Àfrica (29)

Jo estava relativament familiaritzada amb el menjar africà, perquè a la residència d’estudiants de Marburg on vivia hi havia gent de tot el món i sovint compartíem viandes. No us vulgueu imaginar què compartia jo amb el nom de paella, però el cas és que hi havia indonesis, japonesos, perses i, pel que fa a l’Àfrica, sobretot nigerians i, en aquells anys que es va assolir la independència de Zimbàbue, també hi havia estudiants d’aquest país. De totes maneres, el primer restaurant africà on vaig anar era un que hi havia a Londres, a la seu de l’African Studies Association.

Aquell restaurant era una mena d’antre que es trobava en un soterrani. S’hi baixava per un escala de cargol. La meva mare hi havia vingut alguna vegada, i un dia la vaig sentir explicar que quan baixava per aquella escala, va pensar: “On em porta?”. La veritat és que la portava a un restaurant fantàstic on el meu plat preferit era el pollastre amb crema de cacauet i arròs. També hi havia molts plats picants i que jo en aquella època tolerava prou bé. En aquell restaurant vaig sentir per primera vegada un conversa entre dos zulus, i quan vaig sentir els clics vaig pensar que tenien alguna cosa a la boca. També era un lloc perfecte per a parlar en suahili, que efectivament hi funcionava com a llengua franca.

A París vaig anar a un altre restaurant africà, del qual no recordo gran cosa, però sí que hi vaig menjar mango per primera vegada a la meva vida. No sé com era preparat, però no n’he trobat mai cap altre que fos tan bo, tan melós i que estigués exactament al seu punt. Vaig voler tornar-hi més vegades, però no el vaig localitzar mai més.

A Barcelona hi he conegut diversos restaurants africans. Tot i que dir-ne “africans” és una manera de suposar que a tot el continent es menja el mateix, i això no és necessàriament així. Al carrer de la Nau hi havia un restaurant senegalès que era molt bo i estava molt bé de preu. Durant una temporada, els del GELA hi anàvem sovint, i la Lluïsa Gràcia se’n va fer addicta. Cada vegada que venia a Barcelona hi passava almenys un cop.

Jo havia conegut el restaurant etíop –que ara és a Sants– quan era al carrer del Torrent de les Flors. En aquell cas, els germans que el portaven tenien molt clar que volien transmetre la cultura etíop –crec que ells són tigrinyes–, i practicaven aquell menjar comunal on feien servir de base un tros d’una mena de crep gegant que omplies amb ingredients diversos. He tingut alguns alumnes etíops que m’han parlat d’aquest restaurant i sempre l’han vist com un vincle amb el seu país d’origen.

També al carrer del Torrent de les Flors vaig anar al Thiossan Afro. Tot i que els ho havíem demanat, va ser impossible menjar-hi postres; tot el contrari del Tamarane, on un noi de Sierra Leone casat amb una catalana hi feia una cuina excel·lent. Al Tamarane vaig tastar per primera vegada l’hibisc i postres molt diversos. També hi vaig menjar nyam, la planta mítica de la literatura africana que jo recordo haver trobat en molt pocs llocs. El Tamarane també tenia una petita biblioteca i, per tant, voluntat de difondre la cultura africana. Crec que ja no existeix. Finalment, al carrer de Villarroel, per sota de la Gran Via, hi ha un restaurant que portaven uns senegalesos que no sé si encara hi és. Hi podies trobar els plats més convencionals de la cuina de l’Àfrica occidental amb un toc de modernitat.

Jo sempre he dit que sóc l’africanista que no ha estat mai a l’Àfrica, tot i que això no és del tot cert, perquè vaig passar un mesos a Tunis estudiant àrab. Allà vaig descobrir una cuina mediterrània que anava molt més enllà del cuscús, encara que també hi vaig tastar cuscús de totes les varietats imaginables. Però el millor descobriment que hi vaig fer va ser el bric, una cosa que no he tornat a trobar mai més excepte un cop en un restaurant tunisià de París, però no era ben bé igual.

Després d’haver viscut a Tunis, quan teníem nostàlgia d’aquell país anàvem al restaurant La Rosa del Desert, que era un lloc molt exòtic i on es podia menjar un cuscús excel·lent. No sé si va ser per un canvi de direcció, però va canviar molt i va deixar de ser aquell restaurant mític, precursor de tants restaurants àrabs a Barcelona.

Quan entrem en aquesta tradició de restaurants àrabs, ja entrem en unes altres tradicions culinàries, com la libanesa, que ja no són africanes; o la siriana, amb l’excel·lent Xix Kebab del carrer de Còrsega de Barcelona, un altre dels llocs preferits del GELA. El Xix Kebab el va crear un dels molts estudiats sirians que van venir a estudiar medicina a Barcelona cap als anys setanta i ha mantingut sempre la tradició d’alta cuina siriana.

Sempre he trobat que a Barcelona la cuina africana és infrarepresentada. Tant de bo s’escampi més i puguem gaudir de la multiplicitat de gustos del continent africà.