Adverbi què?

Després de quaranta anys d’ensenyar en algunes de les universitats més prestigioses del planeta i quan no me’n falten gaires per a la jubilació, m’adono que la meva vida professional ha estat un gran quid pro quo, car amb el criteri de selectivitat a Catalunya, jo no hauria reeixit en l’examen de l’àrea de llengua espanyola. Com l’equilibrista que camina per la corda fluixa, ho dec haver aconseguit perquè en cap moment no he mirat el buit a banda i banda dels meus peus. Són molts els anys i les oposicions que he superat tot ignorant què és un adverbi focal. Encara més, sense sospitar que existissin. Als dissenyadors de la prova de llengua espanyola de la selectivitat dec, doncs, no només haver-ne après la definició sinó també, oh meravella, que els faig servir contínuament, per exemple en aquesta frase mateix. Així doncs, com monsieur Homais, jo també parlo en prosa i enfoco els adverbis d’esma, com acabo de fer gairebé sense adonar-me’n. Això de la consciència del llenguatge impressiona. D’ençà que sé què són els adverbis de focus estic condemnat a trobar-me’ls fins i tot a la sopa. Mira, tu, un altre. Avui les ciències avancen que és una barbaritat.

Qui dubta, doncs, que l’aptitud d’un estudiant per als estudis superiors depengui de la definició de modificadors gramaticals? O de la conveniència d’afinar-ho demanant-los que expliquin la funció de conceptes retòrics? Per demostrar l’habilitat intel·lectual hi ha res més pràctic que memoritzar la definició d’epanadiplosi? La pregunta, evidentment retòrica i concretament per epífrasi, té tanmateix resposta. Conèixer madame epanadiplosi ens permet de construir frases del tipus “primavera d’hivern, primavera d’estiu, i tot és primavera” o la menys idíl·lica i força més útil “burro, més que burro!”, que traduïda a l’idiolecte presidencial diu “quòniam, tros de quòniam”. Diguem-ho de passada, en català aquesta figura retòrica deu ser molt insòlita, perquè a l’article corresponent del diccionari de lingüística de la Universitat de Barcelona tots els exemples són en castellà, excepció feta de la traducció d’un vers de Virgili.

És natural que la petulància de la prova de llengua espanyola de la PAU esclatés en sarcasmes, invertint el sentit de les antologies de disbarats dels exàmens de la meva generació. Els estudiants ja no són els únics que practiquen l’art de l’estirabot. Però hi ha una raó menys lúdica, perquè exigir de memoritzar figures retòriques com a criteri d’idoneïtat per als estudis superiors sols s’entén per conformitat amb la mentalitat tecnocràtica dominant. Aquesta mentalitat de rigor aparent allunya les institucions de la societat i fa que els funcionaris es mirin els “usuaris” des d’una abstracta distància competencial. D’aquesta manera de fer, Peter Mair en diu “governar el buit”. I no deixa de ser irònic que, havent liquidat el grec i el llatí dels plans d’estudis i volat els ponts lingüístics amb la història formativa d’Occident, les autoritats educatives hagin acabat considerant essencial el coneixement de l’art oratòria creada en aquelles llengües.

La desaparició de les llengües clàssiques i fins i tot dels clàssics dels programes educatius constitueix el reialme perdut de l’humanisme. Durant mig segle hem assistit a l’enfonsament de l’Atlàntida en temps real, sense adonar-nos que la desaparició de la memòria cultural europea preparava el camí al paradigma que es consolida davant els nostres ulls amb el nom aparentment innocu de multiculturalisme. Una cultura suposadament plural, que començà prescindint dels fonaments de l’europea fins a fer-la incomprensible a les noves generacions. Som enmig d’un canvi de model metafísic de conseqüències imprevisibles. I, de la mateixa manera que un incendi a Califòrnia, un huracà al Carib, la sequera a Etiòpia, una tempesta de sorra a la Península Ibèrica o una inundació a l’Índia obeeixen a una mateixa alteració climàtica, en un nou model metafísic tot detall, per petit o perifèric que sembli, obeeix a canvis estructurals de llarg recorregut.

Al món real, els adverbis focals existeixen tan poc com els triangles a la natura. Són construccions de la ment. Però si la geometria serveix, com diu la paraula mateix, per a mesurar la terra, la retòrica havia de servir per a parlar eloqüentment. Tanmateix, en vista dels resultats és obvi que les anadiplosis i les epanadiplosis no tenen cap efecte melioratiu ni en l’oratòria política ni en el llenguatge de la “societat civil”. Llavors què hi fan en un examen de qualificació per a la carrera universitària? Fa anys, un alumne català matriculat en una de les meves assignatures advertí els seus companys que a l’examen del curs jo hi posaria preguntes parany. Aquest estudiant estava ensinistrat en la tradició catalanoespanyola de formular preguntes amb l’objectiu d’induir a error. Els companys se’l varen creure i estudiaren les qüestions més irrellevants, sense tenir cura de les més obvies en què, en bona lògica educativa, havia de consistir la prova. I és que en el sistema americà els exàmens són concebuts no per als espavilats sinó per als constants.

A les universitats més selectives dels Estats Units –aquí l’adverbi és decididament focal– els estudiants de primer acostumen a dominar conceptes matemàtics relativament avançats i en general són capaços d’analitzar un text, reflexionar sobre qüestions ètiques en públic i escriure assajos mitjanament documentats, sovint en una llengua estrangera. Així i tot, gairebé cap estudiant no sabria explicar què és un adverbi focal i encara menys una epanadiplosi. La raó és que a l’escola secundària les epanadiplosis no hi entren ni per miracle, sinó que són desplaçades per aquelles altres habilitats diguem-ne més pragmàtiques. I és que els criteris de selecció són diferents, car les universitats americanes valoren diversos factors i l’examen de selectivitat, el SAT, és un factor important però no pas l’únic. Aquesta prova estàndard només és una peça de l’admissió, tot i haver-hi institucions que, sotmeses a pressions polítiques, l’han relativitzada o fins i tot suspesa. Això darrer ho ha fet la universitat pública de l’estat de Califòrnia, que ha amenaçat de prescindir-ne definitivament a partir del 2025 si l’examen estàndard no adopta els criteris del patronat d’aquest sistema estatal d’educació superior. És una decisió dubtosa, basada en percepcions socials discutibles, però allò que compta és que l’admissió no és cap procediment estrictament quantitatiu. Hi intervenen equips professionals i el protocol no acostuma a ser una mera formalitat.

Als Estats Units, l’admissió no es fa per facultats sinó per institucions. El prestigi s’associa més a la universitat que no a la facultat i l’estudiant comença els estudis sense ingressar encara en cap departament. Hom li dóna un període de temps prou ample per a decidir-se per una matèria i especialitzar-s’hi complint els mínims del programa adient. Aquesta obertura disciplinària és clarament beneficiosa, car els joves poden informar-se empíricament de l’atractiu d’uns determinats estudis abans de comprometre’s i estalviar-se el cost (en temps i diners) de canviar de vocació a mig trajecte. Per contra, la distribució social del talent queda molt afectada si els adverbis focals i les figures retòriques prescriuen el valor intrínsec de l’estudiant i seguidament la nota de tall que estipulen arbitràriament les facultats acaba determinant el destí d’un jove de disset o divuit anys.

D’aquesta situació se’n pot extreure una lliçó de pragmatisme en línia amb la nova llei de política lingüística. Perquè si les preguntes de la PAU reflecteixen els interessos col·legiats dels mestres més que la capacitat d’aprenentatge dels alumnes, i si els criteris de l’assignatura en qüestió oscil·len entre els adverbis focals i el comentari d’una novel·la com Nada, llavors cal acceptar la necessitat d’una quota de castellà curricular a l’educació secundària. Però la quota s’hauria de dedicar íntegrament a aquestes qüestions transcendentals, ja que el curs escolar és curt però la llista de les figures retòriques és llarga i els termes, feixucs de memoritzar. Si a més els estudiants han de demostrar que coneixen les virtuts de les novel·les d’aquesta llengua per a competir en la literatura global, encara els caldrà més temps per a acomplir-ho, car enllà d’algunes magnífiques excepcions, moltes de les quals llatinoamericanes, en general les novel·les espanyoles no pertanyen als loci amoeni del gènere i les possibilitats d’una obra com Nada per a ingressar en la Weltliteratur són més aviat escasses.