Àgata Roca: “Les T de Teatre tenim un pacte, som poliamoroses”

T de Teatre presenta un nou espectacle. Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca tornen amb La dona fantasma, de Mariano Tenconi, al Teatre Romea de Barcelona. Després de trenta-dos anys dalt els escenaris, presenten el tretzè espectacle. Un pas nou a la seva carrera. “No ens quedem a la zona de confort, provem coses noves. Alguna de les persones que han vingut a veure l’espectacle ens ha dit que ens hem arriscat, perquè és molt T de Teatre, però anem una mica més enllà”, explica Àgata Roca, amb qui parlem sobre el nou espectacle i tots els secrets de la companyia per a mantenir-se unides durant tants anys.

—Amb aquest espectacle podríem dir que torneu una mica als inicis. És volgut?
—Originàriament, no era la intenció, però un cop vam llegir l’espectacle, sobretot després d’haver-lo assajat, ens vam adonar que era una mica tornar a la nostra essència. Vam començar explicant contes, històries de dones, de la Patricia Highsmith, dels Petits contes misògins. Ho explicàvem directament al públic. I vam marcar la pauta d’allò que seria la nostra trajectòria. De fet, no havíem tornat en aquesta fórmula. Sí que en algun espectacle havíem fet monòlegs, però d’una manera tan evident com ara, que són quatre monòlegs inicials de vint minuts cadascun, i després una escena coral, no ho havíem tornat a fer.

—Una de les coses que us caracteritza a les T de Teatre és que sempre aneu a cercar un dramaturg perquè us faci un espectacle a mida. Com funciona? Què li demaneu?
—A vegades diem coses concretes, a vegades no. En aquest cas, no. Li vam dir: “Volem fer una obra totes quatre.” Feia deu anys que no treballàvem totes quatre soles. Malgrat que anem amb dos músics que ens acompanyen molt. Però estem soles fent d’actrius. No hem fet com aquests darrers anys que ens havien acompanyat en Jordi Rico o l’Albert Ribalta. Per tant, el requisit era que fos una obra per a quatre dones. I que els papers fossin equilibrats, això sempre és així. No pot destacar una més que l’altra, és una premissa bastant important. En aquest cas, Mariano Tenconi ens va proposar el tema de les mestres, de l’ensenyament, els anys setanta… Ens va anar portant una mica en aquest món. Ens va semblar molt bé. Ell ho va escriure en castellà i després en Sergi Belbel en va fer la traducció.

—Vau anar a cercar algú que escriu una obra en castellà per estrenar-la en català?
—Per nosaltres això no és cap hàndicap. Tenim traductors meravellosos. Comptem amb en Sergi Belbel des del primer dia. Al principi de tot, vam actuar a l’antic Institut del Teatre, i en Sergi va venir a veure’ns. Érem tots molts joves, devíem tenir uns vint anys. En acabat, va venir al camerino, i es va agenollar. Ens va dir: “A partir d’ara, de mi, el que vulgueu.” Des de llavors sempre ha estat al nostre costat.

—Per tant, el límit de la llengua no existeix. Però quan cerqueu un projecte nou, com decidiu què fareu?
—Busquem la persona. En aquest cas, la persona era argentina. Sempre hem tingut certa empatia i simpatia amb l’Argentina. Ens agrada molt el teatre que s’hi fa. També ens agrada molt el que es fa aquí, però hem trobat que podem fer una sinergia molt bonica barrejant el que es fa allà i aquí… Mariano Tenconi és un nom molt reconegut ara mateix a l’Argentina. El nostre soci i productor, Daniel López-Orós, havia vist obres seves quan hi havia viatjat. Ens en va voler ensenyar alguna. Ens va agradar molt la seva manera d’escriure. Té una companyia de fa molts anys, i vam pensar que seria una combinació especial i diferent. No tenim la sensació que innovem en res, només faltaria, però sí que dins la companyia ens posem petits reptes. No ens quedem a la zona de confort, provem coses noves. Alguna de les persones que han vingut a veure l’espectacle ens ha dit que ens hem arriscat, perquè és molt T de Teatre, però anem una mica més enllà. De fet, és el que intentem fer amb els espectacles.

—I com s’aconsegueix, això de ser sempre T de Teatre, quan les obres les escriu gent tan diferent?
—La nostra essència pesa molt. És tota la part artística. Som les quatre actrius, que tenim una manera de fer, de comunicar-nos. A l’hora de triar els temes també opinem. Alguna vegada hem dit que no ens veiem explicant allò, no ho veiem per a nosaltres. La persona que ve de fora també sap que som una companyia molt feta. De fet, això de vegades els acolloneix. Però hi dialoguem molt. Tenim una manera de funcionar molt coral, no hi ha ningú que tingui un paper concret. Ens ho parlem tot molt tots cinc. Perquè som les quatre que som dalt de l’escenari i en Daniel López-Orós, el nostre soci i productor. Tenim clar el que volem fer. Volem explicar històries amb què el públic s’identifiqui. Volem parlar de coses dramàtiques de la vida, però sempre mitjançant la comèdia. Volem que el públic surti una mica tocat perquè  gràcies a l’obra s’ha rigut d’ell mateix i les seves misèries. En aquest cas, parlem de quatre vides de dones, cadascuna d’elles amb vivències molt diferents, algunes de molt dures i unes altres de molt còmiques.

—Totes amb uns fantasmes darrere.
—Sí, totes tenim les nostres zones fosques i els nostres fantasmes.

—En el vostre personatge, el fantasma és l’autocensura?
—Sí, aquesta obra és situada als anys setanta. No és situada en un lloc precís, però tant a l’Argentina com aquí durant aquella època vivíem una dictadura o postdictadura, per tant, es respirava aquesta sensació de repressió. En l’obra, el meu personatge intenta de viure una història d’amor amb una altra mestra. Comença la història, però de seguida es reprimeix, perquè creu que ha d’educar les alumnes en aquesta mena de repressió que també s’imposa.

—És una història dura, però, alhora, còmica.
—Això és la nostra manera de fer. Ens agrada tocar la fibra, però mitjançant la comèdia. Malgrat fer una paròdia, intento de buscar la profunditat i la veritat d’aquesta persona, per això al final no fa riure tant, perquè la història d’amor s’ha d’acabar. Però crec que d’alguna manera això passa a totes les històries. La història que explica la Mamen, de la mort de la seva mare, hi ha moments que he vist gent plorar a primera fila. Perquè molts som en aquesta franja d’edat que tenim els pares grans i els hem de cuidar. I, per tant, allò que explica la Mamen afecta i toca molt. Però alhora hi ha escenes del monòleg en què et pixes de riure.

—I malgrat que són històries dels anys setanta, també són vigents.
—Vull pensar que hem evolucionat una miqueta, no? La meva història, per exemple, vull pensar… Però sí, el director ens ho ha dit moltes vegades: “Està molt bé parlar d’això encara, perquè queda molta feina per fer.” Té raó.

—Dalt l’escenari us acompanya algú més. El fantasma del Romea també té un paper especial.
—No sé si som una mica temeràries, perquè tothom diu que som agosarades. Parlem bé d’ella, però, evidentment, mai se sap. Va ser una casualitat. En Mariano ens va explicar que a l’obra volia fer un homenatge al teatre i a les actrius fantasmes. Va ser molt curiós. Perquè sabíem que faríem l’obra al Romea, i li vam explicar que allà sempre es deia que hi havia el fantasma de Margarida Xirgu. Sabent-ho, hi va voler jugar, i en l’obra hi fem referència.

—Parlant de fantasmes, parlem del fantasma de T de Teatre? És Jet lag? Feu allò que feu, tothom us l’anomena.
—És veritat. Ara ens en tornen a parlar molt. És una sèrie que no caduca. Sempre hi ha gent que la mira. Primer, per la televisió, després, en DVD, ara els miren per YouTube o a TV3 a la carta. I, per tant, et trobes que l’han vista moltes generacions. L’ha vista gent que no havia nascut quan la fèiem. De fet, quan la fèiem, vam ser mares, i en acabat, els nostres fills l’han vista. No caduca i això és meravellós. Va ser un abans i un després per a nosaltres.

—No us molesta que encara us la recordin?
—No, ens encanta perquè veiem que la gent agraeix molt l’existència de la sèrie. És com Plats bruts. Són comèdies que han marcat molt la gent. Han estat un nexe d’unió de tota la família, això que costa tant ara. Ara tothom és al menjador mirant el seu ordinador, mòbil o iPad.

—Aquests dies ha circulat molt el titular de l’entrevista que us van fer a El matí de Catalunya Ràdio, que deia que teníeu moltes ganes de tornar a fer Jet lag, però que faltaven els diners. I us he de dir que tinc amics disposats a fer micromecenatge si cal…
—Que bo, seria brutal! Però no és veritat, aquest titular. No vam dir això. Entenc que de vegades els periodistes han de resumir, però no parlàvem de Jet lag. La nostra intenció no és tornar a fer Jet lag, sinó que ens agradaria molt fer una sèrie nova. Podríem fer-ne una segona part, vint anys després, però no ho veiem. A més, ja no es fan sitcoms. I tampoc no vam dir que no tinguéssim els diners. Ho vam dir d’una manera més elegant. Vam dir que teníem ganes de tornar a fer una sèrie, i ens encantaria, però per fer-ho cal que hi hagi dues parts interessades. Nosaltres ja hem mostrat l’interès, ara falta que ells també en mostrin.

—Ells són TV3?
—Sí.

—Darrerament, TV3 fa molt poques sèries.
—Quan fèiem Jet lag va ser un moment brutal. Entraves a TV3 i es feien mil coses. La ficció era en un molt bon moment. Però això d’ara no és un problema de TV3. És un problema de finançament. Cada vegada es fan més coses a fora, cada vegada les plataformes tenen més pes.

—Tornat a l’obra, aquesta vegada teniu una companyia diferent dalt l’escenari. Us acompanyen dos músics. Quin paper ha jugat la música en tot plegat?
—Havíem jugat amb música abans, però no en directe. Al principi ens feia molt de respecte. No sabíem com combinar-ho. Ian Shifres és el compositor musical que sempre treballa amb Tenconi. I aquesta vegada, també. Va anar parint les partitures mentre nosaltres anàvem assajant.

—Com?
—Va venir de l’Argentina amb l’equip d’en Mariano. Fa molts anys que treballen plegats. I mentre nosaltres assajàvem, ell anava component. Es deixava influir per com entonàvem o dèiem els textos. Al principi pensàvem que potser podria atabalar el públic, però ara se’m fa impensable fer l’obra sense música. No m’imagino fer-la sense en Joan Palet i en Rafel Plana, els músics. Tinc la sensació que hi dialoguem.

—L’obra també reflexiona sobre com la cultura té un paper en l’educació.
—A vegades atorguem la responsabilitat d’educar només als mestres, però hi ha moltes coses que també poden educar i ensenyar. Una de les quals és la cultura. Per això crec que s’ha de fomentar la cultura en les escoles i instituts. Crec que s’ha d’incentivar a consumir cultura, que cada vegada ho tenen més difícil.

—Aquesta setmana entrevistava Queco Novell, que representa Romeu i Julieta al Poliorama. Parlàvem que als joves els costa estar-se una hora i quaranta minuts al teatre.
—Per ells, tant de temps sense el mòbil és molt. Això és un tema. Però et diria que no només els passa a ells. És veritat que els més joves ho tenen molt fotut, perquè ja hi han nascut. Però no crec que sigui una batalla perduda. Cal treballar molt el respecte, també a casa. Cal que deixin les pantalles de tant en tant. Però al teatre, veiem moltes vegades aquesta dependència a la pantalla i no només amb la gent jove. És curiós, però en els aplaudiments sempre veiem gent que obre el mòbil i el mira. No aguanten més sense fer-lo servir. O la meitat de la funció, de sobte s’obre una llumeneta i és algú que mira el mòbil. Tan important era mirar-lo? De debò? Jo prohibiria els mòbils.

—Doncs, precisament, jo agraeixo venir amb el mòbil i tenir una bona excusa per a desconnectar-lo. Ara em costa mirar una sèrie i no mirar-lo en cap moment.
—Ens passa a tots. A mi també em costa. Faig coses a casa, i de cop per inèrcia veig obrint el mòbil i mirant Instagram. Per què? No ho sé. Per això de vegades decideixo descansar de les xarxes durant uns mesos.

—Tot plegat farà necessari de repensar el teatre?
—Espero que no. Potser sí que haurem d’esforçar-nos per adaptar-nos a aquest nou món. Caldrà facilitar-ho i fer-ho més àgil. Per exemple, és molt més fàcil convidar un grup escolar a veure una obra d’una hora i mitja que no pas de quatre. La de quatre haurà de ser molt bona perquè aguantin. Però tampoc no són uns animals que hagis de lligar. Vull dir que tots ho podem aguantar. Ara, si hagués de fer una obra especialment pensada perquè la gent jove vingués al teatre, pensaria en temes que els interessessin. De fet, ja es fa. Ara parlaves del Romeu i Julieta, i ells ho han fet. Han fet un clàssic més modern. Hi vaig anar amb la meva filla i s’ho va passar molt bé.

—Últimament, moltes actrius han denunciat públicament que costa de trobar papers a partir de certes edats. Fins a quin punt tenir la vostra pròpia companyia us ha servit per no viure-ho?
—Sí, és clar, ens creem els nostres projectes. Tenim aquesta gran sort que ens fem els papers a mida. Tenim l’edat que tenim, i la persona que ens escriu obres les escriu forçosament per a nosaltres. A més, com que no hi ha nens, tampoc no podem fer ni de mares ni d’àvies, que és allò que normalment ens toca fer. Que estan molt bé, aquests papers, però també tenim ganes de fer històries sobre una dona madura. Veiem sèries sueques que parlen d’una dona que és primera ministra. En què el físic no és tan important, no està retocada, té l’edat que té. Això, aquí, encara és difícil de veure. Tot i que en el teatre hi ha més papers per a la nostra edat que no en el món audiovisual.

—D’alguna manera vosaltres també feu que les noves generacions tinguin més oportunitat per a explicar històries de dones madures. Contribuïu al canvi.
—Cert. No ho havíem pensat mai així. Però és veritat, si en el futur es fan aquestes obres amb unes altres actrius, les hauran de fer amb edats equivalents a les nostres.

—Malgrat tot, feu papers fora de les T de Teatre.
—Tenim un pacte. Som poliamoroses. Tenim la parella fixa, que és T de Teatre, amb qui tenim molt bona relació i fem projectes plegades. Però ara, per exemple, tindrem una parada de mesos, i totes farem unes altres coses. Fem càstings com tothom. Sí que a vegades ens hem trobat que hi ha gent que no compta amb nosaltres perquè pensa que estem amb la companyia. Però també ens agrada treballar a fora. Hem trobat una fórmula que ens enriqueix molt personalment. I després tornes a la companyia amb més ganes.