Contra els estereotips neocolonials que distorsionen l’Àfrica

L’Àfrica no és un país, ni una posta de sol constant a la sabana, ni una família de girafes i elefants pasturant idíl·licament vora un llac, ni un grup de danses folklòriques, ni un nen despullat ple de mosques, ni un safari, ni una selva plena de guerrillers sanguinaris emboscats, sempre a punt per a matar, robar i violar… És un continent de 54 països, més de 2.000 llengües i 1.400 milions de persones que lluita amb totes les seves forces per superar els traumes i les conseqüències del passat colonial i l’esclavatge, i reacciona amb energia i intel·ligència als grans desafiaments actuals.

De la mateixa manera que no és un continent ple de nens negres que esperen que una blanca els agafi a coll per a fer-se una fotografia, l’Àfrica no es pot reduir a pobresa, lluites, corrupció, guerres civils i grans extensions de terra vermella on no creix res més que misèria. Ni tampoc a la postal turística de safaris, tendes de campanya de luxe, tot terreny d’últim model, animals salvatges i poblats on els negres disfressats amb plomes de colors i mig despullats salten i dansen al so dels tambors. Els estereotips neocolonials de pobresa o de safari actuals, que substitueixen els colonials de salvatges, misteriosos i incivilitzats d’ahir, han anat construint un mur que deforma la realitat africana i ens impedeix de veure la veritable realitat que amaga.

L’Àfrica, escriu Dipo Faloyin al llibre África no es un país (Capitán Swing), “és un continent compost de mil milions d’identitats individuals estructurades d’una manera específica”, que encara hem de descobrir. El primer pas seria la destrucció dels tòpics i estereotips amb què les cultures i els ciutadans dels antics països colonialistes la desvirtuen, redueixen i ridiculitzen. L’autor, nascut a Chicago i criat a Lagos (Nigèria), actualment viu a Londres. És redactor i editor en cap de la revista Vice i ha col·laborat a The Guardian, Esquire i Newsweek, entre més mitjans internacionals.

L’assaig s’endinsa en els mapes i la història, però també en qüestions de cultura moderna i popular, gastronomia, guerres i revoltes, l’espoliació natural i cultural efectuada pels poders colonials, les conseqüències de tot plegat, la polèmica per la devolució de les obres i objectes d’art robat a l’època colonial que, avui, es guarden com tresors als magatzems dels millors museus del món, la força i l’espontaneïtat dels nous moviments ciutadans de protesta impulsats per joves i molt sovint coordinats i encapçalats per dones anònimes, etc.

És un treball intel·ligent, optimista, malgrat la crueltat de la història, i molt ben documentat i argumentat. A més, té un valor afegit: totes les pàgines són tenyides d’una aguda ironia fruit del cansament i la voluntat de desmuntar el relat europeu i americà, farcit de tòpics i estereotips.

Un exemple del seu estil el tenim només obrir el llibre. Allà on se sol posar una cita d’algun intel·lectual prestigiós, ell diu, entre parèntesis: “(Inseriu ací un proverbi africà genèric. Preferiblement una al·legoria sobre un mico savi que interactua amb un arbre, o sobre la relació entre l’ase i la formiga, que il·lustri de manera sorprenent prodigiosos gests de valor. Signeu la cita posant ‘antic proverbi africà’).”

En tombar la pàgina, ens trobem, ara sí, amb una cita de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie que és la porta d’entrada ideal per a gaudir d’aquest assaig: “Si tot allò que sabés de l’Àfrica provingués de l’imaginari popular, jo també pensaria que es tracta d’un lloc de paisatges i animals bells, i de pobles impossibles d’entendre que lluiten en guerres sense sentit, moren a causa de la pobresa i la sida, i són incapaços de parlar per si mateixos.”

Dibuixar països i fronteres al mapa

L’any 1884, el canceller alemany Otto Von Bismarck va convocar la Conferència de Berlín per repartir-se el continent negre i desconegut entre els seus convidats: el Regne Unit, França, Portugal, els Països Baixos, Dinamarca, Espanya, Itàlia, Bèlgica, Àustria-Hongria, Rússia, Suècia-Noruega, l’imperi otomà, els EUA i Alemanya. La majoria no havia posat mai ni un peu a l’Àfrica, però allò no els va desanimar en absolut. Al contrari.

Els va costar tres mesos posar-se d’acord. L’únic país que no va voler signar el tractat van ser els EUA. La resta estaven convençuts que el seu dret natural era explorar i apropiar-se d’allò que els donés la gana. I així ho van fer. Quan va començar la conferència, el 80% de l’Àfrica era lliure. En els trenta anys següents, Europa en passaria a controlar el 90%, amb la corresponent espoliació implícita de recursos naturals, terres i llacs, obres i objectes d’art i productes de tota mena.

L’autor fa un repàs històric molt interessant i amè. Fet d’episodis cruels, com ara el genocidi herero i namaqua a Namíbia executat pels alemanys, el primer genocidi de la història. La destrucció i l’espoliació del magnífic i avançat regne de Benín, dutes a terme per anglesos i francesos. La colonització del Congo pel rei Leopold de Bèlgica. En vint anys, gairebé la meitat de la població (deu milions de persones) va morir com a resultat directe dels seus mètodes de regnat colonial. Paradoxalment, el rei belga també es va morir, sí, però de mort natural, evidentment, sense haver trepitjat l’Àfrica ni una sola vegada. O la presa, destrucció i espoliació per part dels britànics del regne de Magdala, al nord d’Etiòpia.

En resum, l’estructura interna de l’Àfrica moderna es va anar configurant segons l’avarícia i la força militar dels països europeus, i no pas segons realitats fonamentades. Així és com moltes dècades després encara se’n noten les conseqüències. A banda de l’espoliació natural i de riquesa, que ha empobrit el continent, les fronteres dels blancs van dividir pobles i cultures perquè van trencar les relacions naturals i de veïnatge que els africans ja havien establert de feia segles. D’aleshores ençà, aquestes divisions han estat un focus permanent de conflictes armats i disputes. Com també ho és la devolució de les obres d’art robades aquells anys.

Avui dia, el 90% del patrimoni cultural material de l’Àfrica és fora del continent. Malgrat la polèmica internacional d’aquests darrers anys sobre la devolució i alguns gests d’alguns museus per a dissimular i cobrir l’expedient. Tenint en compte tot allò que ja s’ha tornat i allò que s’ha promès de tornar aquests anys vinents, el 80% del patrimoni cultural africà encara serà fora del continent en mans dels descendents i hereus dels autors de l’espoliació colonial amb violència i morts.

Per exemple, hi ha obres d’art de l’antic regne de Benín a tots els museus importants del món, especialment a París, Londres i Nova York, però solament hi ha deu museus de tota l’Àfrica que tinguin un bronze de Benín. El Museu Britànic posseeix nou-cents tresors d’estàtues i figures de Benín; tanmateix, solament n’exposa cent al públic. La resta la guarda amb clau i forrellat als magatzems. Com allò que és: un tresor.

La guerra contra els estereotips

En la denúncia que fa dels estereotips, Dipo Faloyin no estalvia temes. Un dels que mereixen pàgines sucoses és el de la caritat mundial exercida pels famosos, músics i estrelles de cinema. Aquí són ben retratats el “We are the world” i Bob Geldolf i més iniciatives d’espectacle macrocaritatiu aïllades, interessades i bondadoses.

Per contra, també ens informa d’algunes accions crítiques o contràries d’arrel netament africana. Com ara l’organització ugandesa No White Saviors (“Sense salvadors blancs”), que es va fundar el 2018 “en resposta de la frustració col·lectiva pels abusos rampants comesos per missioners blancs i treballadors pel desenvolupament a Uganda i més països”.

Dels molts i interessants exemples que posa, el que m’ha impactat més, per la ironia i l’enginy, és el del difunt escriptor i activista kenyà Binyavanga Wainaina, un contundent especialista a detectar estereotips i tòpics i combatre’ls. L’any 2013, per exemple, la cantant Madonna va declarar que estava enfadada perquè en la seva darrera visita a Malawi no havia rebut el tractament de VIP. Hem de recordar que la cantant havia adoptat (no sense polèmiques) uns quants orfes malawians i havia col·laborat en la construcció d’escoles.

La presidenta del país d’aleshores, Joyce Banda, li va respondre amb aquestes paraules: “Madonna vol que Malawi estigui lligada per sempre més a l’obligació de retre-li agraïment. L’amabilitat, segons sol entendre’s, és lliure i anònima. Si no pot ser lliure i secreta, no és amabilitat, sinó una altra cosa. Un xantatge és allò que s’hi assembla més.”

L’activista kenyà Binyavanga Wainaina li va adreçar una carta pública en què, entre més qüestions, deia: “Vull donar-te les gràcies per ser una mare sol·lícita per a tots els nens de Malawi i de l’Àfrica. Si Malawi ha estat desagraïda i t’ha tractat malament, que sàpigues que el meu país, Kenya, també té orfes. Kenya és especialista a fer que els turistes se sentin feliços com a casa, ballant al voltant d’una foguera africana, bevent ginebra i emetent refilets d’alegria enmig de manades d’animals i a la platja. […] A Kenya les nenes et necessiten de debò. Viuen envoltades d’animals salvatges! I de corrupció!”

L’Àfrica invisible que construeix el futur

No tot és irreal i fals. Dipo Faloyin, al final de l’assaig, ens explica que hi ha una altra Àfrica que no té res a veure amb els nostres estereotips catastròfics, caritatius i neocolonials.

Hi ha una força renovada i jove en tots els àmbits culturals. La indústria cinematogràfica nigeriana, Nollywood, és la segona més gran del món. Produeix més de dos mil films l’any, generant al voltant de sis-cents milions de dòlars anuals i dóna feina a un milió de persones. El llegat del gran músic i dissident polític nigerià Fela Kuti, pare de l’afrobeat, amb èxits internacionals com ara “International Thief Thief Thief”, ha cristal·litzat en un nou estil de música jove anomenat afrobeats, que tracta bàsicament de passar-s’ho bé.

També hi ha una generació sòlida i creixent de periodistes, escriptors, revistes d’Internet i revistes literàries que estan documentant l’enginy i el valor dels joves creatius d’arreu del continent, gent que beu de les fonts com Ngugi wa Thiong’o o Chinua Achebe. Noves revistes literàries apareixen a Nigèria, Namíbia o Kenya, i més que n’apareixeran per donar ales als nous talents joves. Tot això existeix, però no ens arriba perquè les bones notícies no travessen el mur de prejudicis i estereotips neocolonials fet de formes culturals antiquades, campanyes benèfiques i la documentació constant i obsessiva de guerres i desastres naturals.

A més, a la vida quotidiana real i combativa, de cada dia, a tot el continent hi ha un activisme que s’organitza per canviar governs i normes socials; creatius que revolucionen la cultura; científics i experts en medicina que ofereixen respostes a la pregunta de per què la pandèmia de la covid no va causar una extinció multitudinària al continent; i un sector creixent de tecnologia financera encapçalat per joves que és una de les moltes indústries que treballen per desacreditar un altre estereotip: que l’única manera de fer diners a l’Àfrica és treballar pel govern o vendre un recurs natural.

Molts països africans han viscut aquesta darrera dècada alguns fets i moments clau. L’any 2020 milions de joves de tota Nigèria van acampar als carrers de les grans ciutats per dir prou. Eren una barreja de grups ètnics i classes socials. Va ser un moviment pacífic d’oposició a la brutalitat policíaca dels Esquadrons Especials Antirobatoris (SARS, per les sigles en anglès), que feien assassinats extrajudicials i detencions il·legals.

Al capdavant del moviment juvenil es va anar formant un grup de dones joves nigerianes: la Feminist Coalition. Les dones van ser capaces de construir un estat dins l’estat. La repressió va ser brutal. Amnistia Internacional va denunciar l’assassinat de quinze persones i centenars de ferits. Les protestes es van acabar, però els joves nigerians van conèixer la seva força per a construir un futur millor.

Es podria dir això mateix del moviment Hirak a Algèria, el ShutitDown a Namíbia, l’èxit social i polític de les cançons de Bobi Wine a Uganda, que va arribar a presentar-se a les eleccions presidencials, i va rebre una pallissa policíaca, censura i detenció domiciliària. Històries semblants s’han viscut a Tanzània, Moçambic, Botsuana, etc.

En totes les revoltes, protestes i innovacions, per a nosaltres invisibles, que actualment hi ha al continent juguen un paper fonamental i discret les dones. Tal com escriu l’autor, sobre el present i el futur de les societats i cultures africanes, hi ha dues veritats contradictòries entrellaçades: “El moviment no tenia líders i les dones lideraven el moviment.”

Els llocs de poder i de responsabilitat ocupats per dones creixen espectacularment a tot el continent negre. Ruanda, Sud-àfrica, Namíbia, Senegal, Burundi, Moçambic, Etiòpia i Tanzània són entre els primers trenta països del món amb més dones en política. S’ha comprovat que hi ha una relació directa entre l’augment de dones electes en llocs de poder i les inversions en programes socials clau, sobretot en sanitat, i la caiguda en les taxes de mortalitat infantil i materna.