Afrin, un any de l’ocupació turca

Durant els set anys de la guerra de Síria, Afrin va ser el refugi més segur per a milers de desplaçats sirians i l’únic indret gairebé intacte del país. És un dels tres cantons que formen l’Administració Autònoma del Nord de Síria controlada pels kurds. Aquesta localitat de majoria kurda a l’oest del país és coneguda per la seva producció d’olives, la naturalesa rica i les muntanyes. Hi convivien pacíficament totes les minories, religions i ètnies: kurds, àrabs, cristians, iazidites i turcmans. Però Afrin no va continuar essent el lloc més segur del país. El 20 de gener de 2018 una operació militar sota el nom de ‘Branca d’Olivera’, encapçalada per Turquia i grups armats islamistes, va començar amb l’objectiu de ‘crear i tenir una zona segura per a la tornada de refugiats sirians, alliberar el cantó de terroristes kurds i aplicar-hi els principis democràtics’, segons el president turc Recep Tayyip Erdogan. Els atacs de l’artilleria i els bombardaments de l’aviació turca van causar moltes morts i la fugida de milers de persones. L’operació militar es va acabar el 19 de març amb la caiguda d’Afrin.

Els soldats turcs i àrabs de ‘Branca d’Olivera’ van saquejar cases de civils kurds. Les imatges d’aquestes forces entrant i robant animals domèstics, olives, oli i més propietats van ser compartides i publicades a les xarxes socials per activistes i l’Observatori Sirià de Drets Humans (SOHR en anglès). També va començar un procés de canvi en el cantó: la població kurda va ser substituïda per familiars de soldats àrabs. L’idioma kurd va ser eliminat i substituït pel turc i l’àrab. El canvi va arribar també a noms de places, hospitals i centres culturals. ‘Ara a Afrin hi ha un centre amb el nom de la mare del president turc i un carrer amb el nom del mateix president turc. Les banderes turques onegen a la majoria dels edificis i escoles’, assegura el periodista Nuri, refugiat d’Afrin al Kurdistan meridional. ‘La cultura kurda va ser suprimida a Afrin. L’estàtua de Kawa el Ferrer, símbol de l’Any Nou Kurd, va ser destruïda el dia de l’entrada d’aquestes forces’, assegura Nuri.

Segons el Centre de Documentació i Violacions al Nord de Síria, uns 650 civils van morir en els més de 1042 atacs i bombardaments de l’artilleria turca, entre els quals dones i nens. També es van documentar més de 3200 segrests i detencions. Més de 260 cases van ser confiscades i convertides en presons i centres militars. D’una altra banda, més de 350.000 persones van ser obligades a fugir d’Afrin i més del 95% de la població iazidita, cristiana i alevita va haver de partir per amenaces de milícies islamistes de convertir-se a l’Islam o morir. ‘A nosaltres els iazidites, ens toca fugir i ser perseguits. Encara hi ha dones de la nostra minoria en mans de l’autodenominat estat islàmic (EI) després de l’ocupació de Sinjar a l’Irac el 2014. El meu germà va ser segrestat després de l’entrada dels turcs a Afrin. Encara no sabem on és’, afirma Yusuf, que és a Alemanya al seu nou lloc d’acollida. ‘Sé que els islamistes obligaven les persones a convertir-se a l’Islam perquè, si no, les mataven. Estic segur que el meu germà no ho faria mai, per això creiem que és mort’, assegura Yusuf.

‘Les imatges que vénen d’Afrin semblen mentida i són absurdes. Hi ha cartells als carrers de la meva ciutat que diuen a les dones com han de vestir-se i que s’han de tapar el cabell. Els islamistes obliguen les kurdes que van lluitar contra el radicalisme d’EI a posar-se vestits amples i a no mostrar la cara’, explica Nuri. ‘Les forces turques i islamistes cometen crims contra la població civil: molts es van morir per les mines. Els nostres nens van acabar sense escoles en camps de desplaçats a al-Xahba, al nord d’Alep. No podem tornar perquè acabarem morts’, afegeix.

D’ençà que van començar atacs de Turquia el 19 de gener de 2018, la població es va veure obligada a abandonar casa seva, a la llum del silenci de la comunitat internacional. Milers de civils kurds i àrabs es van dirigir cap a la localitat d’al-Xahba, que no estava preparada per a acollir tantes persones. ‘Era a Afrin quan van atacar el centre amb artilleria. Vaig fugir amb milers de famílies kurdes cap a al-Xahba. Recordo com van atacar un camió que transportava unes famílies. Molts s’hi van morir. Vam arribar a al-Xahba espantats’, explica Jamila Hemo, membre de la Mitja Lluna Kurda. ‘Ens vam veure enmig d’un desastre i una crisi: centenars de milers hi van arribar plegats. Els camps eren petits. Molts es van veure obligats a refugiar-se en cases abandonades’, afirma. ‘La situació als camps d’al-Xahba és desesperant. Hi manca de tot: calefacció, tendes de campanya i medicaments. Al voltant hi ha mines antipersones. Hi ha força víctimes arran de les explosions’, explica Hemo.

La crisi d’Afrin ara es veu i es torna a encendre. Turquia amenaça la regió kurda de Síria just després d’haver anunciat, el president nord-americà, que en retiraria les forces. ‘Creia que les imatges del cadàver mutilat de la combatent kurda Amina Omar, coneguda per Barin Kobane, que van fer la volta al món ajudarien que aquesta barbàrie es detingués, però em vaig equivocar. El silenci persisteix i persisteix. Espero que la resta del Kurdistan occidental no acabi com Afrin’, afegeix.