Adrià Carrasco: ‘Sabíem que la Tamara i jo no seríem els últims’

Ja fa un any i mig que Adrià Carrasco va saltar per la finestra de casa seva per salvar-se de l’operació policíaca en què el volien detenir i acusar de terrorisme. Ens retrobem amb ell a Brussel·les per parlar de la seva situació actual, de com viu l’exili i com s’han d’encarar els mesos vinents. Ell ho veu clar, propugna una vaga general indefinida. Reclama a la gent que s’organitzi i que no esperi el senyal de cap líder. ‘No crec que el poble necessiti els polítics, nosaltres som prou capaços de fer-ho sols, no necessitem cap líder superior’, diu. Però els fets d’ahir ho canvien tot. Allò que era una entrevista pausada, es capgira per la ràbia de les noves detencions. ‘Cal que fem servir aquesta ràbia i aquesta tristesa per teixir xarxes de solidaritat i organitzar-nos.’ Adrià Carrasco reclama una resposta contundent.

—Ahir ens llevàvem amb nova ràtzia per part de l’estat espanyol contra l’independentisme. A molts ens venien les imatges de la Tamara i vostres d’ara fa un any i mig. Com ho heu viscut?
—Ho he viscut amb ràbia i frustració. Sabíem que la Tamara i jo no seríem els últims, i tal dit tal fet. El principi és el mateix que amb el nostre cas: acusacions de terrorisme esbombant-se a la premsa sense filtre per aconseguir dos objectius, si més no, ben clars. El primer és atemorir la gent que lluita perquè plegui. El segon, com ja van intentar, i no van aconseguir, amb mi i la Tamara, és convèncer l’opinió pública que els CDR són grups terroristes i, en una escala més global, tot l’independentisme.

—Quin consell donaríeu a aquella gent que és objecte d’aquest nou cas de repressió? I el seu entorn?
—Els diria que fessin servir aquesta ràbia i aquesta tristesa per a teixir xarxes de solidaritat i organitzar-se per a donar una resposta. L’estat i la seva repressió ens volen callats, tristos i a casa, però la nostra resposta ha de ser l’oposada: sortir, explicar què ens ha passat, ser-ne conscients per lluitar pels nostres drets. Per tant, hem de mostrar la nostra ferida amb dignitat i valor, per continuar lluitant. És molt important buscar contactes de gent que ja hi ha passat i que entenen el teu patiment, com el meu grup de suport o el de la Tamara. Pel que fa al seu entorn no immediat, que ara mateix som tots, tenim la responsabilitat de donar-hi una resposta. La resposta no pot ser calma, serenor i jugades mestres, com alguns s’afanyaran a suggerir. La resposta ha de ser rabiosa, contundent i organitzada. La repressió arribarà tant si ens mobilitzem com si no, perquè és persecució ideològica. Per tant, contra la por no ens queda alternativa: mobilització tant sí com no.

—Resulta que el fiscal és el mateix que en el vostre cas i en el de Tamara Carrasco…
—No tinc res a dir, els fets ja ho diuen tot.

—Continueu en contacte amb els CDR?
—Des d’aquí és molt complicat. Cal tenir en compte que les vies de comunicació amb persones que han estat tant al focus de la repressió com són els CDR són poc segures. Precisament una les coses que més em frustren de l’exili és voler millorar la situació com a afectat directe i trobar-me una barrera de 1.500 quilòmetres. És veritat que tenim les xarxes i els mitjans de comunicació ens fan d’altaveu, però a mi m’agradaria poder estar amb la meva gent als carrers, a les accions directes. Voldria lluitar allà amb tots, poder anar a manifestacions, assemblees, sopars grocs…

—Les xarxes d’alguna manera ajuden a poder estar actiu políticament?
—Sí, però no és igual. Twitter és un món a part, tens mil repiulets d’una manifestació però després al carrer només hi van dues-centes persones. La gent es pensa que fa molt opinant, però no n’hi ha prou. En realitat allò que és important és el carrer, la capacitat d’aplegar la gent en un punt i una situació determinats. Falta gent valenta, amb coratge i responsabilitat de la situació per fer determinades accions. Cal una vaga general indefinida.

—Vaga general indefinida?
—Sí, la resposta a la sentència ha de ser aturar-ho tot. Tancar comerços, tancar-ho tot. Això tindria un impacte econòmic molt fort i és clar que en aquest món capitalista si no fas això, no et fas cas ningú. Si no fem alguna cosa, no passarà res, s’ha demostrat. Fa deu anys que sortim al carrer en massa. I sí, és clar, tenim una imatge aèria de puta mare, però de què ens ha servit? És clar que és important, però perquè ens facin cas s’han de fer coses més fortes.

—Com veieu on som ara? Què en penseu de la situació política actual?
—Hem caigut en el parany de pensar que hi haurà un dia que direm fins aquí. Avui sortirem als carrers, ho aturarem tot i d’aquí no ens mourem. Esperem constantment que arribi el dia. Ara és la sentència, després serà el 3 d’octubre… Sempre ho anem ajornant. Però aquest dia podria ser demà mateix, de motius en sobren. Només cal obrir els ulls i organitzar-se. La gent espera un lideratge que no sé si arribarà. Cal que la població faci el clic, ha de pensar que només depèn d’ella. Cal que la gent entengui que és ella que ha d’anar a l’assemblea, és el poble que s’ha d’autoorganitzar… Fins que no arribi el dia que tots en prenguem consciència, esperarem una cosa que potser no existeix.

—Creieu que no cal esperar cap consigna dels polítics?
—No, no els esperem. La gent busca un lideratge que potser no arribarà i que si arriba potser no ens portarà a la República. No crec que el poble necessiti els polítics, nosaltres som prou capaços de fer-ho sols, sense cap líder superior. No ens calen ni Consell per la República ni Puigdemont. Però, és clar, també he de dir que si algú s’anima a fer-ho des d’aquí i funciona, endavant!

—Una de les preguntes que es fan últimament dins de l’independentisme és: on és la gent jove?
—On és? Buf… Molts en processos judicials. Intentant salvar el cul. I suposo que molts provant de mesurar aquesta balança que hi ha entre voler sortir al carrer i voler salvar la teva llibertat. El jovent hi és i és actiu. Encara més, som presents en moltes lluites que van més enllà de l’independentisme, com ara aturant desnonaments o lluites ecologistes… Sí que és veritat que la repressió ha afectat totes les generacions.

—…
—D’una altra banda, també hem de tenir en compte que la transversalitat de l’independentisme ha fet que en certs moviments hàgim de conviure gent de generacions molt diferents. No és fàcil de gestionar una assemblea amb gent de seixanta anys i gent de vint. Uns han viscut unes coses i tenen uns valors, i uns altres n’han vistes unes altres i tenen tota la vida davant. A vegades això frena una mica el moviment. I si no ho sabem tractar amb pedagogia, aquest fet ens pot acabar encallant. Cal ser conscients que de vegades hi ha un xoc en les maneres de fer entre les generacions. Cal escoltar-nos; si no ens pot acabar destruint. A Esplugues al CDR ens ha passat això, i ara, vist des de la distància, només calia una mica d’entesa entre tots i deixar de banda això tan nostre que la millor fórmula és aquella que pensa un mateix.

—Enteneu que els CDR siguin menys actius que mai?
—És que aquest és el principal motiu de la repressió, volen desmobilitzar-nos. La gent té por. I no puc jutjar ningú per tenir-ne, però sí que crec que hem d’encoratjar la gent a perdre la por i a continuar lluitant. Evidentment, si tens dos fills i hi ha una acció que et pot acabar implicant penes de presó, puc arribar a entendre que no vulguis arriscar-te. Però no ho comparteixo. L’estat actuarà així amb qualsevol dissidència. No podem callar, cal actuar.

—Tornant al vostre cas concret. Fa mig any de l’última entrevista que us vam fer amb Tamara Carrasco, i el vostre cas continua al mateix punt judicial…
—En realitat ha millorat alguna cosa. Per sort, la Tamara de moment pot sortir del seu poble. Ara, jo continuo esperant resposta dels jutjats de Granollers i Vilanova. L’Audiència va deixar-nos d’investigar per terrorisme, però ara ens investiguen per desordres públics. De moment, nosaltres no sabem si la cosa es mourà o si estarem així per sempre. El cas és en aquests dos jutjats però no es mou. Suposo que no els deu semblar prou important. No sabem quan es pot desencallar, els advocats no ens donen cap data.

—Teniu la sensació que sou als llimbs legals? No us han fet ni una euroordre…. És possible que no vulguin fer soroll i que la gent no es recordi del vostre cas?
—Potser sí, però jo ja me n’encarrego que no se n’oblidin i que es parli de mi. No deixaré de fer accions com la del desembre de l’any passat, quan vaig intervenir en un acte d’en Borrell a Brussel·les per fer-li saber què pensava. Actes com aquest els recorden que sóc aquí, emprenyat. No callaré.

—No us desespera no veure el final d’aquest procés?
—Sí, però ja sabem que la justícia espanyola funciona així. La sentència, rai. Moltes vegades, tot allò que hi ha abans d’arribar-hi és pitjor. La bomba ja l’han tirada, l’acusació ja te l’han feta. Tot allò que havia de destruir aquella acusació ja ho ha destruït. En casos com el meu, l’objectiu principal és l’acusació. La sentència no crec que els preocupi gaire.

—Confieu en una sentència favorable en el vostre cas?
—Ens han rebaixat les acusacions de terrorisme a desordre públic, però la presó encara és una opció. La pena màxima per a aquests casos és de vuit anys. I, a més, jo em vaig escapar d’un operatiu de la policia preparat per a detenir un suposat terrorista. Les ganes que tenen d’agafar-me són evidents. Tinc molt clar que si tornés, em detindrien i em portarien a la presó. Estic convençut que em tindrien en presó provisional fins al dia del judici, o vés a saber fins quan.

—Valtònyc deia l’altre dia en una entrevista a VilaWeb que per molt que la justícia europea li donés la raó, no tornaria, que no confiava en Espanya. Ho heu pensat?
—És clar, jo tampoc no hi confio. La justícia espanyola no ha fet mai la neteja necessària. Només cal mirar casos com els d’Altsasu. La jutgessa que portava al cas ha estat condecorada per associacions de guàrdies civils… Valtònyc fa bé de no fiar-se’n. Per mi la condició ideal és l’arxivament del cas. Perquè llavors poca cosa podrien fer. I en aquesta situació tinc clar que tornaria tranquil perquè hi ha agents que s’ocupen de mirar que això es compleixi. En els altres casos, com multes o semblants, no us ho sabria dir. No hi he pensat.

—Ha valgut la pena tot això?
—Sí, totalment. I una vegada darrere una altra. Per mi, el fet d’exiliar-me és, en primer lloc, una decisió personal per a garantir la llibertat i poder veure el sol, però també és una decisió política. Enfront d’un règim i una justícia que gasta tants recursos contra la dissidència i que té un aparell repressiu tan greixat i que funciona tan bé, jo he triat la desobediència. En el meu cas, això va voler dir anar-me’n del país.