Afganistan: què significa la derrota nord-americana i com impactarà sobre Biden?

Uns quants titulars proclamen el final de “la guerra més llarga dels Estats Units“. Molts mitjans informen sobre la retirada dels militars nord-americans a l’Afganistan, ordenada pel president Joe Biden, com si volgués dir que s’ha acabat el conflicte o fins i tot que s’ha assolit la pau. Sens dubte, no és així.

Per una banda, la guerra no s’ha acabat, encara que els EUA hi redueixin la seva participació. Les forces del govern afganès, armades i equipades amb subministraments dels EUA, continuaran lluitant contra els talibans, almenys de moment.

La retirada d’un conflicte armat és una pràctica habitual dels EUA en les últimes dècades: d’ençà de la dècada del 1970, els militars nord-americans han abandonat el Vietnam, l’Irac i ara l’Afganistan. Però durant gran part de la història del país, van guanyar les guerres de manera decisiva, amb la rendició completa de les forces enemigues i la percepció de victòria total al front intern.

Una història de triomf

La Revolució Americana fou per descomptat la primera guerra reeixida del país. En va sorgir la nació. La guerra del 1812, de vegades anomenada Segona Guerra de la Independència, va fracassar en els seus dos objectius: conquerir el Canadà i acabar amb la pràctica britànica d’obligar els mariners nord-americans a allistar-se a la Marina Reial. Però el triomf aclaparador del major general Andrew Jackson a la batalla de Nova Orleans va permetre els EUA de creure que havien guanyat la guerra.

La dècada del 1840, els EUA van derrotar Mèxic i es van apoderar de la meitat del seu territori. La dècada del 1860, van derrotar i ocupar els estats confederats secessionistes d’Amèrica. El 1898 van expulsar els espanyols de Cuba i Filipines.

L’entrada tardana dels EUA a la Primera Guerra Mundial va inclinar la balança a favor de la victòria dels aliats, però la postguerra fou amarga perquè els EUA es van negar a entrar a la Societat de Nacions, i hi va haver la Gran Depressió i l’ascens del feixisme. Tot plegat va refredar la satisfacció dels nord-americans amb el resultat de la guerra i els va distanciar de la implicació en els problemes d’Europa.

Aquesta desil·lusió va conduir a les campanyes estridents per evitar que els EUA intervinguessin a la Segona Guerra Mundial, que duien per lema “Amèrica, primer“. Quan finalment van entrar a la guerra, després de l’atac a Pearl Harbor, el president Franklin Roosevelt va exigir la rendició incondicional tant d’Alemanya com del Japó.

El descobriment dels camps d’extermini nazis va donar una justificació profunda a la guerra, i la rendició japonesa el 1945 esdevingué un símbol del poder i del triomf nord-americà que no tenia comparació. Les paraules de Douglas MacArthur, el general que va acceptar la petició de rendició, potser són les que capten millor aquella sensació: “En la guerra no hi ha res que substitueixi la victòria.”

Presències militars perllongades

Després de la Segona Guerra Mundial, la presència militar dels EUA fou important i duradora tant a Alemanya com al Japó i va fomentar la creació de governs democràtics i el desenvolupament d’aquelles que finalment van esdevenir potències econòmiques. Però hi van romandre no amb el propòsit exprés de reconstruir-les, sinó com a part d’un esforç per a contenir la influència creixent de la Unió Soviètica.

Les armes nuclears de tots dos bàndols feien impensable una guerra total entre superpotències, però sí que hi havia la possibilitat de conflictes més acotats. Durant les cinc dècades que va durar la guerra freda, els EUA van lluitar a distància contra els soviètics a Corea i al Vietnam, amb resultats determinats tant per les pressions polítiques internes com per les estratègies de política exterior.

A Corea, la guerra entre el Nord, amb el suport dels comunistes, i el Sud, amb el suport dels EUA i l’ONU, va acabar amb un armistici el 1953 que va posar fi als combats principals, però no va representar una victòria per a cap dels dos bàndols. Les tropes nord-americanes romanen a Corea encara ara per prevenir un possible atac nord-coreà, cosa que ha contribuït que els sud-coreans desenvolupin un país democràtic i pròsper.

Una derrota humiliant

Al Vietnam, en canvi, els EUA van posar fi a la intervenció amb un tractat, els Acords de Pau de París del 1973, i en van retirar totes les tropes. Richard Nixon havia promès al principi de la seva presidència que no seria “el primer president dels EUA a perdre una guerra“, i va fer servir el tractat per a proclamar que havia aconseguit “la pau amb honor“.

Però l’acord de pau tan sols havia assolit allò que els historiadors han anomenat un interval decent, un període de dos anys en què el Vietnam del Sud podia continuar existint com a país independent abans que el Vietnam del Nord no es rearmés i l’envaís. Nixon i el seu principal assessor de política exterior, Henry Kissinger, estaven centrats en l’enorme pressió interna per acabar la guerra i aconseguir l’alliberament dels presoners de guerra nord-americans. Esperaven que el col·lapse inevitable de Vietnam del Sud, dos anys després, fos atribuït als mateixos vietnamites.

Però la rapidesa de la victòria del Vietnam del Nord el 1975, simbolitzada per la gentada que maldava per ser evacuada per un helicòpter des de la teulada de l’ambaixada dels EUA a Saigon, va revelar la vergonya de la derrota nord-americana. La fugida de la postguerra de milions de vietnamites va convertir la “pau amb honor” en un eslògan buit, buidat encara més pels milions d’assassinats a Cambotja pels khmers rojos, que van enderrocar al govern apuntalat pels EUA quan les seves tropes es van retirar del sud-est asiàtic.

La decisió de retirar-se

El president George H. W. Bush va creure que la victòria decisiva dels EUA a la guerra del Golf Pèrsic, el febrer del 1991, havia acabat amb la síndrome del Vietnam, és a dir, que els nord-americans havien superat la seva reticència a destinar la força militar en defensa dels seus interessos.

Però la popularitat del 90% de què Bush gaudia al final de la guerra es va esvair de pressa. El dictador iraquià Saddam Hussein continuava al poder i la recessió econòmica dels EUA centrava l’atenció. Un adhesiu de la campanya electoral del 1992, que Bush va acabar perdent contra Bill Clinton, deia així: “Saddam Hussein té feina. I tu?”

L’any 2003, el president George W. Bush va provar d’evitar l’error del seu pare. Va enviar les tropes fins a Bagdad i va enderrocar Saddam. Però aquesta maniobra va involucrar els EUA en una guerra frustrant contra la insurgència la popularitat de la qual va baixar ràpidament.

El 2008, Barack Obama va fer campanya contrastant la mala “guerra d’elecció” a l’Irac amb la bona “guerra de necessitat” a l’Afganistan. El 2011, en canvi, va retirar les tropes de l’Irac mentre reforçava les que hi havia a l’Afganistan. Però l’auge d’Estat Islàmic a l’Irac va obligar Obama a enviar-hi tropes una altra vegada i el resultat d’haver augmentat les tropes a l’Afganistan no va donar cap resultat concloent.

Ara Biden ha decidit d’acabar la guerra dels EUA a l’Afganistan. Els sondatges d’opinió pública indiquen un suport generalitzat a la decisió i Biden en sembla convençut, malgrat els consells dels militars i les prediccions de guerra civil. El fet que el president Donald Trump també fos partidari de retirar-se de l’Afganistan sembla indicar que, internament, el risc de la decisió és molt petit.

Però la història ens diu que les coses podrien anar d’una altra manera. Els talibans han controlat l’Afganistan d’una manera veloç, i això, juntament amb la persecució de les dones i dels opositors domèstics al règim que vindrà tot seguit, podria generar una reacció entre els milions de nord-americans que tan sols segueixen la política exterior de manera episòdica, quan es produeixen esdeveniments dramàtics.

Així com la brutalitat de les execucions d’Estat Islàmic van fer que l’exèrcit nord-americà tornés a l’Irac, la victòria dels talibans podria fer que la retirada ordenada per Biden de les forces nord-americanes a l’Afganistan sembli un error no calculat i una expressió de feblesa per part dels EUA.

Per més que ara sembli que els nord-americans volen posar fi a les seves “guerres interminables“, la humiliació, la repressió i la carnisseria que comportarà un triomf talibà podrien projectar una ombra profunda i perjudicial sobre tota la presidència de Biden.

Thomas Alan Schwartz és professor d’Història a la Universitat de Vanderbilt. El títol original d’aquest article és ‘In Afghanistan, the US again gets to choose how it stops fighting’. Fou publicat originalment a The Conversation.