Agafem la independència amb les nostres mans

No ens ho podíem creure. El que hem vist avui als canals de la televisió australiana eren escenes d’una gran brutalitat perpetrades contra gent pacífica, no a Turquia, sinó a Catalunya.
Mai a la vida ens haguéssim pogut imaginar que aquestes coses poguessin passar en un país de la UE. Aquesta és l’opinió de molts australians que, com nosaltres, han vist a la pantalla actes horribles ordenats per un govern que es diu democràtic.
Tot això ens ha agafat desprevinguts perquè, després de 50 anys de viure en un país on es respecten els drets dels individus i les forces de l’ordre actuen per protegir, no per atacar les famílies, ens havíem imaginat –fins i tot fet d’il•lusió- que Espanya havia canviat.
Ara ens hem de preguntar seriosament què fem en un estat que envia covardament nombrosos contingents de la Guàrdia Civil per escometre sense discriminació gent gran i infants?

A l’estat espanyol li va sortir malament el cop d’estat del dia 20. Volien conseguir un cop d’efecte brutal que deixés fora de combat el govern i estabornís el poble català. Però tenen uns pèsims observadors de la realitat, i els va sortir malament.

El diumenge van voler repetir la mateixa estratègia i els va tornar a sortir malament. Van preparar accions de repressió inhumanes i les van dur a terme en el moment de començar l’horari de votació, amb la intenció d’espaordir el votants del Principat de manera que la participació caiguès en picat. I el seus observadors de la realitat es van tornar a equivocar.

Probablement tornaran a intentar-ho amb el parlament de Catalunya. Per allò de qui s’entrebanca tres vegades amb la mateixa pedra… La pista la va anunciar públicament el president Rajoy quan va dir a Washington allò de que la DUI no la podia fer ell sinó el parlament del Catalunya. Els seus sicaris ja en deuen haver pres nota.

El dia d’ahir va tenis dues vessants completament contraposades que caldria que fossin matisades. La primer i la més espectacular va ser La de veure que els esforços fets en llargues nits de feina publicitària enganxant cartells i repartint propaganda a dojo té un premi: l’assoliment de l’objectiu d’obtenir que desig independentista fos majoritari. més encara quan hem pogut veure i patir, la repressió terrible del govern contra tot allò que fes tuf de democràcia catalana i per això sota l’empara d’una sentència totalment anacrònica contra la llei de referèndum proclamat al Parlament, ha engegat tot un seguit de decrets repressors utilitzant els tribunals venuts al govern de l’estat i acudint al fiscal general, també membre del PP, i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’extralimita i dicta dures sentències contra tothom implicat en el procés . Malgrat aquesta adversa situació, el resultat del referèndum que s’ha fet, incomplint la promesa de Rajoy en sentit contrari, ha estat clarament un èxit i ara haurem de veure aquesta setmana com es van acomplint al Parlament català. Hi haurà novetats i seran fortes, estiguem al cas.

L’altre aspecte que volia comentar és la repressió aberrant de la política espanyola fent servir la seva caterva de guàrdies civils i policia espanyola. Aquesta policies són el prefecte exemple del que mai no havia de ser una policia democràtica, que per comptes d’actuar com el gran referent de la nostra policia com són el mossos d’esquadra són, exactament, el contrari: desproporcionats, cruels, insensibles, inhumans i dignes de ser mereixedors de ser expulsats del cos policial juntament amb la seva jerarquia. 840 ferits catalans en diverses parts de Catalunya és el resultat de la seva feina. El cas és que es va aplicar contra ciutadania innocent del tot que participava en un projecte democràtic, qui en va patir les conseqüències: joves i gent gran, homes i dones i fins i tot un gos. Aquesta és la imatge de proporcionalitat que deien que van transmetre, entre les quals els fets de la noia que se li van trencar els dits expressament, un darrera un altre pel pur plaer de causar-li dolor, a més de tocar-li els pits mentre els companys se’n reien, ja demostra fins a quin punt actua aquesta gentussa i per això volem que se’ls jutgi tot i no confiar en la justícia espanyola, i que se’n vagin de la nostra nació i no hi tornin mai més. Clarament són persones “non grates” a la nostra nació.

M’aixeco i em precipito a l’ordinador en cerca de la noticia més esperada: 49.46% de participació i 90.09% de SI. Ara ja m’ho crec, però com a bon català, “fins que el blat no és al sac i ben lligat …” vaig anar a dormir, absolutament esgotat després de 30 hores sense aclucar l’ull, encara amb una mica de recança; ara ja he esclatat d’alegria: 49.46% de participació amb el 14,4% del cens requisat per l’actuació policial, això son uns números ja absolutament inqüestionables: immensament orgullós del meu poble, Catalunya, i també immensament orgullós del meu petit poble que em va acollir ara fa 30 anys, Navarcles. Una immensa abraçada a tots.

Dit això, però, no vull ser insensible als més de 800 ferits per la brutalitat inconcebible de la policia espanyola: sou uns herois, infinites gràcies a tots vosaltres i també una immensa abraçada. Al llarg d’ahir, primer a La Creueta, el meu col·legi, i cap al tard davant l’ajuntament, jo anava reconeixent amb qui tenia oportunitat de comentar: no m’esperava aquesta brutalitat, no me la volia creure, i en molts moments del dia se m’humitejaven els ulls! Però tanmateix, des del cop d’estat del 20, que no puc treure-m del cap la convicció que les imatges d’ahir son buscades: davant l’evident fracàs de la inamovible posició del govern espanyol des de fa mesos (“este Referèndum no se va a hacer”), només els queda intentar justificar davant els seus que s’ha fet tot el possible per complir amb aquella promesa (“no se va a hacer”); només així m’explico que es comencés la repressió pels col·legis on previsiblement hi hauria més exposició mediàtica (St.Julià de Ramis i St.Vicenç dels Horts), tot i que no explica la ràbia amb què han actuat a Fonollosa, per exemple, el col·legi del David Bonvehí si no m’equivoco, on diuen que la destrossa que han fet ha sigut apocalíptica. Es evident que l’actuació buscava un públic intern, menystenint llargament els previsibles efectes internacionals (aviat veurem la reedició d’aquell estat d’esperit que va conrear el “si ellos tienen ONU nosotros tenemos dos”)

Tinguem el cap clar, deixem-nos de romanços i tirem endavant. Deixem que els que només tenen la llei i la democràcia com a paraules del diccionari bramin fins que esclatin de rancor i impotència. I tinguem memòria, memòria sense venjança, però memòria. Memòria per a restregar-los per la cara els seus silencis, la seva violència física, verbal i, sobretot, moral. No és el moment d’anar amb el lliri a la mà, de parar l’altra galta, massa que ho hem fet. Netegem les nostres i les seves xacres i construïm un país de progrés i justícia per a tothom. I qui no participi d’aquests principis que es busqui un altre país, que segur que el trobarà ben a prop.

No puc parar d’escriure!; el meu anterior comentari deia: “justificar davant els seus que s’ha fet tot el possible”; i què és “tot el possible” per a “els seus”?: no és cap negociació política intel·ligent o cap engany mediàticament amanit, com va fer en Cameron, no!, és la brutalitat policial; això és actualment “tot el possible”, perquè el pas just següent, l’actuació criminal per part de l’exercit, avui en dia l’OTAN ja no els ho permetria. Son així, tinguem-ho clar. I també tinguem clara una altra cosa: vam començar el procés i l’hem portat al final al llarg de gairebé una dècada, perquè aquest cop sabíem que l’OTAN no els permetria la utilització de l’exercit per esclafar la població interior dissident. Ara cobra sentit tot el que ha fet Catalunya en mig segle: haver fet entrar a Espanya a les organitzacions europees, haver restituït la Generalitat, una colla d’anys de peix al cove que ens han permès TV3 i els Mossos, l’intent frustrat d’ampliació de l’Estatut, i tot el que en va seguir, que això ja ens és contemporani i alguns ho podem consultar al disc dur del nostre ordinador. Tot ha tingut sentit!

M’agradaria veure els mossos d’esquadra detenint Millo, els caps de la guàrdia civil i de la policia espanyola a Catalunya i tots i cada un dels policies espanyols i guardes civils que es puguin identificar als vídeos cometent els crims que varen cometre ahir.

M’agradaria veure-ho per dos motius: 1) Per justícia vers totes i cada una de les víctimes i 2) Per deixar-los clar a ells i als seus companys que no se’ls acudeixi de tornar a fer mai més res emblant i menys ara durant la implementació de la república. Que sàpiguen que l’estat espanyol no els podrà proporcionar impunitat i que pagaran els seus crims davant la justícia catalana.

Quan ahir a dos quarts de cinc vaig arribar al Col·legi electoral i vaig veure que ja hi havia a les portes una cinquantena de persones i a dins vuitanta més dormint encara, vaig tenir la seguretat que avui ja seríem República. Tothom content i a punt. Preparats per a descobrir el misteri de les urnes i les paperetes. Cap a les set, el misteri es va aclarir. Es va demanar que s’obris un passadís entre les dues-centes persones que ja érem i van aparèixer deu joves un darrere l’altre, cada un amb una urna i corrent a saltirons cap l’entrada de l’edifici entre els aplaudiments rabiosos d’alegria de tots els presents. Més tard vam ser més de tres-centes persones cantant i desafiant als policies estrangers que ens volien robar el nostre vot.
El seguit de desgràcies que van escampar més tard per tot el país, encara no ens l’imaginàvem, però a les nou i cinc minuts ens començaven a arribar als nostres telèfons les tristes imatges de fins on pot arribar la miserable bèstia comandada per control remot per una colla de des-cerebrats des de Madrid, la seva capital.
El calvari va continuar tot el dia ara aquí ara allà, cada vegada més i més cafres, cada vegada amb més i més víctimes a les seves sangonoses mans. Quina i quanta vergonya la de pensar que algú de fora pot pensar que també som espanyols. Alguns Col·legis es tancaven abans d’hora, perquè la bèstia no anava tota uniformada, també hi havien feixistes sense uniforme que es dedicaven a assaltar amb barres de ferro els Col·legis més petits…la covardia sempre acompanya la misèria mental. A les vuit es va acabar el patir, i amb el recompte va arribar l’alegria, les abraçades amb tothom, els estimats i els “mani-coneguts” (coneguts de les manifestacions), i els cants sonaven ara molt més forts. A partir d’ahir, ara sempre els cantarem a ple pulmó. Ara ja hem guanyat a la bèstia. Emulant Sant Jordi, hem matat el drac!
Felicitats poble estimat! Visca la República Catalana!

Quin títol més precís Vicent
Ara estem com en un paissatge després de la batalla. L’enemic vençut, la desfeta a la vista, la victòria en les nostres mans i aquesta mena de vertígen que passa quan hom s’ha concentrat intensament en els obstacles i els ha superat tots i només queda “agafar la llibertat”. Com quan un animal curat se’l deixa lliure i dubte en surtir de la gàbia, no s’ho acaba de creure que és lliure i al poc arrenca a córrer.
Ara la nostra ment ha de fer un clic i començar a exercir la republicanitat. Sense oblidar les atrocitats de l’Estat espanyol, concentrem-nos ben aviat en “arrencar a córrer.”
Posem la unitat poble-govern a la nostra vitrina de les joies.

Fas bé de dir que el tren de la història passa molt poques vegades, Partal, perquè les vel·leïtats peninsulars d’alguns esquerrans catalans fan patir una mica. Es tracta de proclamar la independència i punt. Tot el que pugui venir després, serà des de la nostra independència sobirana i absoluta.

Que Rajoy caigui o s’aixequi se’ns en refot una mica, perquè si Rajoy se’n va en vindrà un altre, que serà un espanyol, de dretes o d’esquerres, que com deia aquell s’assemblen tant que semblen el mateix.

Indignat pel retorn del grisos i el franquisme desacomplexat, escolto la Pepa Bueno i la Gallego Díaz a la SER -al País Valencià segueix el segrest de TV3 i Cat-ràdio, i manen els “progres”- dir que no hi ha hagut referèndum i que el poble català no s’ha expressat. (?).
Clar. “Un dos de maig” només val si el fa el poble de Madrid front a la indiscutible legaliat de les abdicacions de Baiona. Iset-cents i escaig batlles catalans, sediciosos, no són ningú davant l’heroic alcalde de Móstoles que envià cartes declarant la guerra al rei Josep i a Napoleó.
Ah!, i els mamelucs només són reals si són gavatxos.

Mes de tres milions de persones protegint les urnes, -mai havia sortit tanta gent per defensar els nostres drets-, és evident que no es una qüestió partidista o simplement l’acompliment d’uns programes polítics; que també, però ha quedat pales, -portem vuit anys amb grandíssimes manifestacions-, que ahir, el poble directament va dir prou. El feixisme de Madrid, va voler actuar per acontentar als seus i per dir….volíeu sang doncs ja la teniu…..Davant d’aquesta insòlita i incomprensible repressió, si ja estàvem carregats de raó, definitivament, hem de marxar d’Espanya, SIGUI COM SIGUI.
No podem formar part d’un estat salvatge, violent i repressor. No podem formar part d’un Estat on els seus dirigents estant catalogats per la justícia del seu propi país, com una banda de delinqüents. Ahir us vau comportar com a les pitjors dictadures del segle XX. Féu fàstic. Visca la República Catalana!!!!

Jo com un més entre els milers i milers per ajudar a donar llum a la República Catalana. Felicitar-nos per tenir un poble que ha aprés a defensar els drets més bàsics en pau. Solidaritzar-me amb les víctimes que ha patit les agressions inaceptables. Espero i desitjo que els responsables tinguis sobre ells el pes de la justicia (però no la Justicia politizada de l’estat repressor).
Crec que ens hem guanyat la legitimitat per fer Declaració de Independència i iniciar un procés constituent que ens proporcioni la proposta de la nova Constitució catalana.
I crec que estem en condicions, justament pel nostre caràcter pacífic, de poder generar renovades sinergies polítiques i socials, polítiques cap l’espai dels comuns i cap a l’espai socialista. I socials mostrant a la població encara no prou integrada que la República serà per tots, així eixamplarem la base social i política de la nova República.
Però no ens podem descuidar que caldran, encara bones dosis de fermesa republicana.

“No us perdeu en debats estèrils”.

Això és una estratègia més que fan servir molt els maltractadors i que va molt bé per a fer perdre el temps i la energia a les víctimes. I això passa tant en relacions abusives entre individuals, com entre grups de persones.

Aquests dies he estat fent molts paral·lelisme entre la situació que viu Catalunya amb Espanya i el meu ex-maltractador, i aquest n’és un altre. Això ho explico per a dir-vos que quan aconseguim no entrar en aquests debats estèrils, que de fet son trampes camuflades de debats, tindrem encara més força i energia per guanyar la llibertat.

Hem fixo en el P.D., perquè ho penso igual. Quan em varen demanar la meva adhesió a promoure un referèndum, els vaig contestar que el que calia, perquè es podia era declarar la independència, després de fer-ho ja es podia fer un referèndum de ratificació.
Les condiciones, haguessin sigut molt diferents.
Ens haguéssim estalviat molt de patiment, i molt de temps.
Però algú ho volia fer molt bé.
I hem hagut d’anar passant i esperant que a fora es despertessin i maduressin els drets que tenim i els greuges que suportem.
Dons estem ací. Ho hem fet, i molt, molt bé.

Señor presidente del desgobierno: A pesar de sus predicciones, el referéndum se ha celebrado.con una violència animalesca por parte de sus esbirros, y con unos reasultados que si Vd. ya conoce no le gustará nada. Ya ha leído la información en Marca? Lo felicitamos desde su maltratada Catalunya. Será un alivio para todos. Vd. se librarà de la demente necesidad de maltratar a ciudadanos que no piensan como Vd., y los catalanes nos libraremos de pertenecer al “estado del malestar” y de sufrir la condición de siervos de unos animalejos totalitarios y explotadores que nos desprecian porque no adoramos el mismo imperio ni el mismo dios.

Ahir no vaig poder escriure, encara corprès per la situació viscuda al nostre col·legi electoral, Àgora, Nou Barris. També, com altres, vam rebre la càrrega de l’estat (en minúscula) per voler decidir el nostre futur. Era a punt de votar quan van arribar i van parar-se tot, un cop havia votat la gent gran (que es va fer primer per deixar-los sortir abans no arribessin). Érem dintre famílies i van quedar atrapades, van veure carregar contra tots, gent gran inclosa, van veure com esbotzaven la porta del centre i entraven arrasant per on passaven… Els nen aterrits i els nois jovenets absolutament col·lapsats. Ells no havien vist les forces d’ocupació en acció (jo si) i alguns, crec, no ho oblidaran mai. Violència d’estat, com en tants altres llocs, contra la gent i destrossant la seva escola, el seu espai de convivència. Al final vàrem poder fer sortir les noies joves mortes de por, ploroses, del fons de la sala on érem intentant protegir-los… noies que no sabien ni que fer i que no podien ni apartar els ulls de la barbàrie. Un cop fora ells van seguir rebentant tot el que van voler i trobar al seu pas. Bastants vots dignes malaguanyats, de gent molt viscuda i que sortia exultant un cop votaven.
No, ahir era incapaç, la ràbia i el fàstic eren massa grans.
Al final ens van dir que havia sortit una urna (es igual d’on) i que hi tornaven, sense portes, però hi tornaven. Es va parar tot al passar una ‘lletera’ per el carrer… i vam sortir a buscar urnes per el barri. “Allà en tenen una”, com a la clandestinitat…

I si, es va poder votar. Vaig votar, estampant el meu vot a un estat que em vol convèncer a cop de porra i segrest d’urnes. Soc un del més de 2.260.000 vots comptats, pel camí van quedar els de la resta de la família directa que la repressió policial s’endugué.

Gràcies, Vicent.
Gràcies, Catalunya.

Una jornada la d’ahir, que restarà en la memòria de tots nosaltres per sempre.
Les revolucions no les fa mai el 100% de la població.
Són impulsades per una part i la resta, senzillament, les accepta, passivament.
Ahir, abans d’iniciar-se la violència policial, tothom que volia podia anar a votar (Sí, No o en blanc). Tothom (aquí a Catalunya perquè a Espanya viuen en una negació permanent de la realitat), era coneixedor que es tractava d’un referèndum vinculant. També ahir, tothom podia decidir, individualment, participar en aquesta meravellosa revolució o quedar-se a casa mentre, les forces de repressió paramilitars espanyoles massacraven amb crueltat i impunitat a centenars de ciutadans. La llibertat i la dignitat no te la concedeixen, s’exerceix i, si cal, es defensa.
Tinguem-ho clar, el referèndum l’hem fet i l’hem guanyat sobradament. Ha estat avalat pels nombrosos observadors internacionals i, tenint en compte l’estat de repressió i terror, ha tingut una gran participació.
Com va dir el nostre president Puigdemont ahir al vespre…” Ens hem guanyat el dret de tenir un estat independent”.
Aquesta setmana (si es compleixen els terminis esperats) Europa veurà néixer un nou Estat.

Resultat espectacular, no us faci por defensar-lo, és extraordinari:

49,5 % de participació
90,1% de SÍ

Cens total 5.343.358
Requisats 770.000
Cens disponible 4.573.358

Votants 2.262.424
Abstenció 2.310.934
% participació 49,50%

Nul 20.129
Vàlids 2.242.295

Blanc 45.585
Sí 2.020.144
No 176.566

% del SÍ 90,1%
% del NO 7,9%
% de Blancs 2,0%

Falta exterior 10.000
Falten altres 15.000

Ahir a la nit, encara en xoc per tot el que havia passat i sense adonar-me del que havia fet, del que tots vàrem fer, amb llàgrimes als ulls, vaig escriure aquestes ratlles i les vaig enviar als meus grups de whatsapp (crec que s’escauen en aquest editorial d’en Vicenç):
Gràcies, moltes gràcies a tothom pel vostre coratge magnífic i el vostre compromís incansable. És un honor i un grandíssim privilegi formar part d’aquest POBLE. Encara no he començat a assimilar tot el que hem fet i hem aconseguit avui.
Us estimo!
I gràcies, especialment, a tu, Vicenç, per mantenir-nos amb l’esperit alt i l’optimisme creixent, fins i tot, en els moments més foscos. Jo t’he llegit per animar-me quan veia que ens perdíem en l’estètica absurda i superficial. I no m’has fallat mai.

PS: És la primera vegada que escric; espero que em perdoneu l’extensió.