09.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 10.08.2020 - 10:34
La discussió sobre la sobirania del parlament i els seus possibles límits és tot un clàssic de la ciència política. Ho és de manera constant d’ençà que Montesquieu va establir aquell concepte segons el qual el govern es divideix en tres cossos, el legislatiu, l’executiu i el judicial, que han d’actuar d’acord amb grups de persones diverses, precisament per assegurar la llibertat i evitar la imposició de la tirania a partir de l’arbitrarietat d’un sol cos. Al Regne Unit i a Anglaterra, que no és el mateix, no tenen cap constitució formal escrita, però segurament tenen els debats constitucionals més rics del món, intel·lectualment parlant. I fa dècades que debaten amb passió sobre quins són els límits amb què cada poder pot actuar des de la seua pròpia sobirania.
El debat teòric és molt ric i interessant, però sempre té un límit que ningú no travessa: un poder no pot immiscir-se en el funcionament d’un altre, no pot interferir en el funcionament normal d’un altre.
Es pot discutir, per exemple, si els tribunals poden tombar una decisió del parlament o del govern en circumstàncies extraordinàries, o en quines condicions el parlament pot passar per alt una llei per fer-ne una de nova. Però aquest debat, que ha durat segles, ha mantingut sempre que, si es vol parlar de democràcia, tots tres poders han de respectar la independència dels altres dos, raó per la qual no han de permetre mai l’existència d’allò que s’ha anomenat ‘agents d’altri’.
Per ‘agents d’altri’ s’entén personatges que des de dins una institució no treballen per a la institució mateixa, sinó per a una de les altres dues. Gent que dins el parlament no treballa per al parlament, sinó per a l’executiu o el judicial. O gent que dins la justícia no treballa per a la justícia, sinó per al parlament o l’executiu. O gent que dins l’executiu no treballa per a l’executiu, sinó per al legislatiu o el parlament. I per què aquesta és la ratlla que no es pot travessar? Doncs perquè no és possible de sostenir el principi bàsic de l’autonomia de cada poder, com a garantia contra la tirania, sense acceptar, de manera lògica, que cadascun d’ells ha de tenir autonomia de funcionament i que, en tot cas, les discrepàncies que puguen aparèixer entre ells s’han de resoldre en peu d’igualtat i sempre posteriorment als actes de cadascun.
Més enllà que es publiquen unes resolucions del parlament, o no, fet ja de per si gravíssim, la qüestió més preocupant de tots els esdeveniments al Parlament de Catalunya és que l’existència documentada d’agents d’altri amenaça la regla més bàsica de la democràcia.
Com ha pogut comprovar tothom, al Parlament de Catalunya hi ha un grup de funcionaris que no treballen a favor dels electes que conformen la cambra legislativa, sinó a favor i a les ordres d’un altre poder, en aquest cas, el poder judicial. I, a més, ho fan contra els electes. Els lletrats de la cambra catalana fa temps, massa temps, que són ‘agents d’altri’, amb el consentiment del president Torrent i de diversos grups parlamentaris.
I, cosa que és pitjor encara, com es pot veure, amb la tolerància activa d’una part del govern. Perquè quan ahir el vice-president Aragonès deia que no tenia gens d’importància si es publicaven les resolucions votades divendres o no, no tan sols menystenia de manera greu la funció per a la qual el parlament, ell mateix, ha estat votat pels ciutadans, sinó que donava suport implícit a l’actuació d’un grup de funcionaris que cometen la pitjor de les violacions de les regles bàsiques d’una democràcia: destruir des de dins la separació de poders, permetent que regne, dit a la manera de Montesquieu, l’arbitrarietat que condueix a la tirania.
PS. Aquest matí, el parlament ha publicat les propostes de resolució del ple de divendres. Totes, inclosa la que finalment van votar JxCat, ERC i CUP. Però no ha publicat pas la resolució adoptada, el resultat de la votació. Si l’hagués publicat, tindria dia i data. I valor.
