Agatha Christie i el català, seixanta anys d’una relació criminal

L’estiu del 2022 l’editorial Columna va començar a reeditar novel·les d’Agatha Christie en català. Les primeres que va posar en circulació foren Assassinat a l’Orient Express i Un cadàver a la biblioteca, i, tot seguit, I aleshores no en quedà cap, una versió més políticament correcta del llibre que tothom coneix amb el nom de Deu negrets. Però la història de la recepció de Christie a casa nostra ve de lluny, ni més ni manco que de fa seixanta anys.

Va ser l’any 1965 quan l’editorial Molino va llançar una col·lecció de novel·les de lladres i serenos anomenada l’Interrogant. Hi va publicar quatre títols d’Agatha Christie: L’assassinat de Roger Ackroyd, Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. El context que en motivava la publicació era força interessant: dos anys abans havia nascut la col·lecció la Cua de Palla, d’Edicions 62, que dirigia Manuel de Pedrolo i que se centrava sobretot en la publicació de clàssics nord-americans; i entre el 1964 i el 1965 va sobreviure la col·lecció l’Enjòlit de l’editorial Aymà, dedicada sobretot a la novel·la d’espionatge. En aquesta aventura editorial es publicaren nou títols de les aventures de James Bond escrites per Ian Fleming i novel·les d’Eric Ambler o Len Deighton, per exemple. Així, doncs, tot semblava que podia ser un bon moment per a introduir Christie en català: 62 se centrava en la novel·la negra, Aymà en l’espionatge i l’enjòlit i Molino es decantava per la reina de la novel·la enigma.

Agatha Christie (1890-1976) ja tenia setanta-cinc anys quan varen començar a publicar-se els seus llibres en català i era una figura de fama mundial. En total, va arribar a publicar 76 novel·les, 21 llibres de relats i 16 obres de teatre, a més de 6 novel·les amb pseudònim i la seva autobiografia. Es considera que és la tercera autora més llegida del món, només superada per la Bíblia i per William Shakespeare. I, sens dubte, és qui mata amb més èxit. Literàriament parlant, és clar. Ja presentava unes xifres de rècord quan la van començar a traduir al català, però que actualment fan rodar el cap: més de dos mil milions d’exemplars venuts en anglès. Les històries protagonitzades sobretot per Hercule Poirot i Miss Marple també han seduït lectors de tot el món que les han llegides en tres-centes llengües diferents. Mil milions d’exemplars venuts més. La majoria de novel·les són del tipus que anomenem “novel·la enigma”, en què allò que compta és trobar qui és el culpable de l’assassinat, i els lectors estaven (i estan encara ara) completament seduïts per la possibilitat de poder resoldre el misteri abans que l’autora l’acabi explicant. D’uns quants dels seus llibres, se n’han fet films.

I doncs, vet aquí el misteri. Per què no va funcionar la col·lecció l’Interrogant de l’editorial Molino i per què el 1965 es varen publicar quatre novel·les de l’autora i prou? Doncs segurament té a veure amb una circumstància del país: encara no havia arribat el moment per a la literatura d’entreteniment i d’evasió. La Cua de Palla també es va morir el 1969 sense haver aconseguit consolidar les vendes previstes i la col·lecció l’Enjòlit, d’Aymà, dura tan sols dos anys. A més, en el cas de Christie encara hi havia un precedent que no convidava a l’optimisme. El 1930, ara fa noranta-cinc anys, ja s’havia intentat publicar per fascicles L’assassinat de Roger Ackroyd, però no va acabar de reeixir i es deixà inacabada.

Per contra, les coses havien canviat de dalt a baix el 1986 quan tant Molino com la Llar del Llibre van voler començar a publicar en català novament les obres de Christie. A Molino li és fàcil: en té prou de recuperar els títols i les traduccions que ja tenia fetes, i fa simplement això: torna a posar en circulació L’assassinat de Roger Ackroyd; Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. La Llar del Llibre comença a publicar diverses novel·les, i entre el 1986 i el 1994 n’arribà a editar quaranta-cinc i a fer alguna interessant campanya de publicitat a la premsa per difondre la iniciativa.

Canvi de paradigma editorial

Què havia canviat en el panorama literari català perquè ara una col·lecció de novel·la enigma es mantingués amb un cert èxit? Unes quantes coses alhora. La primera és la mort del dictador Franco i el començament de la transició. A poc a poc, hi va haver una sensació que la literatura popular havia de conviure amb l’alta literatura. A més a més, s’esdevingué una gran crisi del llibre polític just en acabar la dècada de 1970. El lector tenia ganes de llegir també per passar-ho bé, per entretenir-se. Edicions 62 havia reprès el projecte de la Cua de Palla, ara amb les Seleccions de la Cua de Palla, que tenien bon succés, i el mateix any que Christie es reeditava començava a caminar la Negra de la Magrana, amb obres sobretot catalanes i europees. Per tant, l’autora omplia un buit dins la gran família de la novel·la criminal.

Perquè cal deixar clar que Christie continua la tradició començada per Edgar Allan Poe i conreada, per exemple, per Wilkie Collins i Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes. Són obres que sobretot volen resoldre qui és el culpable d’un crim, molt més que no pas saber com és possible que en una societat hi hagi un crim, que és allò que mira d’entendre la novel·la negra.

Quan la Llar del Llibre va deixar de publicar els llibres de Christie, el 1994, hi va haver dues editorials que varen prendre’n el relleu: Columna i Proa.  Fins el 2002 les dues editorials varen reeditar dinou dels títols de la Llar del llibre i a més a més en varen publicar vint-i-un més. Suma de Letras també en va fer un en català el 2002 i Vicens Vives una de les obres de teatre. La Magrana també va reeditar algun dels títols de la Llar del Llibre. Un cas a banda és el de Deu negrets. Tant amb el títol original com amb el nou (I aleshores no en quedà cap) és el llibre de Christie que ha conegut més versions en català, tot i que és dels més tardans a traduir-se. La Llar del Llibre el publicà el 1994; Columna el 1998, el 2003, el 2014 i el 2022; i La Magrana el 2008 i el 2010. És a dir, set edicions diferents. És, juntament amb Assassinat a l’Orient Express, la novel·la més coneguda de l’autora. En total, s’han publicat en català 70 títols de Christie dels 120 títols de l’autora, cosa que equival al 58% de la seva producció.

La primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles, va ser escrita cap al final de la Primera Guerra Mundial, durant la qual va servir al Destacament d’Ajuda Voluntària (VAD). Hi va crear Hercule Poirot, el detectiu belga destinat a convertir-se en el més popular de la ficció policíaca d’ençà de Sherlock Holmes. La novel·la fou publicada per Bodley Head el 1920.

L’any 1930 Christie va crear un altre detectiu. Ni ella mateixa no esperava que Miss Marple es convertiria en rival de Poirot, però Assassinat a la vicaria va ser tot un èxit i aquest nou personatge carismàtic i inoblidable es va guanyar el fervor del públic. Podia ser un èxit esperable, perquè ja havia protagonitzat contes que havia publicat de manera esparsa en revistes. Un altre dels rècords de l’escriptora té a veure amb el teatre: La ratera, del 1952, és encara avui –al cap de setanta anys– l’obra més representada de la història.

Ni l’autobiografia ni ‘Problema a Pollença’

Un dels fets significatius és que en català no tinguem traduïda la seva autobiografia. Hi ha qui diu que és un llibre farcit de misteris, com ara la seva desaparició durant onze dies el 1926, del qual ella no explica gairebé res. Al llibre ens parla dels seus dos matrimonis i del llarg camí cap a l’èxit literari. Tampoc no s’ha traduït el volum Problem at Pollensa Bay, que té la curiositat de ser l’únic títol de l’autora que té un indret dels Països Catalans com a escenari principal.

Christie va passar les vacances a Mallorca entre el 1930 i el 1933, tot i que ningú no sap exactament en quin moment. Es va allotjar a Pollença, i hi ha dos hotels que es disputen el mèrit d’haver-la acollida: el Sis Pins i l’Illa d’Or. El cas és que Christie va ambientar una novel·la a l’hotel el Pi d’Or, que sembla que era una fusió de tots dos. Tot un problema. La novel·la curta o conte llarg ambientat a Mallorca no és del més excels de la seva producció, però té la gràcia d’estar ambientada a casa. A Mallorca hi va tornar unes quantes vegades entre el 1955 i el 1960. En un d’aquests viatges, anant d’incògnit, es va enrabiar perquè a peu de pista hi havia autoritats amb un ram de flors esperant-se. Però no era per a ella, sinó per a la turista un milió, una noia jove i ben plantada que van triar aleatòriament sense fer gens de cabal de l’autora més llegida del món, que segurament ni tan sols reconegueren. Eren els anys del franquisme i a Christie encara no l’havien traduïda al català. Viatjava d’incògnit, però es va emprenyar com una mona quan va veure que les flors eren per a una noia jove i bonica elegida a l’atzar. Mallorca sempre ha estat així: més interessada a promoure el turisme de sol i platja que no pas el cultural.