Adrià Revert: “Dir que no creus en el canvi climàtic és com dir que no creus en la gravetat”

Fa poc més d’un any que Adrià Revert (Ontinyent, 1990) treballa de meteoròleg a À Punt. Era el seu somni d’ençà que era un xiquet molt menut, quan dibuixava mapes i feia la previsió de l’oratge per als seus pares. Imitava Victòria Rosselló o Joan Carles Fortea, els seus referents, amb qui ara comparteix taula a la redacció d’À Punt. Ells i Lluís Obiols, diu, li van ensenyar com posar-se davant una càmera la primera volta que va baixar al plató.

Aquesta temporada ha deixat els informatius per a comentar les previsions i més curiositats de l’oratge al programa A la ventura, que s’emet diàriament a les dotze del migdia. També és la veu de l’oratge al programa de ràdio Les notícies del matí.

Els mapes i la geografia són una passió que va heretar del seu avi, que, tal com explica al compte de Twitter, va faltar la mateixa nit que li van comunicar que seria el nou home del temps de l’ens públic. Revert també és el president de l’Associació Valenciana de Meteorologia, AVAMET, una organització sense ànim de lucre que recull les dades diàries de cinc-cents punts d’observació.

—Em naix de dir-vos “home del temps”. Us agrada?
—Sincerament, m’agrada molt més “meteoròleg”.

—Per què?
—No ho sé, “home del temps” és com es deia antigament.

—Sí, de quan teníem de referents Mariano Medina o Antoni Castejón. Els vostres són Canal 9 i Victòria Rosselló.
—També seguia molt els de TV3.

—Us agrada el model de meteorologia que fan a TV3?
—Sí, però l’espai del temps de TV3 de fa quinze anys o vint em semblava molt més bo que no el d’ara.

—Per què?
—El feien durar més. Ho fan molt bé. TV3 sempre ha estat molt professional amb la informació de l’oratge, però fa quinze anys o vint, n’era el referent. Quant a recursos, era molt més avançada que la resta de cadenes.

—D’on us ve, aquesta vocació per la meteorologia?
—El meu avi no va poder estudiar, però li agradava molt aprendre. Sempre li van agradar molt els mapes, la geografia i la història. Tenia molts llibres i quan anava a sa casa, de molt menut, mirava tots aquells mapes i tots els llibres de geografia… El primer record que tinc és de quan tenia quatre anys o cinc mirant Victòria Rosselló explicar l’oratge a Canal 9. Va posar aquell símbol que ara sé que es diu trifàsic, que té un sol, un núvol i la pluja.

—Trifàsic?
—Sí. Quan l’oratge és canviant. Potser ara fa sol i després vindran núvols i una mica de pluja.

—Ara, Victòria és la vostra cap a À Punt.
—Ja la coneixia, perquè havíem coincidit en actes organitzats per AVAMET. Però va ser curiós. Per mi, treballar amb gent com Victòria o Joan Carles Fortea, a qui porte tota la vida seguint, va ser molt bonic.

—Ja no expliqueu els mapes a la família, sinó a tota l’audiència.
—Quan era menut, agafa mapes i damunt hi posava joguines, que eren els símbols, per explicar la previsió a la meua família, com si fos el meteoròleg de Canal 9. De major, quan estudiava, van tancar Canal 9, i vaig pensar que ja no podria fer allò que m’agradava tant. Ho vaig descartar com a opció. Per això, quan vaig acabar la carrera, em vaig decantar per la docència.

—Vàreu estudiar geografia i vàreu tenir prop de trenta matrícules d’honor. Això, com es fa?
—Sóc estudiós, però no he viscut tancat en una cova. Ni he estat sempre sols estudiant i estudiant. Sóc molt metòdic i hi dedique les hores que faça falta. Fins que no acabe una feina, no faig res més. No quede amb els amics, no jugue a videojocs… Quan vaig començar la carrera, com que totes les matèries m’agradaven molt, em feia il·lusió i gaudia. No solament estudiant, sinó preparant treballs, preparant exposicions… M’ho passava bé.

—L’espai de l’oratge és un dels més vists a la televisió. Per què als valencians ens agrada tant parlar del temps?
—N’he identificat uns quants factors. Un dels quals és que ací tenim fenòmens extrems molt destacats. Pràcticament cada any tenim un episodi de pluges torrencials. Per exemple, l’any 1987 van caure més de 800 litres en 24 hores a la Safor, i això és un rècord a Europa. La gent vol saber per què passa. Les tempestes intenses amb pedra, les nevades. Als Ports o al Maestrat tenim nevades de més d’un metre, i això és una barbaritat. A vegades pensem que al centre d’Europa neva molt més que ací, però són nevades de vint centímetres o trenta. També tenim diversitat quant a temperatures. L’hivern passat, a Vistabella, s’hi van registrar 26 graus per davall de zero, i aquest estiu, a Casas del Rio, vora 46 graus positius. Com que el territori és muntanyós, tenim molts microclimes. Pot diluviar al teu poble i a trenta quilòmetres fa un sol que bada les pedres. I un altre factor és la relació que tenim amb l’agricultura.

—Ens en podem refiar, de les aplicacions del mòbil?
—A vegades ve gent i em diu: “Avui plourà perquè m’ho diu el mòbil.” Ho mires i et marca una probabilitat de precipitació del 90%. El Nou d’Octubre hi havia una situació inestable i el mòbil deia 90% de pluja. Tan sols va ploure de manera dispersa en algunes comarques. Les aplicacions fan previsions automàtiques basades en models matemàtics. Nosaltres les interpretem i hi afegim un valor. Òbviament, ens podem equivocar.

—Era un tòpic, això dels errors en la previsió meteorològica. Ara sembla que no passa tant.
—La tecnologia ara permet menys errors. Aquestes darreres dècades s’ha avançat molt i les previsions cada dia són més afinades. Però encara hi ha un marge d’error perquè l’atmosfera és caòtica i sempre hi ha coses que se’ns poden escapar.

—Seria bo que el País Valencià tingués un servei meteorològic propi com a Catalunya, Galícia o el País Basc?
—És una pregunta que els que ens hi dediquem ens hem fet moltes voltes, i hi ha motius a favor i en contra.

—Digueu.
—Per una banda, és obvi que tenim un territori molt singular, i tindria sentit, i fins i tot és una de les competències que arreplega l’estatut. Però per una altra, podria crear duplicitats amb l’organisme estatal AEMET. Per exemple, la previsió o els avisos. També hem de tenir en compte que la xarxa d’estacions d’AEMET, que fa les observacions en temps real, és molt deficitària. Tenen molt poques estacions, ací. Unes quaranta, potser. I això és poquíssim per a un territori tan variable i muntanyós. Aquesta és la carència més gran que té AEMET, i un servei valencià podria pal·liar-la. Meteogalícia té una xarxa molt més densa, per exemple.

—Això que no fa l’AEMET espanyola, ho cobriu amb la xarxa de l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET), que presidiu?
—Sí. En part, sí. AVAMET és una associació sense ànim de lucre, però no un organisme públic. Mirem de pal·liar aquesta carència perquè tenim una xarxa de més de cinc-centes estacions.

—Com funciona?
—Com a associació, va nàixer l’any 2011. Va començar amb una colla d’amics afeccionats a la meteorologia. Van anar instal·lant estacions en llocs que tenien interès, i s’hi va anar afegint gent. Ara ja som més de cinc-cents socis, i una de les coses que hem acabat fent és conformar una xarxa d’estacions molt potent al País Valencià. Tenim punts de mesura a totes les comarques. La major part d’informació que difonen tant a À Punt com a més mitjans de comunicació, i fins i tot la Generalitat, és a partir de les nostres dades. Fem una tasca que calia.

—No teniu cap mena de subvenció pública?
—No. Ho fem per amor a l’art. Tenim estacions de l’associació, que instal·lem i paguem nosaltres. Mirem de posar-les en zones que considerem interessants o que no estan prou cobertes. Els socis també poden instal·lar estacions, i supervisem que ho facen correctament perquè les dades siguen vàlides.

—Sou molt actiu a Twitter. Hi expliqueu coses que potser a la televisió no hi caben.
—Fa molts anys que participe en fòrums de webs i en grups de WhatsApp de meteorologia. L’any passat vaig decidir de fer servir el compte de Twitter per a posar-hi cosetes que m’interessaven i vaig veure que tenien cert ressò. Parle de qüestions diverses. De meteorologia i de climatologia, sobretot, però també d’afers lingüístics, coses que em semblen interessants. La veritat és que em sorprèn que tinga tant d’impacte.

—Acabeu de diferenciar entre oratge i clima. Ara s’acaba la cimera del clima de Glasgow. A parer vostre, som a temps de frenar el desastre?
—És molt important que ens en conscienciem. L’altre dia, en una televisió enquestaven gent pel carrer i els demanaven per això, i hi havia qui deia que no creia en el canvi climàtic. Com pots dir això? És com dir que no creus en la gravetat! No té cap sentit. És evident que hi ha un escalfament global d’origen antropogènic que comença després de la industrialització i que en aquestes darreres dècades s’accelera. És veritat que a vegades passen coses que fan que la gent dubte. L’hivern passat vam tenir una onada de fred espectacular, per exemple, però és que els estudis no diuen que sempre farà calor. No, anem cap a un punt de més calor, però també de fenòmens més extrems, i a vegades, entre els fenòmens extrems, hi ha onades de fred. La temperatura mitjana continua pujant encara que n’hi haja. I si mirem els rècords, se’n baten molts més de calor que no de fred. Ara, guanyem dues dècimes de grau per dècada.

—Potser el missatge no arriba prou perquè la gent es pensa que dues dècimes de grau en deu anys no són res.
—És clar, perquè ho mirem a la nostra escala, però d’ací a cent anys, aquestes dues dècimes són dos graus. Era el ritme d’aquestes darreres dècades, però ara s’ha accelerat. Si no arribem en un punt en què les emissions s’estabilitzen i comencen a baixar, algunes previsions mostren un ascens que pot arribar a ser de cinc graus d’ací a cent anys.

—Tornant a la vostra tasca de meteoròleg a la televisió, tecnològicament, què més podem esperar dels espais de l’oratge?
—Un dels grans avanços que hem tingut aquesta darrera dècada són els telèfons intel·ligents. Això de poder rebre tantes fotografies de tants llocs fa que tinguem molts recursos. En el futur, tot allò que té a veure amb la realitat augmentada podrà avançar molt, però no tinc clar si els avenços que ha de fer l’oratge han d’anar cap ací.

—Si els avenços no són tecnològics, de quina mena són?
—[Silenci.] És una bona pregunta. Tenim clar que la nostra tasca principal és fer la previsió de l’oratge. Parlem de moltes coses més, com ara tota la informació ambiental. Potser en el futur hi haurà més demanda en aquest camp.

—Adés heu dit que treballar a la televisió era la vostra fita com a meteoròleg. Treballar a À Punt és una meta o una plataforma per a anar a un mitjà d’àmbit espanyol?
—[Silenci.] [Riu.] La veritat és que com a valencià em sent del tot realitzat fent la feina que faig. Si em sorgira una altra oportunitat en el futur en un altre lloc, dependria de les meues circumstàncies i potser diria que sí o que no. M’ho hauria de pensar molt. Però la meua meta era en l’àmbit valencià i estic plenament satisfet.

—La gent us atura pel carrer per demanar-vos quin oratge farà?
—Sí. A voltes em paren i em diuen: “Ah, tu ets el meteoròleg.”

—Us molesta?
—No. Sempre que no abusen. Els el dius, però també els pots dir que poden mirar els companys a la televisió perquè en aquell moment no treballes.

—Us esperàveu de tenir aquesta projecció?
—Una de les coses que més m’ha marcat és que em paren pel carrer. Sobretot quan sóc al poble.

CATACLISME TÈCNIC en @apuntnoticies. Quina millor forma de celebrar la Nit de la Cremà que amb una bona mascletà! 🔥🧨💥 (19/03/2021) pic.twitter.com/1kIOmfjXbL

— Apala 9 (@apala9tv) March 19, 2021

—Pocs mesos després de començar a fer les previsions de l’oratge a la televisió, us va passar una cosa que deu ser la pitjor que li pot passar a ningú en un plató, i és que no funcione res mentre estàs en directe. Com ho recordeu?
—Va ser el 19 de març. La gent feia bromes a Twitter dient que ja teníem mascletà. Quan vaig baixar al plató, tot pareixia normal, però quan em tocava fer la previsió, durant el sumari, res no anava bé. Darrere meu no tenia els mapes. Hi havia un ametller florit, el company Paco Morrió… Vaig veure que allò no funcionava i vaig començar a parlar i a parlar, molt més que no és habitual. Ningú no em deia res per l’auricular. I quan em vaig posar molt nerviós, vaig pensar que me n’havia d’anar.

—Què vau pensar en eixe moment?
—[Riu.] En eixe moment, la veritat és que vaig pensar: “Acabe i me’n vaig, que no sé què passa.” I quan me n’anava, em pensava que ja no em veien i vaig fer aquell gest tan repetit.

—Quan passa una cosa així, com us torneu a posar davant la càmera, l’endemà?
—No era conscient de què passava, però quan vaig pujar a la redacció, tothom em mirava i reia. Estaven blaus de tant de riure. Quan vaig veure l’escena, vaig pensar que no podia ser, però que no n’hi havia per a tant, i vaig acabar de fer la feina en aquell informatiu. Però durant el cap de setmana les xarxes van bullir.

—I dilluns?
—Dilluns vaig tornar a Burjassot pensant que això li pot passar a qualsevol i vaig mirar endavant. Ja està. Això és tot.