Molts adults tenen TDAH sense saber-ho: com detectar-lo i fer-hi front

Portat per la conducta impulsiva i temerària, en David puja a una grua i cau al buit. És un punt d’inflexió en la vida d’aquest jove universitari, perquè arran de l’accident li diagnostiquen un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).

Aquest és l’argument d’un relat que vaig escriure fa un temps i que, posteriorment, es va adaptar com a curt d’animació per a sensibilitzar sobre el fet que, igual que en David, hi ha moltes persones que tenen TDAH sense saber-ho. La identificació i el tractament del TDAH poden reduir considerablement l’impacte que té a la vida dels qui el sofreixen. Per això és tan important revisar-ne les principals característiques, tal com farem a continuació.

Atenció als següents símptomes

El TDAH es caracteritza per tres conjunts de símptomes principals:

• Inatenció. Dificultats per a prestar atenció als detalls, cometre errors per distracció, oblidar tasques quotidianes i perdre objectes importants.
• Hiperactivitat. La inquietud, la incapacitat de romandre assegut en situacions en què s’espera fer-ho i la dificultat per a participar en activitats de lleure tranquil·lament defineixen aquest mena de conducta.
• Impulsivitat. Es reflecteix en la presa de decisions sense considerar les conseqüències, les interrupcions contínues i la dificultat per a esperar el torn en situacions socials que ho requereixen.

Més símptomes freqüents són la desregulació emocional, que es pot mostrar com a baixa tolerància a la frustració, irritabilitat i labilitat emocional; i dificultats en les funcions executives, que es tradueixen, per exemple, en una baixa capacitat per a planificar activitats.

Si bé els símptomes del TDAH apareixen típicament a la infància, tendeixen a persistir i manifestar-se a l’edat adulta. Aproximadament, el 50% dels nens afectats continuaran complint els criteris que defineixen aquest trastorn durant l’adultesa.

Al llarg del temps solen reduir-se els símptomes d’impulsivitat, però es mantenen –i fins i tot augmenten– els d’inatenció. A més, com passava amb en David, moltes vegades el TDAH passa desapercebut durant la infància i és detectat a la vida adulta, quan s’intensifiquen els desafiaments associats al rendiment laboral, les relacions interpersonals i la qualitat de vida en general.

Els millors estudis indiquen que la freqüència del TDAH en adults ronda el 3%, encara que molts d’aquests casos romanen sense diagnòstic. A més, es creu que la majoria de les persones diagnosticades a la infància, però no pas en la vida adulta, presenten símptomes subclínics (és a dir, que no són suficients per a un diagnòstic). Això convida a entendre el TDAH com un tret estable en la manera de ser de l’individu les conseqüències negatives del qual pot minimitzar, conforme madura, mitjançant la creació d’hàbits.

Així interfereix el TDAH a la vida quotidiana

És important destacar que aquests símptomes es donen en un continu en la població general. És a dir, molts individus poden experimentar certs graus d’inatenció, hiperactivitat i impulsivitat en algun moment de la vida. El TDAH es percep com la “cua” d’aquesta distribució, on els símptomes arriben a nivells clínicament significatius que afecten la vida i el funcionament quotidians.

Únicament es considera que hi ha un trastorn quan els trets associats interfereixen substancialment amb les activitats diàries, les relacions interpersonals i el rendiment acadèmic o laboral. Una crítica comuna és dir que no hi ha un punt exacte a partir del qual es pugui considerar que les persones es troben dins o fora de la normalitat, però passa igual, per exemple, amb els problemes de pes o la pressió arterial.

La realitat és que els símptomes del TDAH en adults s’associen amb un pitjor rendiment a la feina, conflictes personals i familiars, més freqüència de trastorns mentals (ansietat, depressió), consum de substàncies, alteracions físiques (obesitat o trastorns del son) i més risc de tenir accidents de trànsit o cometre delictes.

El moment del diagnòstic i el tractament

Aleshores, si una persona creu que té aquests símptomes i que interfereixen significativament en la seva vida diària, què ha de fer?

Encara que potencialment els metges de capçalera poden derivar a un especialista o, fins i tot, fer ells mateixos el diagnòstic, moltes vegades s’hi mostren renuents per manca de temps o coneixement. En aquests casos potser caldrà recórrer a un especialista privat.

De totes maneres, cal emfatitzar que el diagnòstic és clínic i que l’eina per excel·lència ha de ser l’entrevista. Alguns altres mètodes, com els qüestionaris de símptomes o els tests cognitius (incloent-hi els computats), poden complementar la primera, però la seva eficàcia és moderada. Finalment, no s’ha demostrat la utilitat de tècniques com l’electroencefalografia.

Els tractaments considerats eficaços es poden classificar en tres categories:

• Psicoeducació. Se centra a proporcionar informació i recursos educatius per a millorar la comprensió del trastorn i desenvolupar estratègies de maneig.
• Teràpia cognitivoconductual. Aborda patrons de pensament i comportament, i ensenya habilitats per a afrontar els desafiaments associats al TDAH.
• Prescripció de tractaments farmacològics per a controlar-ne els símptomes. Solen dividir-se en estimulants o no estimulants.

Encara que hi ha una certa controvèrsia social al voltant de l’ús d’aquests psicofàrmacs per al TDAH, els experts estan d’acord que són tractaments molt segurs i que poden ajudar enormement a gestionar els símptomes primaris i secundaris. En un estudi que vam fer, vam demostrar que els nens amb TDAH tenien un risc més baix d’accidents, lesions i intoxicacions quan prenien la medicació. Algunes altres investigacions demostren efectes similars en adults i conducció o risc de consum de drogues.

A l’estat espanyol, per exemple, el tractament de primera línia en adults són medicaments no estimulants com l’atomoxetina. Els estimulants es reserven generalment per als qui han continuat prenent-los des de la infància amb una bona resposta.

Igual que en el cas de la identificació, també hi ha diferents teràpies que, tot i ser populars, no han mostrat pas cap utilitat, com ara el neurofeedback o els exercicis d’entrenament en funcions executives similars als videojocs i quaderns d’entrenament cerebral.

En resum, saber com es manifesta el TDAH en adults és crucial per a identificar-lo aviat, fer intervencions efectives, reduir l’estigma i donar suport en àmbits laborals i personals. No obstant això, i tal com concloíem al vídeo d’en David, en identificar i tractar aquest trastorn no cerquem pas canviar qui el sofreix, sinó que continuï essent ell mateix, però més feliç.

Gonzalo Arrondo és investigador Ramón y Cajal, del grup Mente-Cerebro de l’Institut Cultura i Societat (ICS) de la Universitat de Navarra. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.