Adrià Targa: “El desig no s’acaba mai. És una cosa terrible”

Adrià Targa (Tarragona, 1987) és el guanyador dels Jocs Florals de Barcelona d’enguany amb llibre Acròpolis (Godall Edicions). El poeta, vitalista, expressionista fins i tot, ha plantejat una obra en dues parts. La primera, que es diu “Cariàtides”, aplega un seguit de poemes breus que són un gran poema d’amor, de desig i també de desamor. La segona part és un poema llarg, el nom del qual dóna títol al llibre, que tracta de la seva adolescència i d’una homosexualitat reprimida que la marca, al seu barri natal de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, i tot això relacionat amb els seus referents clàssics grecs i llatins (va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona), i amb el suïcidi d’un oncle seu, que era escocès, i que va colpir la família. Tot molt intens. Adrià Targa diu a l’entrevista que escriu per sobreviure, que escriu què li passa i que bé podria ser que li passessin coses per la necessitat que té d’escriure-les. També diu que en aquest llibre s’ha exposat més que mai, que es despulla molt. Com en aquesta entrevista, que regala franquesa i sinceritat. Sempre amb el dubte i la incertesa de teló de fons.

Avui, dins el programa d’activitats de la Setmana del Llibre en Català, va llegir poemes d’Acròpolis.

—Aquest llibre ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona. Mirant la vostra biografia, veig que vau començar a publicar de molt jove i de seguida vau ser reconegut amb el premi Gabriel Ferreter.
—El primer llibre de poemes el vaig publicar el 2008. Va ser a través de la gent del Llamp, que és un grup editorial de Tarragona. Anava a unes classes de poesia que feia la Lurdes Malgrat a Tarragona, tot i que ja havia començat a estudiar a la universitat i vivia a Barcelona.

—Ja fèieu clàssiques a la Universitat de Barcelona?
—Sí, ja feia clàssiques. I ella va agafar els poemes i em va dir que s’havien de publicar, que estaven molt bé. Així va arribar el primer llibre, L’exili de Constança, que fa referència a Ovidi.

—A Acròpolis també apareix Ovidi.
—Sí. De fet, el poema on apareix Ovidi s’havia de dir precisament “L’exili de Constança”, però em va semblar que era massa autoreferencial i li vaig posar “Bucarest”. Vaig anar allà a veure una amiga, la Júlia Bacardit, i la idea era anar a Constança. Em feia il·lusió, perquè no hi he estat mai. Però, al final, entre les ressaques i tot plegat, no vam tenir temps d’agafar un cotxe i anar fins allà. Però hauria valgut la pena. Ara, em vaig quedar amb la idea.

—Ovidi planeja per tota la vostra obra?
—Una mica. I no és el meu autor preferit. M’agrada, però entre els clàssics, clarament, el meu poeta és Horaci. Sóc molt horacià. El llibre anterior, Canviar de cel, també publicat a Godall, té de títol una cita directa d’Horaci.

—El fet de presentar-vos als Jocs Florals i guanyar és una manera de tancar una etapa o no té cap relació i la motivació era una altra?
—Hi havia una mica de tot. Hi havia el factor econòmic, també. L’empenta total va ser la de pensar que potser l’any que ve me n’aniré a ensenyar català a Cuba i necessitaré estalvis. I, a banda, sí que hi havia una voluntat de tancar una etapa vital. Escric sobre tot allò que em passa. Sóc bastant transparent en aquest sentit. No sé què pots deduir de la meva vida a través del llibre. La meva vida és tan interessant com la de qualsevol altre, evidentment, però sí que necessito escriure per sobreviure. I vaig pensar, mira, ja està, ja ha quedat escrit, ja puc passar aquesta pàgina.

—Això d’escriure per sobreviure… La primera part conté poemes molt vitalistes, fins i tot expressionistes, tot a cor obert, intens.
—Sempre escric quan ho necessito. I no sé si m’autoboicotejo i acabo vivint la meva vida en funció de necessitar escriure poemes. Espero que no sigui així, perquè seria molt pervers. Tot i que la cita final de Quimi Portet ja diu que “Sense literatura no pot haver-hi amor”, cosa que em sembla bastant divertida. Sí que és veritat que quan vius la vida des d’un punt de vista literari, té una dimensió que la pot enriquir (potser l’empobreix). En tot cas, escric del que sento.

—El llibre l’heu organitzat en dues parts: “Cariàtides”, que conté vint-i-un poemes, i “Acròpolis”, que és un poema llarg. Fa la sensació que hauria d’anar primer “Acròpolis” i després “Cariàtides”, si més no, per ordre cronològic.
—“Acròpolis” podria haver anat al mig, com un poema més, però era molt llarg. Suposo que el vaig posar al final pel pes. I el to no deixa de ser una mica diferent. Hi ha algunes coses que apunten cap a aquest poema del final. Però, sí, pel pes que té, pel tema que tracta. A la primera part hi ha poemes d’amor i de depressió, perquè hi ha molt el tema de la depressió, també. És encavalcat en aquestes èpoques. L’amor i la seva cara B. La seva part més trista. L’alcohol, també, jo què sé, hi ha un poema sobre l’alcoholisme, pràcticament.

—Els poemes de la primera part són com un gran poema d’amor o sobre l’amor, de desamor, d’amors múltiples… Sou un home apassionat.
—Potser no ho sóc i el que vull mostrar de mi, justament, és que sóc un home apassionat. Bé, no ho sé, perquè sempre presumim d’allò que no tenim, oi?

—En un dels poemes hi ha un vers en què dieu: “Hi ha veritats vestides de mentida.”
—A una amiga li dic sempre: tu mira l’Instagram de la gent i et diré què els falta. Si són instagrams plens de molts amics, vol dir que se senten sols. De viatges? Vol dir que són de poble. Vull dir, hi ha aquest punt de mostrar les nostres debilitats.

—Si seguim el vostre raonament, fent-hi un paral·lelisme, què mostren de vós els poemes de la primera part del llibre?
—Que em falta amor, suposo. Però suposo que a tots ens en falta. Mira, ho parlava avui amb la psicòloga, que l’amor és una cosa que segurament tinc molt idealitzada. Sé que no és gaire original. Ara rellegia el Werther de Goethe, però vull dir que… No m’importa, tampoc. Això sí que ho tinc bastant clar. No és que em consideri un romàntic ni res per l’estil, però m’agrada viure aquesta ficció, diguéssim. Potser no importa gens, però quan escrivia aquests poemes tenia la sensació que necessitava escriure’ls. Excepte un poema narratiu, en què has de tenir una idea preconcebuda, quan parlem de peces curtes, crec que han de tenir una motivació molt clara, una intenció molt directa.

—Són poemes frescs, plens de joc, de sorpresa, molt contemporanis. Hi ha també una diversitat formal, que ens porta fins i tot als rodolins d’una auca.
—Això de l’auca va sortir una mica per casualitat. Em van encarregar una auca, que es va publicar en una editorial d’auques d’uns amics. A partir d’aquí, vaig agafar gust al gènere i vaig fer aquesta altra auca. No m’hauria plantejat mai de parlar d’un gran amor en una forma tan infantil, però curiosament, per algun motiu, va funcionar. I això només ho saps realment quan la gent ho llegeix. En tot cas, sí que parlar d’amor em sembla que és un repte i m’agrada, perquè és molt fàcil fer mals poemes d’amor. És difícil parlar d’amor.

—És un dels grans temes de la literatura.
—A mi és la poesia que m’agrada llegir i la que m’agrada escriure. Tot i que no només. Potser algú podria dir que és poc polític aquest llibre. Li diria que no, que hi ha una certa política subjacent, també. Al final, dono les gràcies al món per poder escriure en català, per poder escriure també d’un amor que no és normatiu del tot, i tot això és gràcies a una situació que ho permet. I jo l’exploto. Només explotar-la em sembla que ja és una acció política. No per fer-ne cap reivindicació sinó per normalitzar-ho.

—Aquest llibre també planteja una idea del temps. El temps com a fatalitat potser?
—El temps és una cosa que sempre m’ha preocupat i cada cop més.

—Per què?
—Perquè, bé, hi ha decisions, hi ha coses que ja no podré fer mai, segurament.

—Però si no teniu quaranta anys, encara!
—La crisi dels trenta la vaig tenir als vint. Llavors, suposo que vaig avançat amb tot això. He viscut històries molt boniques i em pregunto si seran les últimes històries d’amor boniques que viuré. Que no vol dir que calgui ser jove per tenir una història d’amor, però sí que les portes es van tancant i no només amb relació a l’amor. Tinc ganes de viure a Roma un any de la meva vida, per exemple. I ara em trobo enganxat a la roda de l’ensenyament, sóc professor, que està molt bé i em permet tenir estalvis per viatjar a l’estiu i tot plegat, però a la vegada em porta cap a un tipus de vida que farà que no me’n pugui anar a Roma a estudiar història de l’art.

—Voleu dir que el pas del temps va tancant oportunitats?
—Crec que sóc bastant superficial en general, i em sembla que hi ha coses com la decrepitud del cos, també de l’ànima, que afecten. És a dir, les ganes que jo tenia de fer coses en cert moment, ara no les tinc tant. Si me’n torno ara de festa a les dues de la matinada i no a les vuit, no és perquè el meu cos no aguanti fins a les vuit, sinó perquè dic: “No val la pena, ja sé el que hi ha.”

—Ara que parleu de Roma. A la primera part del llibre hi ha molta Roma i molt dels clàssics.
—Juro que no ho faig de manera pedant, sinó senzillament perquè convisc amb els clàssics, tant per l’ensenyament com perquè són les meves lectures, és el que els meus amics també llegeixen, és el que hi ha sempre al meu voltant. I també hi ha un punt de baixar-los del pedestal, els clàssics, que m’agrada. Els trobo molt pròxims. Tenen aquesta màgia que realment són com nosaltres. Excepte en l’últim poema, el que ocupa la segona part, que sí que hi ha un joc amb els clàssics que vol ser pedant expressament, per contraposar-los amb el meu barri, que és la cosa amb menys amor del món.

—El barri de Sant Pere i Sant Pau a Tarragona?
—Un vers del poema diu: “Tu vas ser el meu mar la meva Grècia.” Sant Pere i Sant Pau i Grècia no tenen res a veure, però allà és on somiava en tot això.

—Precisament, el llibre es titula Acròpolis com aquest poema llarg. La primera part es diu “Cariàtides”. Tot molt grec. Però, en canvi, a dins tot és molt romà: hi ha Roma i hi ha els clàssics llatins, sobretot.
—El títol ve literalment de quan vaig tornar d’un viatge a Londres, on vaig veure per primera vegada els marbres del Partenó. Havia estat a Atenes, però no havia estat mai a Londres. I per veure el Partenó sencer, te n’has d’anar a Londres, com tothom sap, a la sala 18 del British Museum. I va ser una experiència molt forta. Però, en relació amb el poema, va ser tot bastant per casualitat.

—Expliqueu-vos.
—Vaig començar a escriure el poema de Sant Pere i Sant Pau i anava amb la moto i feia molta calor i de sobte vaig comparar els blocs de pisos del barri amb els blocs de pedra. Llavors vaig començar a parlar del viatge a Londres i que he vist els marbres del Partenó; d’aquí vaig passar cap a [Odisseus] Elitis (tot i que això seria més [Iorgos] Seferis), però de quan Elitis diu allò de la meva llengua a les platges d’Homer, que és la meva llengua, el català, aquí. El català, a Sant Pere i Sant Pau, és més aviat residual, o sigui, és un barri molt castellanoparlant. De manera que vaig tenir una infantesa i una adolescència amb la meva llengua una mica diluïda. O sigui, la meva llengua no hi era al meu lloc, tret de parlar-la amb la família. El poema es diu “Acròpolis” per això. També perquè és una ciutat una mica elevada, apartada, com una d’aquestes muralles fictícies, perquè pensa que en aquell moment només hi havia l’autobús per a anar-hi.

—I per què vau posar “Cariàtides” a l’aplec de poemes d’amor?
—De fet, es diu “Cariàtides” perquè és la part que sosté el poema llarg, sosté una mica el llibre. En el pròleg, en Marc Rovira diu “hi trobareu unes ‘Cariàtides’ que ens acompanyen, curiosament, de bracet fins a la segona part…”. És divertit això que “ens acompanyen de bracet”.

—Parlant del pròleg, hi ha un moment en què Marc Rovira, arran del vostre vers “jo tenia un desig però jo no sabia què fer-ne”, diu: “I em sembla que aquesta és la pedra angular de tota la seva obra.”
—M’agafes que vinc de la psicòloga i puc parlar-te d’això moltíssim, perquè és el que he parlat amb ella. És el nostre tema. Hi ha el tema d’un desig contingut, d’una homosexualitat reprimida. Ja sabia que un dia faria un poema de tot això, i l’he acabat fent i és aquest “Acròpolis”. És un poema realment sobre l’exhibició. Els marbres dels grecs estan exhibits i robats, posats allà en un museu molt lluny de Grècia, i ara jo he exhibit d’alguna manera les meves pors, la meva adolescència en el poema.

—Lligat amb això, Marc Rovira també parla de “donar una resposta al dubte circular del desig”.
—És clar. El desig no s’acaba mai. És una cosa terrible. Sembla que s’hagi d’acabar i sempre torna a començar. Però hi ha hagut temporades en què he estat poc desitjós i la vida així és bastant avorrida. És molt millor la vida amb desig. El problema és en relació amb el temps: com mantenir el desig en el temps, perquè el desig s’esgota per si mateix. I perquè nosaltres també ens convertim en menys desitjables d’alguna manera.

—Tornant al poema llarg, dieu als agraïments que és sobretot per al vostre oncle, Ian Maxwell, que era el marit de la vostra tia, Marta Targa.
—És una part de la meva mitologia familiar. I és part del barri. I si feia un gran homenatge al meu barri, o una gran venjança, no podia no ser-hi, aquesta història. Aquesta història té una funció clarament narrativa, però té molts llocs on també em puc agafar per parlar de mi.

—Per als lectors que encara no han llegit Acròpolis, què explica aquest fil narratiu?
—El meu oncle es va suïcidar. Jo era un nen i tinc molt pocs records del meu oncle, que era escocès. I és curiós com tot es va anar lligant. El poema és molt transparent: vaig començar a parlar de Lord Elgin, perquè és el paio que va robar totes les peces i se les va emportar cap a Anglaterra, i de sobte vaig adonar-me que el paio era escocès, com el meu oncle. I la història del meu oncle va passar a Tarragona, al barri de Sant Pere i Sant Pau, que és una cosa també molt exòtica, molt estranya, oi? Com un home nascut a Glasgow acaba morint en aquest barri.

—La història és dura, és d’aquelles que marquen una família. Sobre això, vau demanar permís o vau comentar que publicàveu un poema que anava del suïcidi de l’oncle?
—No vaig demanar permís. Hi ha un punt, que també mostra el poema, que és això de l’exhibició, la pròpia però també la dels altres. Vull dir, és un punt egoista, i això és el que més em preocupa del llibre.

—…
—Utilitzo la vida dels altres. M’agradaria pensar que no ho faig pel meu benefici personal. Però aquest punt de dubte sí que el tinc. I em preocupa.

—Això és un aspecte ètic.
—Sí, i no es pot separar l’ètica de l’estètica, realment. I si hi ha algun retret que se li pot fer al poema, és aquest. Té aquest punt de risc, que penso que val la pena córrer. També confio que ningú serà tan bon lector per a veure tot el que m’he arribat a despullar aquí. Per això hi ha el joc de l’ocultació darrere els grecs i dels llatins. Hi ha el punt d’amagar-se perquè calguin força lectures per poder veure tot el despullament que hi ha. Segurament, no m’he despullat mai tant en cap poema, i això ha implicat també despullar els altres.