Adrián Sas: “És la Generalitat, amb la seva acusació, qui em posa els dos peus a la presó”

Adrián Sas pot esdevenir el primer pres polític de les mobilitzacions del Primer d’Octubre. En qualsevol moment pot sortir publicada la sentència ferma del seu cas. Aleshores, li donaran deu dies perquè ingressi a la presó. El malson va començar un dia de desembre del 2018, quan Sas passejava amb el seu pare per Vilafranca del Penedès. De sobte, uns quants agents dels Mossos d’Esquadra els van envoltar i se’l van endur detingut. Així començava el seu procés judicial, que ha acabat amb una condemna a tres anys, sis mesos i un dia de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu, a més d’una sanció econòmica. Va ser jutjat a l’Audiència de Barcelona, acusat d’haver donat cops a la policia en les protestes del primer d’octubre de 2018, primer aniversari del referèndum. La Generalitat es va personar en el cas com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja va desestimar el recurs d’apel·lació contra la sentència. I ara només falta la decisió del Tribunal Suprem espanyol.

Fa més de quatre anys que lluita, i Sas no s’ha mogut ni un mil·límetre dels seus ideals. Es mostra convençut que, si tornés enrere, no canviaria res. “La presó és un lloc més on lluitar, i mentre sigui fort amb els meus ideals tot és millor. Si tens clar per què hi ets, se’t fa menys feixuc, perquè saps contra quin monstre lluites.” Sas és molt crític amb la classe política. És més, els acusa d’haver d’anar a la presó. “Qui no va estar a l’altura van ser els polítics, no el poble. A mi em faria vergonya fer el que han fet els presos processistes. Em faria molta vergonya portar la gent a defensar les urnes davant la policia espanyola, deixant-hi la pell, i més tard claudicar al primer moment. Crec que els presos processistes haurien de ser assenyalats cada dia. Que tinguessin por de sortir al carrer. Que haguessin de marxar de cada acte on van.”

—En qualsevol moment pot sortir la decisió del Tribunal Suprem espanyol, i després la sentència ja serà ferma. El pas següent és que dictamini l’entrada a la presó.
—Sí, ara mateix estem pendents que el Suprem dictamini el que ha de dictaminar, encara que ja sabem què farà. Després d’això, passarien la sentència al TSJC, que és el tribunal que em va jutjar. Seran ells els qui faran efectiu el meu ingrés a la presó. Em donaran els famosos deu dies perquè em presenti voluntàriament a la presó. Només em quedaria un recurs a Europa, però jo ja seria dins la presó.

—Hem vist casos en què es presenten recursos i s’ajorna l’entrada a la presó. Els condemnats per l’assalt a la Blanquerna a Madrid van aconseguir d’endarrerir-ho uns quants anys…
—Hi ha diferències molt grans entre els de Blanquerna i jo. Per descomptat, hi ha diferències ideològiques. Sabem que els jutges estan més de la seva banda que no de la nostra. Per tant, a ells els donaran totes les facilitats i a nosaltres cap.

—I heu pensat què passarà quan us arribi la notificació d’ingrés a la presó?
—Des del principi he tingut clar que aquest és un judici polític, i la defensa ha de ser política. Per tant, no m’hi presentaré voluntàriament. Si em volen tancar a la presó, hauran de ser ells qui em vinguin a buscar.

—No confieu que canviï res, doncs.
—No, no tinc cap confiança que canviï res. Des del primer moment sabia que això acabaria així, jo entrant a la presó. Sé que pot semblar estrany o victimista, però al final vivim en un país on això no és nou. Vivim en un país de caràcter feixista. Des del 1939 no hi ha hagut un sol dia sense presos polítics a les presons del règim. I això no canviarà de la nit al dia. Si no vaig tenir cap confiança quan vaig presentar el recurs al TSJC, en què vam posar de manifest les contradiccions en què havien entrat els agents dels Mossos durant el judici i que la cadena de custòdia no es va seguir correctament, ara menys. No s’aguanta per enlloc, la seva defensa de la causa, i malgrat tot, he acabat condemnat a més de tres anys de presó. Si amb el TSJC teníem poques esperances, amb el Tribunal Suprem espanyol encara menys.

—La sentència ferma pot arribar en qualsevol moment, dieu. Hi ha cap previsió? Parlem de mesos?
—No ho sabem. I aquesta és una de les coses amb què juguen. La repressió no és únicament la condemna que em pugui caure a mi o a qualsevol represaliat, també és molt important el procés. Hi ha hagut represaliats que han sortit absolts, però la condemna ja l’han patida. Es fan molt durs, tots els anys que dura el procés judicial. El meu va començar el 2018. Són quatre anys, més els tres que pugui passar a la presó, ja són set anys. El final no són els tres anys, sis mesos i un dia que m’han condemnat, sinó tot el procés que hi ha pel mig. Ells saben que això afecta. Afecta psicològicament, però també laboralment. Fins i tot, no t’afecta a tu i prou. Aquest procés afecta els teus companys de lluita, la teva família, el teu entorn… A vegades això és el més difícil. Tinc clar per què estic represaliat. Tinc clar els meus ideals, i sóc conscient que he acabat aquí per haver-los perseguit. Però explicar això a la teva xicota o a la família és més complicat. Els meus ideals em donen la fermesa per a continuar endavant, però explicar-ho a una mare o un pare, amb qui ideològicament tenim poc a veure, costa molt més. Ells juguen amb això.

—Aquesta espera es fa llarga? O, en realitat, ja vols que ho sigui, de llarga, perquè no vols entrar a la presó? Són contradictoris, aquests sentiments, oi?
—Correcte. És difícil. He passat per tots els pensaments, tinc dies de tot. Va canviant. Fa quatre anys que lluitem, la vida dóna moltes voltes. En un primer moment, amb la meva xicota, quan vam començar, teníem por de fer cap pas més. Són quatre anys sense saber què passarà amb la teva vida. No sabíem quant tardaria a entrar a la presó, ni quina seria la condemna. Pensar amb el futur era complicat i això afecta el dia a dia com a parella i a la feina. Però, com que la repressió precisament vol estigmatitzar-te i aïllar-te, hem decidit que no els donaríem aquest gust. No els volem donar aquest poder, no decidiran el meu futur. Amb la meva xicota, hem decidit de fer un pas endavant i casar-nos. Si tot va bé, ens casarem al juliol. He tingut la sort que ho ha entès i em dóna suport. No negaré que hem tingut discussions. N’hem hagut de parlar molt. No ha estat fàcil, però al final ho ha acabat acceptant i sap que tard o d’hora entraré a la presó. Hem estat valents i ens casarem a l’estiu. Hem trigat a fer el pas. De fet, ara tenim por que arribi la resolució del recurs abans que ens casem.

—Parlàveu també de la feina?
—Amb la feina també ha passat una cosa similar. Em volien fer un contracte fix, però em van dir que s’esperarien un any per veure com acabava el meu procés judicial. Finalment, he tingut molta sort. El mes passat, el meu cap em va dir que em feien fix. És més, s’han compromès a guardar-me el lloc de feina quan entri a la presó. He tingut sort, en aquest sentit.

—No tothom té la mateixa sort…
—Conec represaliats que han perdut la feina, la dona… tot! Afecta molt. Com que s’allarga durant molt de temps, t’acaba afectant en tot. Sóc conscient que jo he tingut sort, i no m’ha afectat de la mateixa manera. He tingut un entorn que m’ha ajudat molt.

—Penseu en el moment d’entrar a la presó? Us prepareu d’alguna manera?
—M’hi preparo des del primer dia. No volia que m’afectés ni a mi ni al meu cercle proper, i per això vaig decidir que havia de ser fort, jo. Era conscient que això acabaria en presó. No tinc cap mena de confiança amb aquest estat feixista. Mentalment, des del principi que em preparo per a la pitjor situació. Si després no passava, millor. Fa temps que escolto consells de persones que han estat a la presó. Per desgràcia, hi ha molts represaliats en aquest país i he pogut coincidir amb alguns que han estat a la presó. M’han explicat com superar aquest tràngol. Tots m’han dit que la presó és un lloc més on lluitar, i mentre sigui fort amb els meus ideals tot és millor. Diuen que si tens clar perquè hi ets, se’t fa menys feixuc, perquè sap contra quin monstre lluites. Has d’estar capacitat per aguantar això, només així aconsegueixes que l’estat no et guanyi aquest torcebraç.

—Però no ha de ser fàcil…
—No, però al final tot és convicció i ideals polítics. Per desgràcia, això no és nou, no sóc el primer ni seré l’últim.

—Dieu que sempre heu tingut clar que acabaríeu entrant a la presó, però hi va haver un moment que semblava que la Generalitat de Catalunya retirava certes acusacions i podria haver canviat el transcurs de tot plegat…
—Com tots els moments de la història, s’ha de veure amb perspectiva. I ara, quan t’hi pares a pensar, veus que era just abans de les eleccions. Al final, era tot una mentida política. En aquella reunió al parlament ens van assegurar que es retirarien del meu cas i de la resta de casos on es presentava la Generalitat com a acusació particular. I no tan sols no ho van fer, sinó que va ser l’agreujant presentat per la Generalitat, i no pas la fiscalia, el que fa que la meva condemna superi els dos anys i mig. Això és el que ha fet que hagi d’entrar a la presó. És la Generalitat, amb la seva acusació, qui em posa els dos peus a la presó. És una traïció més. Hem vist aquesta mena de traïcions constantment. Els presos processistes van pidolar un indult a canvi d’aturar el moviment als carrers i la lluita independentista. Veiem com ara fan igual amb la llengua. S’estan venent la cultura. No sé a qui li pot sorprendre tot plegat a hores d’ara.

—Els considereu responsables?
—Totalment. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana són responsables del meu ingrés a la presó, per mantenir aquesta política i un cos policial, el dels Mossos d’Esquadra, ple de feixistes. Cal recordar que el pes de la meva acusació el porta Jordi Arasa, un mosso d’esquadra que ha estat condemnat a dos anys i quatre mesos de presó per haver apallissat manifestants. No va entrar a la presó. No el van destituir. Al contrari, l’han ascendit. Com a govern, són responsables de totes les coses que ens passen com a poble.

—D’ençà d’aquella reunió heu tornat a parlar amb algun representant polític?
—No, amb l’únic partit amb el qual he tingut contacte i encara en tinc és la CUP. No he tornat a parlar ni amb Esquerra ni amb Junts per Catalunya. No tan sols no van fer allò que van dir que farien a la reunió, sinó que, a més, van presentar un agreujant contra mi, que va fer augmentar la pena. A més, quan va acabar el judici, vam haver de sortir a desmentir unes declaracions de la consellera Budó. Ells deien que ens havien ofert un ajornament del judici. No m’ho van oferir mai. També us diré que si ho haguessin fet, o si m’haguessin ofert un pacte, jo l’hauria declinat. No hi pactaria mai, amb ells. Si pactes, acceptes la culpa. I hem de ser conscients que les decisions que prens com a represaliat no són individuals, tenen una repercussió per a la resta.

—La vostra causa neix arran de la manifestació que hi va haver el primer d’octubre del 2018. Precisament, us vau manifestar per defensar el govern de la Generalitat. No és xocant?
—Sí, pot ser xocant. Però també hem de ser conscients que els interessos de classe no són els mateixos. Nosaltres tenim la sort que sabem què és la solidaritat, els polítics, no. Com a classe treballadora, vam sortir a defensar les institucions catalanes i uns presos processistes que sabíem que estaven emmarcats en un caire burgès. Però teníem clar que els atacs de Madrid estaven per sobre de les nostres petites diferències de classe. Quan vaig sortir a defensar el mandat del Primer d’Octubre i la independència de Catalunya, ho feia des d’un prisma de lluita de classes.

—Uns dies abans, el president de la Generalitat, Quim Torra, instava a sortir al carrer i pressionar la classe política…
—Sí, totalment. En aquell context històric es necessitava l’organització i la fermesa del poble català per a defensar les institucions. El poble va estar a l’altura. Ho vam fer. Qui no va estar a l’altura van ser els polítics. És normal que molts catalans se sentin decebuts i enganyats. Al final, si et deixes portar per aquest entusiasme que van vendre les altes esferes, semblava tot flors i violes. Però la independència no s’aconseguirà mai d’un dia per l’altre, i molt menys claudicant i sense anar a totes.

—Tornaríeu a manifestar-vos aquell primer d’octubre sabent tot el que sabeu?
—Aquell dia i sempre. Si no, la meva lluita no tindria sentit, ni la de molts altres companys.

—Us heu sentit sol?
—Puc dir que he trobat a faltar els partits polítics. Però si sóc sincer, tampoc els esperava. No m’he sentit pas sol. He estat acompanyat dels meus. Tinc un grup de suport que no ha parat de fer soroll, ara mateix fa una campanya per a explicar el meu cas. A Vilafranca, sempre he tingut el suport de l’esquerra independentista. Els meus aliats de classe no m’han abandonat en cap moment.

—I la societat? Trobeu a faltar que la gent surti al carrer a defensar-vos? En definitiva, podríeu ser el primer pres polític relacionat amb les mobilitzacions del Primer d’Octubre.
—Crec que sí que hi ha moviment. El meu grup de suport ha fet molt bona feina. He anat a molts actes. Crec que he tingut sort. En realitat, sempre intento explicar que tinc sort perquè compto amb la solidaritat de l’ANC i d’Òmnium, però si m’haguessin detingut dos anys abans en una manifestació del 15-M o per a aturar un desnonament, no hauria tingut aquest suport. Molt del suport que tinc és perquè el meu cas està relacionat amb la independència. Si hagués estat per una altra lluita, no l’hauria tingut.

—Què demanaríeu a la societat els mesos vinents?
—Sempre confio en el poble. Si no, no lluitaria. La meva llibertat no me la dona cap jutge ni les institucions. Si aconseguim la meva llibertat, serà per la meva lluita diària als carrers. L’única cosa que demanaria al poble català és que, igual que vam ser capaços de sortir a defensar els presos processistes, hem de ser capaços de defensar els més de 4.000 represaliats que tenim. Queda clar que les institucions han fet un pas enrere, ara ja no volen que sortim al carrer. Estic segur que van arribar a un pacte amb el govern espanyol perquè els donessin l’indult. I en aquest pacte, ells es van comprometre a aturar la lluita al carrer. La burgesia catalana fa la seva feina, però com a poble hem de continuar lluitant. Hem de tenir clar que per assolir la independència calen sacrificis. Ningú vol entrar a la presó, però si vols un canvi real, haurem de passar per tot això. Jo no vull entrar a la presó. No obstant això, no aturaran la meva lluita.

—Si els tinguéssiu davant, què diríeu a Turull o a Junqueras?
—Buf… Si digués el que penso, potser entraria abans i tot a la presó. [Pensa un moment] Els diria que són uns botiflers, ens han deixat venuts. A mi em faria vergonya fer el que han fet. No pot ser que hagin defensat uns ideals i després no hagin predicat amb l’exemple. Em faria molta vergonya portar la gent a defensar les urnes davant la policia espanyola, deixant-hi la pell, i més tard claudicar. Crec que els presos processistes haurien de ser assenyalats cada dia. Que tinguessin por de sortir al carrer. Que haguessin de marxar de cada acte on van.

—La Generalitat es va comprometre a revisar i retirar les acusacions de centenars de casos. Finalment, no ho ha fet.
—No, i això no és únicament culpa d’Esquerra i Junts. Malgrat que, en el meu cas particular, no els puc retreure res, he de dir que en això la CUP també és responsable. Està sustentant aquest govern, i ha pactat amb Esquerra Republicana que la Generalitat podrà continuar personant-se com a acusació popular. D’acord, han dit que sempre que hi hagi lesions, però ja sabem com funciona, això. Els atestats i els comunicats de lesions se’ls fan a mida. Si no hi són, se les inventen. No ha canviat res amb aquest pacte. Als altres no crec que els hagi de dir res, ja saben el que fan i per què ho fan.