21.07.2020 - 21:50
Formo part del nombrosíssim grup d’oients que el divendres de la setmana passada ens vàrem quedar glaçats quan la senyora Mònica Terribas va anunciar que aquell ‘Matí de Catalunya Ràdio’ que escoltàvem seria l’últim que s’emetria sota la seva responsabilitat. Que aquell comiat que tothom esperava que seria només fins a la represa de la nova temporada, els primers dies de setembre, era en realitat, després de set temporades, un adéu definitiu.
Descartades explícitament les raons familiars i les personals, el cansament i el desig de canviar de rutina –motius summament legítims, d’altra banda, si la senyora Terribas els hagués esgrimit– sembla que allò que l’ha empès a adoptar una decisió tan dràstica i inesperada (molta de la gent del seu equip la va saber poques hores abans) ha estat la presència d’uns ‘mecanismes que grinyolen’ i que compliquen el funcionament d’una màquina –l’emissora de ràdio pública– ja de natural enormement complicada de gestionar i que, per tant, necessita que les peces de la maquinària interna estiguin ben greixades i rutllin amb la màxima harmonia possible.
Per les coses que després he llegit, tot fa pensar en una situació de poca entesa entre el director de l’emissora –el senyor Saül Gordillo, el qual tinc el gust de conèixer personalment, però no en la seva feina actual sinó en la que feia anteriorment (vegeu-ho aquí i també aquí)– i la senyora Mònica Terribas, la qual no tinc el gust de conèixer personalment malgrat la pila d’hores que hem compartit a una banda i a una altra de l’antena.
Sobre un afer tan delicat com aquest puc tenir la meva opinió personal –que ara com ara considero del tot irrellevant– sobre les causes que han portat a la situació actual. Però no em puc treure del cap la sensació de déjà–vu de tot plegat.
Aquesta situació de complicar la vida (per motivacions diguem-ne poc explicades) a un potencial humà que funcionava a tota màquina i que era en la cota més alta del reconeixement de l’audiència no és la primera vegada que es viu a Catalunya Ràdio. Molts recordem el bienni 2004-2005 durant el qual la senyora Montserrat Minobis va dirigir l’emissora actuant com una piranya en un bidet. Uns quants que en aquell moment disposàvem d’alguna tribuna d’expressió vàrem fer la corresponent conyeta (vegeu-ho aquí) davant el fet que es va fer la vida impossible als senyors Jordi Basté i Toni Clapés fins que varen acabar fitxant –amb els resultats coneguts per tothom– per RAC1. Si l’objectiu del primer tripartit era afeblir Catalunya Ràdio per, de retruc, reforçar COM Ràdio, el balanç no va ser complet del tot, però m’atreviria a dir que és des d’aleshores que plora la criatura.
Si algú creu que he anat massa enrere, vindré més cap aquí i esmentaré el mes de juliol del 2018, quan el senyor Ricard Ustrell –líder d’audiència els caps de setmana amb ‘El suplement’– va ser objecte també del catalaníssim costum del tret al peu i va marxar com ara ha fet la senyora Terribas.
Si darrere de tot plegat hi ha, com sembla, motivacions polítiques –la partitocràcia dóna per a això i per a molt més, i aquell enigmàtic i inquietant ‘funcionar com ells volen’ del comiat de la periodista així m’ho fa creure –miraré de no empastifar-m’hi gaire. Ara bé, com a oient bastant fidel dels últims anys de ‘El matí de Catalunya Ràdio’ crec que m’he guanyat el dret de demanar que les dues parts implicades –directora del programa i director de l’emissora– hi diguin la seva.
Que ens expliquin, vaja, què eren en concret aquells grinyols, qui els provocava, per què… I sense embuts, si pot ser.
