Agnès Marquès: “Som una generació que no tindrem mai res per tota la vida”

Agnès Marquès (1979), presentadora del programa No ho sé de RAC1 i que durant deu anys va presentar el TN de TV3, també ha estat una gran assídua de festival de música. La periodista i escriptora acaba de publicar la seva primera novel·la, Ningú sap que sóc aquí (Grup 62), que passa en un festival de Benicàssim ficcionat, ple de referències musicals, i on quatre amics que ronden la quarantena expliquen en quatre viatges interiors la por del canvi, de deixar algú, de ser valent amb els propis desitjos. VilaWeb va trobar-se amb Marquès dimecres al centre de Barcelona per parlar de la novel·la, i una mica d’ella, també.

—Com és que vau néixer a Palma?
—Vaig néixer a Palma per temes de feina. El meu pare treballava en una fàbrica d’arts gràfiques, d’etiquetatge, aquí, i li van dir “vés a obrir una fàbrica a Palma”. I allà vaig néixer jo. I al cap de pocs mesos, li van dir “vés a obrir-ne una a Bilbao”. I allà vam estar-hi dotze anys. En realitat, jo vaig créixer a Bilbao als anys vuitanta. Una època molt complicada. Helicòpters sobrevolant la ciutat, barricades anant cap a l’escola, on no podíem arribar, un entorn molt hostil, per tothom, i vist amb ulls de nena. Vam tornar quan jo tenia uns dotze anys. Em sento molt del País Basc i els meus records en colors són el verd ampolla i el gris del cel tapat.

—El pare, comercial que acaba empresari. I la mare, la senyora Pujolar?
—Treballava amb ell. Es van conèixer treballant a la llibreria Bosch, per cert. Amb 15 i 17 anys. No van estudiar gaire més. Treballaven a la llibreria a la part de comptabilitat, a l’oficina. Tinc una germana gran i una filla, a punt de fer cinc anys.

—Per què feu periodisme?
—Cap als catorze anys vaig veure que m’agradava explicar històries. No té més. Tinc targetes a casa en què vaig escriure l’incendi del Liceu de 1994. En vaig fer la notícia. L’infart del Cruyff, també. En feia notícies. I ho tinc guardadet. Sempre he escrit.

—Des de quina escola vau veure l’incendi del Liceu?
—Jesuïtes. Vam venir a viure a una ciutat en absoluta transformació, és la Barcelona olímpica, i veníem d’una ciutat petita i amb escoles petites, com Bilbao. Els pares anaven perduts i uns amics dels pares portaven els fills allà. I hi vam anar. Pel nivell educatiu, molt contenta. No sóc creient, i m’ho van respectar sempre.

—Bona estudiant?
—No era nena d’excel·lents. Era trapella, xerràvem a classe i era mogudeta. A mesura que em vaig anar fent gran, trobava els temes que m’agradaven i es notava a les notes, que milloraven.

—Passem al llibre. La dedicatòria és “Per a H, i per a tots els que es perden i en fan el viatge de la seva vida”.
—L’H és Hèctor, el meu marit. Perquè la nostra història també ha anat de perdre’ns alguna vegada. I penso que l’única manera de trobar-se és córrer el risc de perdre’s. Fas coses de les quals no ets sents gens segur. Et guia l’instint, i corres el risc de perdre’t, sí.

—Llegint el llibre he pensat: l’Agnès Marquès és d’afterhours!
—Ha! Hem fet una mica de tot. No passa res. Sí, sí. He sortit. M’ho he passat molt bé. Però més que d’afters, sóc de festivals de música, amb la sort que em vaig introduir en tot això gairebé tocant la trentena. Quan ja treballava, i estava ubicada al món. Per a mi, la música és una de les experiències d’entreteniment i d’oci que em semblen inigualables. Al llibre hi havia de sonar alguna cosa. I per això hi he posat frases de cançons. Dins el meu cap el festival del llibre és Benicàssim. 2010, 2011, 2012. També he anat al Primavera i al Sónar. El meu primer festival va ser un SOS a Múrcia.

—És agradable que parleu de la droga amb naturalitat.
—Som molt hipòcrites, en la nostra societat, quan en parlem, i en el periodisme fins i tot. Parlem del tràfic de drogues, del consum, quan és extrem i problemàtic, de persones que ho han perdut tot, i d’una dependència extrema. Però i el consum social de drogues? No cal anar d’after per ser-ne conscient. I aquest no l’abordem mai. És una manera de sortir de la gent jove. Què ens fa por, legitimar-ho? No. Passa. Parlem-ne.

—Què volíeu explicar, aquí? La infidelitat dins la parella mitjançant quatre amics?
—No tant això, com que som una generació que no tenim res permanent. Hem arribat a una determinada edat sense casa fixa, sense feina fixa i sense parella fixa. Però lluitem contra corrent per tenir-ho. És un patiment, haver de renovar els lloguers cada tres anys, òbviament, ho és no tenir feina, i quan tenim parella, tendim a estandarditzar-la. Sense ser conscients que som una generació que no tindrem mai res per tota la vida. Els meus pares fa més de cinquanta anys que són casats. I al·lucino. Són més anys dels que jo he viscut… casats! No volia parlar tant de la infidelitat com dels canvis i la dificultat de fer canvis quan vivim en relació amb altres. Creixes individualment i l’altra persona té el seu recorregut. On és, aquell amor? Érem persones diferents. El llibre són trencaments i les dificultats de trencar.

—I el sentiment de culpa.
—Vivim en funció de nosaltres, i sovint tendim a atendre més l’entorn que els nostres desigs. I és d’una valentia brutal mirar només el que jo desitjo, perquè és el que em portarà la felicitat.

—L’Àlex dóna falses esperances a la dona i a l’amant.
—L’Àlex és un covard, no és capaç d’agafar les regnes de la seva vida i complir els seus desigs. Ell voldria estar amb la Clara, però no s’atreveix a fer aquest pas. L’Àlex té quaranta anys, i jo en tinc quaranta-dos, som persones grans, sí, però és que ens queden quaranta anys de vida! Fins als quaranta he construït això. I està molt bé. Però dels quaranta als vuitanta, què?

—En Sebas és qui m’ha agradat més.
—Ell ha acceptat que ja no guanya. Perdre potser és pensar que guanyaràs i no. Un cop assumit que no guanyaràs, és una forma de victòria.

—En Diego seria el dolent?
—Una persona que viu de cara enfora, amb una imatge molt potent, però que amaga moltes misèries i viu amb por. Tots compartim temors i inseguretat i ens fa por ser 100% com som.

—El personatge més treballat potser és la Clara.
—Hi estic d’acord. El personatge femení, que desencadena les altres trames. No és un llibre de victòries ni de fracassos. Tots resisteixen. Ho deia Rilke: qui parla de victòries tot és resistir. I tots resisteixen. La Clara és qui té menys por de dir “m’he estat amagant fins ara”. I ella s’atreveix a dir “anem a explorar”. Ella és l’única que deixa la parella. Fa el pas.

—El grup d’amics ens encasellen.
—Creixem, canviem d’opinió, tornes al grup, i encasellat! Les relacions es perverteixen i es tornen nocives. Si canvies, és una traïció? O ets fidel al canvi i al creixement? Els canvis, l’entorn no els té en compte. És més, et costa fer el canvi perquè implica una certa traïció al teu entorn. Som en el punt dels quaranta, i canviar les coses no és fàcil.

—Com heu escrit aquest llibre?
—He escrit de matinada durant quatre anys. De cinc a set. De sis a vuit. Llevant-me d’hora. La meva filla té cinc anys i dorm molt bé, però quan va néixer vaig canviar el ritme del son. M’he acostumat a llevar-me d’hora. I estic molt fresca. No hi ha soroll, no hi ha ningú, ningú et molesta. I els estius, tinc cinc setmanes i una mica més, i he de fer alguna cosa. Puc llegir, fer bricolatge, però al final he de fer més: escriure.

—Referents?
—Philip Roth, Kundera, Scott Fitzgerald, Marguerite Duras, els he devorat. Ara llegeixo un Murakami. Contes. I m’he llegit el 2666 de Bolaño.

—Heu escrit un llibre amb quatre primeres persones, un jo per a cada personatge.
—Ha estat un repte. I no hi ha diàlegs amb guions. Necessitava mostrar com som en una conversa i penso una cosa i acabo traient-ne una altra. Torna a ser aquest joc de com som, com ens mostrem i com ens percebem. Aquesta novel·la explica la vida íntima d’aquests personatges. Les persones tenim la vida pública, la privada (família) i la íntima, aquella que és només nostra i on no deixem accedir al 100% ningú. Allà hi ha inseguretats, pors, filies, passions, desigs que de vegades no som capaços de resoldre. I fa que la informació no es vegi, però les informacions en aquesta cambra cuirassada acaben determinat totes les nostres decisions. No has vist mai ningú a qui han proposat una gran feina a l’estranger i ha dit que no? Tu, dius que no? Com pots ser? Perquè hi ha alguna cosa allà dins que marca la seva decisió i desconeixem.