20.07.2024 - 21:40
Adrià Pujol Cruells (Begur, Baix Empordà, 1974) és antropòleg, bonhomiós i sap parlar, i per això els mitjans el conviden sovint a xerrar sobre problemes de Barcelona, les festes populars o l’origen dels crims. Tot i això, també és un dels escriptors més prolífics del nostre país (ho diu la Viquipèdia i tot), i un dels pocs que tenen una visió deliberada de construir una obra completa en què totes les peces encaixin. Vull tenir una conversa amb ell d’escriure, de publicar i de literatura catalana, i, malgrat que tothom en té una imatge d’autor empordanès, li dic de quedar a Barcelona, la ciutat on ha viscut més de mitja vida. Em convoca al Cosmopolita, el bar on hi havia les taquilles dels cotxes de línia que paraven al passeig de Sant Joan.
Pujol, com jo mateix, va començar a escriure tard, quan s’acostava a la quarantena. Començo preguntant-li per l’origen de la carrera literària. Jo ja havia tret un parell de llibrets i quatre articles, però era un hobby. I un dia, quan tenia trenta-un o trenta-dos anys, el pare em diu: “Però per què no et fas escriptor?” I jo dic: “Hòstia, la idea és magnífica, però…” A més jo ja tenia una filla. Llavors em diu: “Per què no et promets a tu mateix que a trenta-cinc anys seràs escriptor?” I jo li vaig dir: “Als quaranta.” Aquesta conversa va existir, i es va quedar allà. I no és que fos ni la pastanaga, ni la guia, ni la brúixola, però una mica sí. Perquè el canvi de xip va ser poder-t’ho dir a tu mateix, i dir-ho en veu alta. Bon dia, sóc escriptor. Abans havia fet de tot. Netejava façanes a l’empresa d’un amic, he treballat als vaixells, he vigilat carrers. He fet feines físiques, n’he fet d’intel·lectuals, docència, tretze anys a la universitat. Però un dia et lleves i ets escriptor.
Rellegint el primer llibre important, Escafarlata d’Empordà (2011), les memòries dels anys d’infantesa i adolescència, la sorpresa és que hi trobem tot allò que ha fet posteriorment. Dir-ho amb perspectiva és molt fàcil, quan ho estàs fent tu no ho saps. Ara, que hi és tot, a l’Escafarlata, és evident. Encara tiro de veta dels pàdocs de sortida que es marquen allà, gairebé capítol a capítol. Que és un llibre que no m’he tornat a llegir des que es va publicar, també és veritat. No me l’he tornat a mirar mai més. Tot just ara que el tradueixen a l’anglès i al francès, em fa gràcia perquè em pregunten dubtes, els dos traductors, i no me’n recordo. La meva obra, a hores d’ara, sempre parla del mateix, però per pistes diferents. I miro que cada corredor de cada pista estigui més o menys a la mateixa altura de cursa. Qui diu pistes diu ficció, no-ficció, memorialisme, autoficció, traduccions, articles, experiments, docència… Tot això és l’obra.
Amb l’Escafarlata tenia més de trenta anys amb un tap, que va ser treure’l i va començar a sortir el poble, l’amor, la mort, el pas del temps, el paisatge. I si no m’arribo a aturar, segurament ocuparia el doble de pàgines. El vaig començar a escriure als trenta-quatre, vaig estar tres anys a escriure’l, no gaire més, o potser menys i tot. Un altre fet que m’ha sorprès és que l’estil és completament format. Hòstia, és que si als trenta-set no el tens ja podem anar plegant! Si tu surts amb una opera prima i no tens això treballat, què hem d’esperar, els lectors? Que te’l vagis treballant i que al cinquè llibre soni la flauta? Home, l’estil evoluciona: segons l’edat, segons la calvície, segons el càncer ja canviarem alguna cosa, però el 85% d’aquesta feina està feta.
Després va venir Picadura de Barcelona (2014), que recull els anys a la ciutat, des de la ressaca postolímpica a la bogeria del Fòrum de les Cultures. Si Escafarlata s’organitzava en capítols curts, Picadura és una caminada, un tapís on cada tema s’enllaça amb el següent. Escafarlata és la memòria més llunyana i, per tant, la més fragmentada. S’ha esmicolat el mirall de la memòria i cada cristall reflecteix una petita part. Picadura és la memòria recent i el present –ja vaig a casa amb les filles. Per tant, ja no pot ser cosa curta, d’aquí la forma que té. La primera versió no té punts i a part, cosa que formalment m’interessava moltíssim, però l’editor va dir que no. Jo hi ha dies que li ho agraeixo i hi ha dies que ho penso, llàstima que no tingués aquesta forma radicalíssima. Perquè encara seria més un tapís.
Li pregunto per l’elaboració del llibre. Escrius, escrius, escrius, escrius, quan tens dues-centes pàgines i notes aquella molla que et diu “ja estàs”, ho vas a imprimir. En el meu cas, eh? Ho llences tot a terra de l’estudi, i ho ordenes visualment, és físic. Això va aquí, això se’n va a la paperera. I fas una altra versió. Picadura són 17 versions. Fins que té la forma i el to que tu vols, i fins que te’l saps de memòria des de la primera lletra fins a l’última. Entremig, què ha passat? Pàgines per terra, llibretes, notes de veu. A més vius amb el llibre al cap vint-i-quatre hores el dia, tant si vas amb autobús com si estàs cuinant. Llavors et ve una frase. Enmig de quines dues frases la poso? Que són a la pàgina 56 del Word. Això ho saps quan fas un llibre. Ah, i molt important, fins que te n’avorreixes. Això és lícit. És dir prou. I, sobretot, sense la pressa d’estar present en el món editorial. Aquesta pressa mata l’escriptor.
Una característica de la literatura de Pujol és com l’arrela als llocs concrets. S’ha de poder tocar. Hi ha un error, que és considerar que per a ser universal has de desdibuixar l’Eixample. No, és a l’inrevés. Has d’anar llamborda a llamborda. Això xoca amb una tesi d’en Toni Sala, aquí divergim, que diu que tothom té unes muntanyes al cap, i que per tant l’escriptor només ha de dir que hi havia unes muntanyes i ja tothom s’imaginarà les seves. Jo discrepo. Jo vull dir que són les Gavarres, que hi ha arboços i barbs. En els meus llibres, i en els de tanta gent, sempre anomeno les coses amb noms propis, no només muntanyes, sinó Albera, Gavarres. A l’oïda catalana, si un lector ebrenc llegeix Gavarres, encara que no tingui ni idea de què són, ja fa entrar informació al cap a través del so de les paraules. És Wittgenstein, Saussure, ja no és literatura, és semiòtica. Aquests noms repiquen, ressonen.
Això també ho trobem a Guia sentimental de l’Empordanet (2016), un encàrrec de l’editor Josep Lluch que parla d’un tros de país de manera exhaustiva, racó a racó. Les lectures més boniques de la carrera d’antropologia, que sempre eren les més literàries, tenien aquest toc d’algú que va a la terra ignota i fa cartografia moral, política, religiosa. Jo això ho tinc de fàbrica. Llavors torna a casa i fes el mateix. En aquest sentit és molt fàcil. Ho toques tot perquè ja saps tot el que s’ha de tocar. Què pensa la gent? Què menja? En què creu? On s’esbargeix? On fabrica les coses? On es droga? I també hi ha la idea de la totalitat, hi ha de sortir Déu i sa mare. La gent em deia, però tu tot això ho coneixes? Home, és que d’un punt a l’altre tampoc són gaires quilòmetres. Després de viure-hi tants anys, de ser curiós de mena i d’anar amb el Vespino a tot arreu, com vols que no ho sàpiga? Que hi ha una roca on, amb les minves de gener, l’aigua baixa… Com vols que no ho sàpiga això? Tinc un avantatge, que és ser de Begur, que és el lloc psicològicament més remot per a tothom. Perquè t’has d’ enfilar allà dalt, però nosaltres ho veiem tot. Tres-cents seixanta graus.
A vegades penso que Adrià Pujol fa el retrat de l’Empordà començant allà on ho va deixar Josep Pla, que es va morir el 1981. Com es viu amb aquest tòtem? És una llosa? Sí. No ho és? També. És una inspiració constant, sí. No n’és gota, també. No fujo d’estudi, eh? Donar-li les gràcies per tot potser és l’única cosa que té sentit. Sense vostè, tot això no ho estaríem fent. No hauríem fet res. I girar-s’hi d’esquena fa riure. La gent que s’hi gira voluntàriament d’esquena. És com de dir: però vostè qui s’ha pensat que és? Com vol girar-se d’esquena a Pla? O a Víctor Català? O a Dalí?
El següent projecte va ser La carpeta és blava (2017), un assaig sobre l’humor en què el trobem enfilat en una bala de palla predicant als senglars. En Vicenç Pagès Jordà, un dels meus padrins espirituals, em deia que m’havia equivocat. Que eren dos llibres, un assaig i un sobre vivències. Però un ha d’escriure els llibres que voldria llegir. És condició sine qua non. Jo també necessito l’excusa que algú que admiro ho hagi fet abans. Quan el trobo ja tinc llicència per a matar. En el cas de la Carpeta, tenia Rabelais, que és el festival sensorial que és la Carpeta, perquè l’humor és físic. També volia agafar l’artilleria teòrica i no avorrir el personal parlant d’Aristòtil. I fer el que feia en Pla: si una cosa és molt amunt, posar-la a baix. I si una cosa és molt avall, dignificar-la i posar-la molt amunt.
Pujol també ha escrit dues novel·les, Míster Folch (2019), sobre un ungit per Déu (que narra la història) a la postguerra barcelonina, i Els llocs on ha dormit Jonàs (2021), protagonitzada per un informàtic de mitjana edat. Jo d’idees no en tinc gaires, d’imaginació, ben poca. Però de desitjos en tinc molts. Llavors vull el meu llibre sobre la guerra civil. Ha de ser el llibre d’algú que no l’ha viscuda, però que en rep els efectes com els rebem ara. La por és heretada. La ràbia és heretada. La sensació de derrota és heretada. La porteria, la grisor… Tot funciona per imatges. No per missatges! En els meus llibres no hi ha un missatge enlloc. I amb el Jonàs pensava un epitafi per un tipus d’home. Li vaig escriure un epitafi esplendorós, no el salvo, no el condemno, toco totes les boles. És un personatge repugnant? Sí. És perdonable? També. Si l’han fet així. Si el seu pare baixava d’un mas de l’Albera i era un desgraciat, i per a les dones de la família, com a tants matriarcats, els homes eren arxius adjunts que portaven un sou, i que després de fer el primer fill ja no els volien veure més! Són els pares d’en Jonàs.
Darrerament Adrià Pujol ha publicat dos assaigs que formen un díptic. I si. Especulacions sobre llenguatge i literatura (2022) i O no. Llegir, escriure, publicar (2024). Aquest últim va dedicat als aspirants a escriptors. L’altre dia vaig dinar amb aquest poeta de veu poderosa que és en Joan Vigó, i em deia que el llibre s’havia de dir “A llegir, colla de burros”. Un fet sorprenent però molt habitual en els cursos d’escriptura és que els aspirants a escriptors no llegeixen. La gent no llegeix, és veritat, però és una mica presumptuós que tu o jo o gent de la nostra corda ens vantem de llegir i diguem als altres que no llegeixen prou. També hem d’ensenyar a llegir, i és el que vull fer a l’O no. Ensenyo la cuina de l’escriptor. Com que tothom escriu bé, és a dir, tothom sap enllaçar tres frases, llavors ja es poden saltar un pas, que és llegir com els altres han enllaçat les frases abans. I hi ha una cosa pitjor, que és que n’hi ha molts que només es llegeixen entre ells. És quan veus que l’últim premi Anagrama s’assembla a la prosa d’en Pol Guasch, i que en Pol Guasch només ha llegit la Irene Solà.
Fa anys Adrià Pujol va dir que li faria il·lusió que, al final, entre tots els llibres hi sortís com a mínim una vegada cada paraula en català. Li pregunto com té el projecte. Hi ha escriptors com en Vicenç, que tenia el control, un Excel mental, de tot el que havia fet. Jo no, i ara agafo llibres antics, els obro i dic “això ho he escrit jo?”. He picat molta pedra pel català i la que em queda per picar encara, però compte, que es perd molta energia dient que jo treballo pel català, aquell senyor que fa una columna diària idèntica a la d’ahir i a la d’abans-d’ahir i a la de demà dient que el català es mor. Si d’aquí a vint anys els llibres encara existeixen algú podrà dir amb els meus que aquí hi ha un tros de català ben parit.
Jo vaig comunicar als meus amics de per aquí que després de l’I si ho deixava, que no escriuria mai més perquè el desgast físic i mental és tan gros que no paga la pena. La primera crisi de la meva vida, i em va durar dos dies, perquè a mi m’agrada llegir i escriure i no puc no fer-ho. A Barcelona tard o d’hora veus escriptors, i això és transversal, des de la gent de 25 anys a la de 68, que estan malament, estan enfadats, estan dolguts, que si parlen d’ells o no parlen d’ells, que si sóc molt bo i ningú no m’ho diu. En canvi m’ha passat una cosa que m’agrada molt. He arribat a un punt que res em fa patir respecte del fet de publicar, de tenir ressò o de no tenir-ne. Hi he arribat a punt de fer cinquanta anys, i des d’aquí s’escriu molt bé.
