar amb un alçament generalitzat de pràcticament tot el Pallars Jussà, avui fa exactament tres-cents anys. El territori va derogar els Decrets de Nova Planta –que havien prohibit la llengua i assimilat les lleis catalanes a les de Castella– i es va restaurar el sistema constitucional català.

Fins ara, dels fets de Tremp, se’n sabia alguna cosa vaga i ambigua. I tan sols se’n tenia una constància documental: l’historiador alacantí Enrique Giménez López havia citat un fragment de l’informe que va fer l’intendent de Tremp, Francesc Canal, que era l’encarregat de recollir els imposts i pagar tropes. Va haver de fugir de la capital del Pallars Jussà i al cap d’uns dies va fer un informe explicant la fugida i la proclamació de les constitucions catalanes.

Tanmateix, un segon document, del qual els historiadors s’han fet ressò fa poc (consulteu-lo ací), permet d’entendre i reconstruir cronològicament què va passar al Pallars entre el juliol i l’agost de 1719. És un fragment del procés judicial que Mateo de Cron, el brigadier –cap militar– que dirigia les tropes de Tremp, fa contra les poblacions del Pallars Jussà per traïció: la Pobla de Segur, Rialp, Sarroca, el Pont de Suert i Vilaller. També Sort, al Pallars Sobirà. El document data del període 1719-1720.

Fins ara havia passat desapercebut, malgrat que era digitalitzat a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya. L’historiador Àngel Casals hi va parar atenció quan es documentava als arxius per a la conferència que va oferir dimarts a la capital pallaresa, en l’acte per a recordar els 300 anys de la revolta.

La revolta de Tremp

Casals explica a VilaWeb que els fets ja van començar a gestar-se el juliol de 1719. El dia 4, fusellers catalans van ocupar Gerri de la Sal. Cron, que és amb les seves tropes a Organyà, a l’Alt Urgell,, menysté l’ocupació. ‘O bé no es creia la presència de guerrillers catalans o bé tenia molta por de sortir a combatre’ls directament. Ell es “refugia” a Tremp després de passar per Talarn. Li diuen que és “gent armada que ve de França”. Eren Miquelets al servei de França’, puntualitza l’historiador.

El 6 d’agost, soldats del batalló d’Hostalric enviats a Tremp es van revoltar. ‘No hi ha combats, simplement l’exèrcit borbònic desapareix’, relata Casals. La revolta barrejava qüestions antifiscals amb la denúncia per no haver cobrat. El 8 d’agost, les tropes borbòniques es desfeien, perquè una part dels homes d’Hostalric havia desertat. També ho havien fet els homes del Pallars que tenien armes. ‘La documentació permet d’endevinar que els catalans van anar deixant sols els oficials borbònics, que òbviament eren tots castellans.’

Arran d’aquests fets, Cron es dirigí a la Pobla de Segur, ‘que acabava de ser ocupada per homes que semblava evident que eren guerrillers catalans’. ‘Quan hi arriba el dia 9 –mentre els soldats li van desertant pel camí– el detenen i el lliuren via Puigcerdà als francesos.’ El 10 d’agost, el brigadier ja era fora del Pallars i el corregidor –el cap civil– havia fugit a Lleida: al Pallars, ja no hi quedava cap autoritat borbònica.

Uns alçaments sense rastre

Per Casals, el valor de la documentació és que en el procés judicial el brigadier Cron deixava clar que era una sublevació del país, no pas dels francesos. ‘Parla dels catalans que han agafat les armes, els han fet fora i que l’han lliurat als francesos. I després hi ha altres elements que permeten de pensar que les coses van anar així, com és el fet que els pocs fidels que li queden, a la monarquia borbònica, a Tremp i a la zona del Pallars s’amaguen tots.’ Cron provava de demostrar que els habitants de la zona l’havien venut. ‘També tenim el document dels apoderats dels pobles de la zona, que intenten minimitzar els fets.’

La gesta dels trempolins va durar uns sis mesos. Tanmateix, no se sap res d’aquell període perquè no hi ha documentació. Casals apunta dues possibilitats: que a mesura que arribessin les tropes borbòniques la gent de la zona eliminés la documentació per no donar proves a l’enemic, o bé que fos confiscada i traslladada.

Destaca un altre fet: la documentació de la Reial Audiència Borbònica no fa referència a cap judici, enquesta ni investigació sobre els fets succeïts a Tremp aquells mesos. ‘Hem de suposar que va passar com amb l’ocupació de les poblacions el 1714: no fan judicis, no empresonen ningú, els qui agafen els executen i s’ha acabat la història.’

Tanmateix, la del Tremp no va ser l’única sublevació. Els historiadors estan segurs que van alçar-se més viles: ‘Banyoles, Olot, Puigcerdà, la Pobla de Segur… El problema és que no hi ha pràcticament documentació que ho expliqui. Sospitem que les autoritats borbòniques, quan van tornar a entrar als municipis, van confiscar tota la documentació d’aquest període, que consideraven il·legal. En el cas d’Olot, va ser duta a Vic.’

Sí que hi ha notícies indirectes que provenen dels militars borbònics per a explicar i justificar què els havia passat; com era possible que tota la part nord del Principat hagués caigut gairebé immediatament en mans dels francesos. ‘Es justifiquen parlant d’una sublevació general de tot el país’, aclareix Casals.

Novament, abandonats

La revolta del Pallars va arribar fins a Sort, vila que també fou denunciada. I es mantingué, aproximadament, fins al gener de 1720. L’historiador assenyala un element important: quan hi va haver la revolta, la majoria de l’exèrcit no era pas a Catalunya. ‘La monarquia estava convençuda que els francesos entrarien per Navarra i van traslladar tot l’exèrcit que hi havia a Catalunya allà. Però van entrar per Catalunya.’

Quan l’exèrcit va tornar cap al Principat, ‘el marquès de Castel-Rodrigo, aleshores capità general, s’instal·là a Lleida i prioritzà la recuperació de la zona perduda del Pallars a la Cerdanya. El desembre de 1719, va començar l’ofensiva borbònica i els francesos es van retirar, perquè ja es negociava la pau. I van tornar a deixar sols els catalans. Del preu que pagaren els trempolins tampoc se’n sap gaire cosa. ‘Sabem que hi va haver un parell d’execucions i tenim una ordre de Castel-Rodrigo en què demana distingir entre soldats francesos i catalans: als primers se’ls farà presoners per negociar amb França; als catalans trobats amb armes se’ls penjarà directament.’

El valor de l’alçament trempolí

Quina importància té per a la història la revolta de Tremp? Casals destaca que és el cas del qual es té més informació. ‘Ajudarà a fer entendre que després de 1714 la població del país no es va resignar, no va donar-ho tot per perdut. Ben al contrari, es va aixecar una resistència interna, alguna armada des del primer moment. Però després hi ha una resistència latent que s’expressa en la primera ocasió que té. És aquesta guerra de la qual els catalans esperen no sols la derrota de Felip V, sinó enderrocar el règim i restituir la situació anterior al 1714. L’extensió del moviment, només que fos de Banyoles fins a Tremp i la Pobla, significa que els borbònics van desaparèixer d’una bona part del nord de Catalunya.’

La resistència popular i política aguantà uns anys més. L’esperança de revertir la situació es mantingué fins al 1725, any en què va arribar una notícia molt dura: la pau entre Felip V i Carles d‘Àustria, en què es reconeixien mútuament. Les esperances que s’havien dipositat en l’arxiduc es van anar esvaint i la porta es va tancar definitivament cap al 1735, ‘quan va caure l’últim guerriller antiborbònic, Toni Garcia, i s’acabà la guerra de successió de Polònia, que s’havia vist com un conflicte internacional que podia reobrir el debat sobre el cas dels catalans.’ Tres segles després, continua obert.