Agermanades, que és més suportable

Sona un bolero al tocadiscs i em deixo endur per la música fins que ja no puc fer veure més que no sento què diu la cantant, tan angoixada ella perquè l’han deixada i sense aquell home no sap què fer amb una vida que es veu que serà una merda tota sola. Ja ho sé, que tots ens hem sentit així alguna vegada, ai, el desamor, però deixo anar un, a la mè, tu, que això no s’aguanta per enlloc i quin mal que ens han fet aquestes lletres. I tanmateix, que no deixin de sonar els boleros i de treure’ns a ballar.

No sé des de quan tinc graduades les ulleres per a enfocar en violeta a més de corregir la miopia, sé que ja no puc mirar res sense passar per alt el biaix masclista. Em passa amb cançons, amb films i, és clar, amb un dia a dia ple de comentaris i gestos que encara no ens hem tret del damunt.

Som les filles d’aquelles dones que no solament assumien la criança dels fills –d’un, de dos, de tres– i cada matí els tenien preparada la roba, l’esmorzar i el dinar perquè quan arribessin només l’haguessin de posar al microones, sinó que també tenien el cap estructurat per saber què hi faltava, a la nevera, i quines rentadores havien de posar. Som les filles que durant anys ens vam trobar sempre net el lavabo, i la roba planxada dins l’armari, i el menjar en un tàper, i que durant anys tot allò ens semblava normal perquè és el que havíem vist fer sempre. Fins que un dia alguna cosa ens va fer veure que no, que no era normal. Potser algú de fora, ens en va avisar: pst, que no feu res, vosaltres? Com és que ta mare és l’única que s’aixeca de la taula i serveix i despara i renta els plats i deixa la casa com una patena mentre tu passes una estona escarxofada al sofà o ets a l’habitació tancada acabant els deures? I ell, què fa ell? Ah, ell té coses d’home per a fer. Feines de despatx i coses importants. Que no en té, de feina, ella, també? Que no treballa vuit o nou hores cada dia fora, també? Que no podria escarxofar-se al sofà, ella, també? Que no podria mirar una pel·li o llegir un llibre tranquil·lament sense haver de pensar si marit i criatures tindran la roba neta demà i menjar per a dinar i si ha quedat pols en algun racó de casa?

Som les filles de les superdones que no volem ser. Que les respectem i admirem perquè sabem totes les coses que feien: les hem vistes, viscudes, les hem arribat a comprendre. Però precisament per això encara tenim més clar que així no. Que hem matat l’àngel de la llar de la Woolf, siguem escriptores, mestres, caixeres, dissenyadores, traductores, arquitectes, cuidadores o investigadores, perquè és l’única manera de començar a viure, ja ho escrivia la Capmany fa anys. Que volem estimar des de la llibertat, sense dependències ni toxicitats.

I, tanmateix, puc dir sense por d’equivocar-me que no és gens fàcil. I que els àmbits íntims, personals, domèstics, són els més difícils de canviar. Per això és tan important fer polític tot allò personal. S’acostava el Vuit de març i pensava si escriuria sobre micromasclismes, sobre jotambés o què podria dir de nou, i cada vegada sentia més clarament que no volia escriure sobre ells ni victimitzar-nos més encara, que tenia ganes d’unes ratlles en positiu, per molt que el bagatge no es pot esborrar, ni s’ha de. Que la millor cosa d’aquest Vuit de març, ara que sembla que ens hem començat a alçar en massa, som nosaltres. És la nostra germandat. És tenir-nos, saber-nos, acompanyar-nos, estimar-nos. La sororitat que recull el diccionari Alcover-Moll des del segle XV. (Veus? Ara faria un parèntesi sobre la quantitat de dones que hi ha en l’àmbit filològic i com en canvi i també aquest és un món encara dominat pels homes.) D’acord, és aconseguir de sumar-hi també els homes i fer tots plegats una societat feminista, que és l’única per la qual val la pena de lluitar. Però és, sobretot, tenir-nos les unes a les altres. Germanes.

Que la vaga feminista sigui un èxit de totes nosaltres, deslliurades de davantals i sostenidors imposats. Que no sigui flor d’estiu sinó un punt d’inflexió, ja sense aturador. Perquè només essent lliures cadascuna de nosaltres podrem viure en un lloc lliure.