Adrià Pujol: ‘Els comuns són la cosa més incongruent que ha passat a Barcelona des del 1714’

Adrià Pujol i Cruells (Begur, 1974) és antropòleg i escriptor. Va ser professor de l’escola Elisava (2005-2015) i impulsor de l’Observatori de la Vida Quotidiana. Diuen els qui n’han seguit la trajectòria que la seva obra literària és una de les més singulars dels anomenats ‘nous narradors’ o els joves escriptors catalans contemporanis (sempre que s’agafi el criteri que els menors de 45 anys són joves escriptors). El 2014 va publicar la novel·la autobiogràfica Picadura de Barcelona, motiu pel qual va ser nomenat Palafrugellenc de l’Any. Ha fet habitualment treballs de museografia, dels quals destaca la seva col·laboració amb el Museu d’Etnologia de Barcelona. Entre les publicacions, cal destacar l’aclamada Escafarlata d’Empordà (2011). Ara ha publicat Els barcelonins, un llibre que cal situar a mig camí entre novel·la, assaig, escriptura del jo i artefacte experimental que és una recreació dels singulars relats-article escrits en segona persona que va publicar durant un any a L’Avenç i que s’ha convertit en molt poc temps en un altre d’aquests llibres marca Pujol Cruells que ha vingut a sacsejar una mica la literatura catalana i la cultureta en general.

—Heu trobat els barcelonins o no existeixen?
—A la capital catalana, ben pocs. Perquè dissimulen. Vull dir que pel que toca a la identitat, la cosa més sensata és anar pel món sense dir què ets, barceloní, perico, carnerià, el que sigui. De fet ho vaig entendre quan ja havia acabat el serial de L’Avenç, en el qual es basa el llibre: per trobar barcelonins els hauria d’haver esperat a fora, caçar-los quan surten del cap i casal i van a fer turisme.

—I la literatura del jo, existeix o és una etiqueta més que s’han inventat els crítics i això d’explicar la vida de cadascú s’havia fet sempre?
—Home, el terme ‘autoficció’ el va inventar un jueu francès, qui si no. L’any 1977, Serge Doubrovsky havia escrit un llibre normal on es barrejaven la ficció novel·lesca i l’experiència de l’autor. Els límits no eren clars i es va inventar l’etiqueta. Jo no sé si s’ha fet des de sempre, això d’explicar la vida d’un. En una obra literària, hi entren en joc coses al meu entendre molt més importants que no pas si les coses que s’hi expliquen són ficció, mentida, veritat o la bíblia en vers. El professor Antoni Martí Monterde ja ho va escriure en un article nítid, ‘Tomba de la no-ficció. Rellegir Joan Fuster, contra les derrotes de la memòria’ (Literatures, 1, 2a època, Barcelona: AELC, 2003). Entre moltes coses, diu que la crítica descarrila quan situa l’autoficció en un lloc diferent del de la novel·lística. En qualsevol cas, veig que es busquen diferències on, per mi, no n’hi ha. En aquest mateix mitjà i no fa gaire, en ocasió d’una entrevista amb Jordi Puntí, ell deia: ‘Hi ha una cosa que m’inquieta de l’autoficció: que en general el narrador és molt narcisista, parla de si mateix, i no deixa gaire espai al lector.’ Si el que volia dir és que alguns dels autors que treballem la crònica, el dietarisme i l’autoficció, de vegades ens escoltem massa, l’encerta. Ara, això de no deixar espai al lector no és un tic del gènere. Més aviat és una tara de la perícia de l’autor.

—El llibre neix d’un encàrrec de la revista L’Avenç. Quines foren les premisses i els límits, o hi va haver llibertat absoluta?
—Al llibre s’explica com va anar el negoci. El director de L’Avenç em va dir de quedar, vam quedar, i en deu minuts ja estàvem entesos. Jo havia llegit algun dels serials anteriors. Tenen un to elegíac, de recuperació de la memòria o de fixació del present col·lectiu. L’encàrrec m’esqueia del tot. I em van donar tota la llibertat del món. Penseu que hi ha algun passatge comprometedor. Mai no em van tocar res.

—Cada un dels capítols té una estructura molt clara: un paràgraf inicial més o menys lírico-cursi, una intervenció de la veu de la consciència, un centrament i entrada en olivetes i un paràgraf final demolidor d’alta volada literària i amb ganes de rebentar…
—Ben vist. Olivetes? La veritat és que escriure un serial m’ha descobert una manera nova de treballar. Sabent que al final de la col·laboració amb L’Avenç cada lliurament mensual faria part d’un llibre, vaig haver de pensar una estructura pràctica, cíclica, que cada capítol es pogués llegir gairebé com un conte autònom. També vaig empescar-me tres o quatre línies de força, transversals (tradicions populars, la meva vida una mica ficcionada, l’objectiu de la peripècia central i l’estil que creix, de fifi a prosaic i de prosaic a barroc), per a després, un cop acabat el serial, poder embastar tota la cosa en un llibre coherent. La periodicitat m’ha semblat una benedicció. Dura, però fantàstica per a escriure.

—Cercant els barcelonins heu fet una novel·la social sobre Barcelona…
—Jo pels llocs vaig dient que no tinc imaginació. És una forma de la coqueteria. Vaig dient que només sóc capaç d’escriure sobre el que veig i sento i visc. Però faig trampa. Com tots els escriptors. De fet, no veig gran diferència entre descriure i inventar. Potser de tant en tant escric autoficció per estalviar-me la pregunta de ‘què hi ha de tu en aquesta novel·la sobre pederastes esquimals que has escrit’. Fora bromes, un dels models d’Els barcelonins és precisament Els castellans, torno a referir-me a en Jordi Puntí. Si de cas, ‘novel·la social’ no seria ben bé el nom que jo li posaria. És evident que al meu llibre hi ha, diguem-ne, denúncia, costumisme, pintoresquisme i tot, però l’objectiu principal no és un fresc social. Quan fixes el present d’un indret jugues amb foc. La teva versió dels fets és una versió possible. Si força gent s’hi veu reflectida, serà que te n’has sortit, enllà que bona part te l’hagis inventada. Els barcelonins és un llibre que, si digués el contrari del que diu, també seria rebut com una crònica versemblant, social. Vet aquí la paradoxa.

—La varietat de recursos és molt interessant: l’humor, les llistes, els diàlegs reportats, d’alguna manera això ja ho havíeu fet abans, però el despullament amb la primera persona no era tan freqüent. Què us ha aportat?
—És escrit en segona persona del singular. Absolutament tot el llibre. Un recurs com qualsevol altre. Però ja us entenc. Tinc fama d’exposar-me molt, en els meus llibres. No és del tot mentida. Però tornem-hi: gràcies als recursos que dieu, que és com m’ho passo més bé, puc fer ballar la història lluny de mi encara que parli de mi. Que el llibre és sincer, que poua de la meva vida, i tant, però quan escrivia el serial no pensava en mi. Més aviat pensava en la literatura, en com ens ofereix la possibilitat d’entendre’ns, de fer-nos entendre, fins i tot de fer-nos aparèixer com el model d’allò que volem explicar. L’únic barceloní que de debò he trobat sóc jo, ja em sabrà perdonar el lector de bona fe.

—Sou bastant crític amb la batllessa Colau i amb els comuns. Perquè són massa tous o per què, aquest acarnissament? Perquè són els qui manen?
—Criticar el poder és una obligació, un manament. Si governessin els de la meva corda, les meves crítiques serien igual o, per ser exactes, més dures. Els comuns són la cosa més incongruent que ha passat a Barcelona des del 1714. Un té la sensació que no saben mai a quina paret toquen. I mira que d’un en un, el més normal és que siguin persones amb idees rutilants sobre com fabricar una societat més justa, més creativa, més progressista. Però quan s’ajunten s’empatollen, on deien blanc després diuen groc, etcètera. Pin, Pisarello i Asens em semblen gent d’alta talla ètica, però a l’ajuntament sempre corren amb un braç lligat a l’esquena. Què s’esperaven? I Colau em sembla una persona interessantíssima. D’una voracitat, d’una fam de poder sensacional. I estic segur que si d’ella depengués, la majoria de problemes socials a Barcelona avui serien un mal record. Ella voldria tenir una falda còsmica en la qual asseure tots els arreplegats de la Terra per amanyagar-los. Però les coses que es criden en una assemblea veïnal, les que al bar de la universitat queden tan bé, després en política s’han de negociar amb els qui no pensen com tu. Colau, entre que depèn una mica d’aquell guinyol anomenat Podemos i que s’acosta poc a les esquerres de la ciutat (ERC i la CUP), a l’últim cada dia fa més cara de bestiari popular i tradicional barceloní.

—També us mostreu crític amb el procés, però des d’una posició cupaire de l’Eixample…
—Si tots els cupaires haguéssim de viure en una casa ocupada de Sants, aviat podríem agafar el projecte de les CUP i anar passant avall. El clixé és horripilant. Com que els cupaires manegem idees, algunes de les quals tenen un lleuger perfum estalinista, se suposa que tots (i totes) hem de córrer amb estètiques del neocomunisme de fanzine. A diferència dels comuns, però, les CUP han apostat fort per l’independentisme, han empès les toies convergents a fer coses fins fa poc inimaginables, i de moment cap dels seus representants no s’ha quedat la poltrona, enlloc. Amb el procés de mar de fons, la CUP ha estat el partit que menys s’ha desviat dels seus postulats inicials. Per no dir que en polítiques socials no hi ha cap comú que la pugui avançar per l’esquerra. Ara bé, el procés ha estat i és una llosa. Bona part ha estat d’un ridícul polític memorable. I, tot i això, és el nostre procés. Pel camí no ha estat estrany, i espereu-vos, que més d’un menestral, més d’un professional liberal, pensionistes i, és clar, els joves, hagin votat la CUP.

—La feina dels antropòlegs, però sobretot la dels gestors culturals no en surt gens ben parada, tampoc.
—Dit així, home. El que no queda gens ben parat és l’arquetip del gandul, de l’aprofitat, que sempre n’hi ha, en tots els gremis. Gestionar la cultura (i no produir-ne) a mi sovint em sembla una professió delicada. Conec antropòlegs que són aixecacamises. I conec gestors culturals que directament viuen de vendre fum. Gestors culturals que no saben lligar tres frases seguides, quan escriuen o quan parlen. Com es pot entendre?

—Potser un dels moments més hilarants del llibre és el capítol sobre Sant Jordi. Hi escarniu força bé la persona que diuen que serà consellera de Cultura. Ja ho ha llegit, ella?
—Estic segur que, en comptes d’escarnir-la, l’agafo de pretext literari. Si hagués volgut escarnir-la, no sabeu de què sóc capaç. Parleu de Laura Borràs. Sí: ella va llegir el capítol tan bon punt va sortir publicat al número d’abril de L’Avenç, l’any 2016. El va llegir o li van fer llegir. Com és lògic, es va torbar, però no va arribar a escandalitzar-se. No és curta. Més aviat la seva camarilla, o la camarilla que no li volia bé, tant li fa, van aprofitar per fer-se els indignats. Algú em va explicar que es va fer una sessió d’ella amb els seus col·laboradors per a avaluar el tema. Allà tothom es va significar. Significar-se és l’esport preferit dels qui remenen les cireres a Cultura. Em van tractar de misogin, de pornògraf, de cosificador (quin mot, eh), etcètera. El més enfadat es veu que va ser un poeta granat que, curiosament, té un recull intitulat Tríptic també dit: tríptic de les noies de l’Eixample, on verseja sobre violacions, possessió d’adolescents, i amunt. Dies enllà, Borràs i jo vam coincidir a la ràdio. Després vam fer un cafè llarg, ens vam entendre molt bé. Als dos ens agrada la literatura, vaja.

—Parleu constantment de la transformació de la ciutat i heu anat a buscar-ne algunes essències. Per a vós, que sou empordanès, què és Barcelona?
—El lloc on visc, on vaig conèixer la meva companya d’ara, on creixen les nostres filles. Una ciutat una mica massa atapeïda, bruta i bonica, en la qual vagi al barri que vagi no és inhabitual trobar amics, coneguts i saludats. Una ciutat que és més petita del que es pensa i ven.

—I què hauria de ser?
—La capital d’una Catalunya independent. I, per al meu gust, tota ella una súper illa, però ja sé que això no és possible.

—La crítica a la universitat hi apareix gairebé al començament: realment s’ha substituït l’alumne pel client?
—Client i esclau, com passa amb els bancs. Mireu els preus de les matrícules, la submissió de la Universitat a l’empresa i al capital, l’obsessió resultadista i les dificultats de tanta gent per a poder formar-se.

—Finalment, quina és la feina d’un antropòleg?
—Traduir. Traduir les coses que veiem a un llenguatge universal.