Adrián Sas: “Em mantindré ferm, i molt probablement la meva condemna serà íntegra”

Aquesta setmana, el Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó a Adrián Sas, per haver-se manifestat en el primer aniversari del referèndum del Primer d’Octubre. Amb la confirmació de la condemna, Sas es pot convertir en el primer pres polític per les mobilitzacions de l’1-O. Ara com ara, no ha rebut cap notificació i sap allò que el tribunal ha fet arribar a la premsa. Però al moment que la rebi, entrar a la presó pot ser cosa de dies. La llei d’amnistia, en aquest cas, podria arribar tard. De fet, Sas confessa que no hi confia gaire, perquè, al final, si la hi atorguen o no dependrà d’un jutge.

Arran de la seva possible entrada imminent a la presó, hi parlem. Ell ho veu clar: de cap manera no es lliurarà voluntàriament. “No m’amagaré, però no els ho faré fàcil” ens explica. I demana la complicitat de la ciutadania. Defensa que cal tornar-se a mobilitzar. El seu grup de suport fa una convocatòria avui a les 19.00 als Jardinets de Gràcia, amb el lema: “Lluitem per la llibertat de l’Adrián Sas, lluitem pel dret a manifestar-se”.

—Feia mesos que esperàveu aquesta rectificació del Suprem espanyol… Prevèieu que confirmessin la condemna de tres anys i sis mesos?
—Sí que m’ho esperava. Al final, no tant per caure en el desànim o en el pessimisme, però és que des del principi ens hem posat en el pitjor dels escenaris. Ho hem fet per diverses raons. La primera perquè òbviament no teníem confiança en aquesta justícia i en l’estat. I després, perquè si ens posem en la situació pitjor, tot allò que vingui després de bo és millor. De fet, ho hem anat aprenent, perquè ja ens ha passat abans. Durant el judici, la Generalitat ens va assegurar que es retiraria com a acusació, cosa que no va fer. Jo personalment no hi confiava, però la meva família sí, i va ser un cop dur. Per no caure una altra vegada en el mateix error, no confiava en el fet que em retiressin la condemna.

—I ara què? Quins són els passos següents?
—A hores d’ara, quan fem aquesta entrevista, no he rebut cap notificació. Potser quan es publiqui sí, però allò que sé ho sé per la premsa.

—Per la premsa?
—Sí! Era una cosa que sabíem que podia passar. Ells sempre intenten fer el màxim de mal, no tan sols a la persona implicada, sinó a la família. I, òbviament, que ho sàpiga la família per la premsa abans que tu li ho puguis dir és fort. Segurament nosaltres li ho hauríem dit amb més suavitat, buscant les paraules. Però no, ho saben llegint la premsa, i és xocant.

—No vau poder avisar la família?
—En aquest cas vaig tenir una mica de sort, i ho vaig saber força de pressa. De fet, m’ho vas dir tu mateixa. I com que em vas avisar al moment que la premsa vau rebre el correu, encara vaig ser a temps de trucar a casa i enviar un missatge al grup de suport i a la família per avisar-los. I, per tant, la majoria ho van saber pel meu missatge, però va anar molt just. Això és molt més habitual que no ens pensem. No dic que normalitzem aquesta situació, però cal que entenguem que el propòsit és fer el màxim de mal. I, en conseqüència, utilitzaran totes les eines que tinguin. Cal que en siguem conscients per mirar de minimitzar aquest mal que ells volen fer amb aquest modus operandi.

—Què passarà quan arribi aquesta notificació?
—Normalment, acostumen a donar deu dies perquè et presentis voluntàriament a la presó. Podria passar que en donessin menys. Per exemple, en el cas de Dani Gallardo, li van donar tres dies. Podria passar fins i tot que un dia sortís a comprar el pa i m’esperessin per detenir-me.

—Però no podeu posar cap recurs per mirar d’evitar d’entrar a la presó?
—Ara el Tribunal Suprem ha decidit. Tot això ha de baixar a l’Audiència Provincial de Barcelona, que és la que em va jutjar. Seran ells que hauran de dictar l’executòria. I, com he dit, em notificaran els dies que em donen per a presentar-me. Quan passin aquests dies jo hauria d’entrar voluntàriament a la presó. Cosa que ja he dit que no faré. Si em volen tancar, hauran de venir a segrestar-me. Pel que fa als passos legals que ens queden, podem demanar la suspensió de l’executòria tenint en compte la llei d’amnistia. Podríem al·legar que aquesta llei tira per terra tota la sentència. Però ningú no ens assegura que això s’aprovi. Tampoc no tinc clar si ho demanarem. Tot i que és probable és que sí. Ho vaig valorant amb la meva defensa. L’altre recurs que podríem presentar és al Constitucional, però aquest seria ja dins de la presó. Per tant, no aturaria la meva entrada a la presó. I la llei d’amnistia, si s’aprova, pot ser que arribi tard. Si no s’aprova la suspensió de l’executòria, jo entraria a la presó, i quan s’aprovés, llavors, si el jutge vol, em podria beneficiar de l’amnistia.

—Sempre heu dit que éreu molt conscient que entraríeu a la presó… Però m’imagino que quan s’acosta el moment d’entrar-hi deu ser complicat.
—Sí, és com tot a la vida. Per molt que estiguis preparat per a una cosa, quan de veritat és a punt de passar arriben els nervis i el neguit. Però crec que hem de tenir clar que quan tu saps per a què lluites, quan tens els objectius polítics clars, és molt més fàcil d’entendre la repressió i com actua. Aquests anys que he patit la repressió, he tingut la sort de compartir xerrades amb represaliats fins i tot amb ex-presos polítics. I quan veus l’exemple de gent que ha estat víctima d’una repressió molt més brutal, amb tortures o vint anys de presó, i han continuat ferms, veus que tu has de continuar. És amb ells en qui m’emmirallo. Vull seguir el seu exemple. Totes les formes que cadascú triï per fer front a la repressió són legítimes, però jo prefereixo fixar-me en aquells que mai no han abaixat la bandera de la resistència i continuen lluitant.

—Ara m’he recordat d’una entrevista que us vaig fer fa dos anys. Em dèieu que no volíeu que la repressió us aturés la vida. Avui us he vist amb la vostra filla… Realment no han aconseguit d’aturar la vostra vida, però suposo que ara hi penseu molt, en això…
—Situacions quotidianes del dia a dia, tant amb la parella com amb els amics, tenen un altre caràcter amb la repressió. La repressió hi és present quan vols fer un pas endavant. Per exemple, quan amb la meva parella vam parlar de si anàvem a viure junts o no… No sabíem què podia passar. Però, és clar, tot plegat s’ha allargat molt. Han passat cinc anys. Imagina’t si ho haguéssim aturat tot. La meva vida no pot estar aturada aquests cinc anys, i després tres anys més perquè sóc a la presó. Són vuit anys aturats per culpa de l’estat. Nosaltres vam decidir de continuar endavant. Vaig continuar fent com si no hagués estat represaliat. No tan sols personalment, sinó també en l’àmbit polític. No m’he deixat de manifestar i d’organitzar-me políticament. I, pel que fa a la vida personal, igual: m’he casat i he tingut una filla, que ara té un any i una setmana. I, òbviament, ara que l’entrada a la presó és més a prop, pensar que potser estaré tres anys i mig separat d’ella és dur… Però alhora també tinc un altre motiu pel qual lluitar, i és per mirar de deixar un món millor a la meva filla.

—Fins a quin punt és important tenir aquest entorn?
—Importantíssim. Per molt que tingui les idees clares i els objectius clars, si no tens un suport, tot es fa més feixuc i difícil. Els dec allò que sóc, a les companyes i als companys que tinc. Aquells que han estat amb mi des del principi. El grup de suport, en un poble com Vilafranca, ha estat actiu des del primer moment. De fet, són un dels col·lectius més actius de la vila aquests últims cinc anys. Han estat sempre al peu del canó. També he de donar gràcies a la meva família, que també ha entès la repressió i m’ha fet costat. Aquests anys, ells s’han adonat de com funciona la repressió i de com actua. Pensa que ells abans quan veien algun represaliat a la televisió, molt probablement pensaven allò tan típic: alguna cosa deu haver fet. I de cop ho han viscut de prop, amb el seu fill, nét o germà, i han entès que allò que de vegades els havien fet creure, quan criminalitzaven les lluites, potser era un engany. Crec que ho han sabut veure, i són els que em donen la força cada dia.

—La repressió ha conscienciat el vostre entorn?
—Exactament. L’ha canviat per dues raons. Molta gent s’ha conscienciat. De fet, és el que hem buscat des del principi. Si jo haig de patir la repressió o haig d’entrar a la presó, que serveixi d’alguna cosa. Cal que tornem aquest cop a l’estat. Cal que aquest embat sigui de tu a tu. Jo entraré a la presó, però que almenys el meu entorn es conscienciï, i que em faci el relleu. Quan jo hi entri, que n’hi hagi trenta que continuïn lluitant. Crec que, precisament, això és una de les coses de què podem estar orgullosos al grup de suport.

—Van fer pública la rectificació minuts després d’aprovar-se el primer pas de la llei d’amnistia al congrés espanyol. Creieu que és casualitat?
—Si alguna cosa m’ha ensenyat la repressió aquests últims anys és que les casualitats no existeixen. I això n’és un exemple més. Aquesta llei d’amnistia, malgrat que és parcial, posa nerviosos els moviments més reaccionaris del règim. I acaba originant una picabaralla interna dins del mateix estat espanyol, entre els moviments més reaccionaris i els socialfeixisme del PSOE, per intentar buscar una estabilitat en aquest règim que ja no té res més a oferir a la classe treballadora, ni a les seves nacions oprimides…

—Tal com és redactada la llei d’amnistia, sembla que hi entraríeu
—Com et deia abans, volem ser realistes, i l’experiència ens diu que no podem confiar ni el govern català ni en el de l’estat espanyol. Aquesta llei d’amnistia és redactada de tal manera que ho deixa tot a la interpretació del jutge. No volem cantar victòria. En principi en sortiria beneficiat, però no ho sabem del tot.

—No confieu en la justícia?
—No. Una cosa que hem de tenir clar és qui és el nostre enemic, i la naturalesa de l’estat espanyol. Per molt que ens venguin que és un estat democràtic, no ho és. Molta gent parla del règim del 78, i no existeix. El règim contra el qual ens enfrontem és el del 39. Del 39 al 78 no va canviar res, només va ser una rentada de cara, de portes endins, però tota la llei, totes les institucions van continuar igual. Van canviar el nom i ja està. Per tant, és d’il·lusos confiar en un estat feixista.

—Quina valoració en feu, de la llei d’amnistia?
—Molta gent em pregunta: “Esteu a favor de l’amnistia o en contra?” La resposta no és tan senzilla. Sempre hem dit que no estem en contra de la llei. No podem estar en contra, com a col·lectiu antirepressiu, d’una llei que pot beneficiar molts companys i companyes que ho passen malament. Però sí que diem que aquesta amnistia és molt insuficient. A l’estat espanyol hi ha més de tres-cents presos polítics. Molts, per lluitar per les seves respectives nacions oprimides. Aquests presos no són inclosos en aquesta amnistia. A més, dins el mateix territori català també hi ha molts companys que estan en processos judicials o fins i tot, com el cas del Pablo Hasel, a la presó per haver defensat drets i llibertats democràtics, fonamentals. I tots en queden fora. L’amnistia que reivindiquem als nostres col·lectius és una amnistia total que no faci diferenciació entre innocents i culpables ni entre els mètodes de lluita emprats. L’amnistia que busquem és una amnistia total i que, a més a més, no signifiqui que els represaliats o els presos hagin de demanar perdó o expressar penediment per allò que els ha dut a ser represaliats.

—Quan parleu de nosaltres, a qui us referiu?
—Nosaltres participem en el grup de suport Sas Absolució, òbviament. I a la Plataforma Antirepressiva de Barcelona, una plataforma que es va crear ja fa anys per la necessitat de teixir un fort moviment solidari, que, cada vegada que hi hagués un represaliat, no comencin a sortir bolets nous i grups de suport, que és una mica el mecanisme que hi ha aquí a Catalunya. Nosaltres entenem que això és un desgast innecessari. Hem de procurar que hi hagi una forta unitat antirepressiva per fer front a aquest règim. Ells sí que no fan diferenciacions entre anarquistes, independentistes, comunistes… Ells ataquen amb la mateixa força tots els moviments de dissidència política. Nosaltres hem de ser iguals, no fer distincions i cercar la unificació de la lluita antirepressiva per tornar tot aquest embat repressiu a l’estat.

—Per tant, quan parleu de presos polítics no parleu sols dels independentistes…
—Exacte. A vegades a Catalunya sembla que tota la repressió de l’estat comencés el Primer d’Octubre, i que els únics presos polítics fossin els processistes. I, per desgràcia, això no és així. Vivim en un estat feixista des del 1939. No hi ha hagut ni un sol dia sense presos polítics a les presons d’aquest règim. Presos de totes les nacions oprimides, presos de Madrid, d’Andalusia, d’Astúries, de Galícia, del País Basc… Nosaltres busquem la llibertat de tots aquests presos.

—Heu fet una conferència de premsa davant la Generalitat de Catalunya. No heu triat aquest lloc casualment, oi?
—No, al final volem assenyalar que és un error si culpem únicament l’estat de la meva repressió. A mi qui m’ha posat els dos peus a la presó és la Generalitat de Catalunya, amb Junts i Esquerra al capdavant. Aquesta repressió, sense els col·laboracionistes necessaris, com ho són ERC i Junts, no seria possible. Cal que la gent tingui clar que, per molt que es diguin independentistes, passen per la pedra d’aquest sistema feixista.

—Parleu d’ERC i Junts. S’han posat en contacte amb vós aquests últims mesos?
—No, cap partit no s’ha posat en contacte amb mi. Ells miren pels seus interessos, i més ara que hi ha de nou convocades unes eleccions. No volen rebre mala publicitat. Quan els hem criticat certes coses, els partits independentistes no s’ho han pres bé. Tots han trencat les relacions amb nosaltres.

—Què els diríeu si els tinguéssiu davant?
—Ostres! Què els diria?! Crec que no els diria gran cosa. Tinc molt clar que la lluita no passa per ells. Miro de centrar-me en aquells que realment m’importen. Per mi la lluita no és a les institucions, sinó al carrer. El meu missatge no es cap als polítics, sinó cap a la gent del carrer. Aquests que avui estan desmobilitzats, per culpa d’aquests partits polítics que ens han desmobilitzat per salvar el seu benestar. Ara sabem que els indults que van donar als presos processistes no va ser a canvi de res, sinó que va ser a canvi de desmobilitzar i aturar la lluita al carrer. Per això el meu missatge va cap a la gent de base. Cal tornar-nos a mobilitzar. Cal tornar a sortir als carrers.

—De fet, els convoqueu…
—Sí, exacte. Convoquem la gent avui a les 19.00 als Jardinets de Gràcia a Barcelona. Creiem que ara, més que mai, és necessari de donar una resposta. No tan sols per la meva llibertat, sinó que és per la llibertat de tots i totes. No m’empresonen a mi i prou, empresonen el dret de manifestació i d’autodeterminació. Igual que vam ser capaços de sortir a defensar els presos processistes, ara crec que hem de defensar els represaliats de carrer. Per això avui, dissabte, fem una crida a sortir als carrers de Barcelona a donar una resposta.

—Heu sentit que hi ha represaliats de segona?
—Sí, i tant! També hi ha represaliats més mediàtics que uns altres. Els de primera, òbviament, són tots els funcionaris de partits polítics i de les altes esferes. I els de segona serien tots els de carrer. Dins els de carrer, també és veritat que hi ha represaliats que, per desgràcia, no tenen tanta visibilitat. En el meu cas, he tingut sort de tenir un fort moviment darrere. He tingut gent, que des del principi de tot m’han acompanyat. I això fa més fàcil de mantenir la lluita. De fet, per això hem creat aquesta plataforma antirepressiva, perquè tota aquesta gent que no tingui aquest gruix social fort que li pugui fer de grup de suport, que tingui una alternativa. Aquestes plataformes han de poder acompanyar-los políticament, i fer les cures necessàries.

—Creieu que si no haguéssiu fet certes crítiques als partits polítics tindríeu més suport?
—Sí! Si calles tothom és amic teu. Ara, quan critiques coses que no veus bé, llavors entren en joc els interessos partidistes. De cop, es van apartant del teu costat. De fet, animen la seva base a fer-te boicot. Però si la repressió no em va fer defallir, no defalliré ara pels partits polítics, siguin quins siguin. Sé molt bé quins són els meus ideals i la meva lluita.

—Afirmeu que no us presentareu voluntàriament a la presó…
—Si no m’hi presento voluntàriament és per no col·laborar amb aquest règim, amb aquest estat, amb aquesta justícia. Sé tot el que implica. Hi ha gent que a vegades em diu: “Tranquil, que estàs condemnat a tres anys i mig, però potser amb una bona conducta només hi estaràs un any.” Jo tinc clar que no serà així. Una bona conducta implica haver de demanar perdó, mostrar penediment. Implica haver de treballar de manera gratuïta en les feines que hi ha dins la presó. Jo tot això no ho faré. Tinc clar que em mantindré ferm, i molt probablement la meva condemna serà íntegra. Llavors no m’amagaré, però no els ho faré fàcil. No m’entregaré voluntàriament, com si me n’anés de colònies. Que siguin ells que es taquen les mans, que demostren a tothom com funciona aquest estat.

—Aquests dies penseu com serà dins de la presó?
—Fa temps que és un pensament recurrent. La por d’allò que és nou sempre hi és. Però, per sort, he tingut xerrades i converses amb companys represaliats que per desgràcia han passat per la presó. Per exemple, he parlat amb Pablo Hasel unes quantes vegades. L’he anat a veure a la presó. De fet, jo al principi anava a veure el Pablo pensant que li donaria ànims. Pensava que conversaria una estona amb ell per animar-lo. I és al revés. Sempre que hi he anat n’he sortit reforçat. Ell m’ha animat a mi.

—Què li voleu dir, a la gent?
—El missatge clar que volen donar amb la repressió és un missatge de por. Volen que tinguem por a l’hora de sortir a defensar els nostres drets i llibertats. El missatge que ara mateix volen donar des de la Generalitat i des dels socialfeixistes del PSOE és de pacificació i de fi d’un cicle, amb aquesta llei d’amnistia parcial. El meu missatge és un altre, de lluita. Vull que continuïn endavant. No serà fàcil, si volem aconseguir els nostres drets. Però que sigui difícil no vol dir que no ho intentem. Hem de veure clar que l’estat farà servir tots els seus mecanismes, però nosaltres hem de ser forts. Hem de veure clar per què lluitem. No podem defallir.

—Voleu afegir res més?
—Sí! M’agradaria fer una denúncia. Crec que és important. Com deia, nosaltres defensem una amnistia total. I m’agradaria recordar que en aquest estat espanyol hi ha a les presons més de tres-cents presos polítics. Molts estan greument malalts. I si els antifeixistes no hi fem res, seran exterminats a la presó del règim. Crec que tots aquells que ens considerem demòcrates i antifeixistes hem de lluitar per la seva llibertat. Ara mateix fem campanya per cinc presos. Volem que puguin sortir com més aviat millor  perquè no siguin exterminats a la presó. Són la Lola, Camarada Arenas, Mònica Refoxos, María José Baños i Lucio Garcia.