13.02.2025 - 21:40
Fer-se adult vol dir admetre que el pas del temps és implacable, i els que som professors d’institut ho vivim amb una gran cruesa. Cada any hem de renovar les referències a l’actualitat que compartim amb els alumnes, perquè la paraula “recent” no té el mateix sentit quan tens setze anys que quan en tens quaranta-sis. Aquest curs faig classe a nascuts entre el 2006 i el 2008, que no recorden la presidència de Barack Obama, la invasió de Crimea ni el fenomen del Gangnam Style. D’aquí a no gaire m’arribaran nanos que no tindran cap memòria de la pandèmia de la covid.
Ara fem números per a Catalunya. Els fets del Primer d’Octubre van passar fa vuit anys, i per tant els nens que tenen records sòlids de quan van seguir els pares en l’època de més efervescència nacional –les manifestacions multitudinàries, la consulta del 9-N, la Via Catalana, Junts pel Sí– ja s’acosten a la vintena. Els que hi van participar d’adolescents han acabat els estudis universitaris o fa temps que són al mercat laboral.
Això vol dir també que els joves catalans que avui són a l’institut només recorden un món independentista ple de claudicacions, líders caducs, derrotes electorals, jugades estèrils, discursos buits i xantatges emocionals. Gens d’il·lusió, cap projecte de futur que els pugui atreure. De fet, ha passat tot el contrari. Els adolescents de seguida ensumen el fracàs i en fugen i, davant d’un bàndol ple de perdedors, no és millor apuntar-se a un estat potent i agressiu? Espanya és en molts aspectes un país lamentable, però és un estat i té poder, i el poder sempre atreu.
L’independentisme ara mateix sembla dirigit a la gent convençuda de fa anys, però no pot afegir ningú nou perquè la manca de renovació de líders i idees l’ha fossilitzat. Quan els joves van tenir un esclat de dignitat a la plaça d’Urquinaona, el govern del president Quim Torra va esclafar la revolta amb un aplaudiment general, perquè a Catalunya són més importants els contenidors que les noves generacions (i, per cert, el secretari general d’Interior que va enviar els Mossos a reprimir-los va ser el convergent Brauli Duart, que uns anys abans, quan va presidir el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va tancar els canals infantils i els va deixar sense Doraemon en català). Aquells joves se’n van anar cap a casa, s’han desconnectat del moviment, i no hi ha hagut cap relleu.
Respecto i admiro la trajectòria artística de Lluís Llach, però el cap de la principal organització civil independentista no pot ser un senyor gran amb anorac que parla fluix. L’ANC hauria de tenir un líder de trenta anys a tot estirar que busqués la confrontació amb els espanyols per la via de l’insult i l’estirabot, i així pogués escampar les polèmiques per les xarxes socials i arribar als joves. Esperit de La sotana, si no fos que els membres del pòdcast de fet ja són massa grans, i s’adrecen als trentins que anaven als concerts de Manel. El manual d’instruccions fa anys que està inventat, i els únics que l’apliquen són els d’Aliança Catalana: Sílvia Orriols dissenya les intervencions al parlament per a treure’n fragments d’impacte que la gent comparteix. “M’informo per TikTok”, m’expliquen els alumnes, però mentrestant els partits grans donen un milió d’euros l’any a La Vanguardia perquè es pensen que un semàfor verd fa guanyar eleccions.
En una època de màxima uniformització estètica i ideològica dels adolescents, els líders independentistes són una fàbrica de fer nacionalistes espanyols. Quan eren combatius i prometien un país millor, la gent els seguia i s’hi apuntava. Ara, tenallats per una Espanya que els ha descobert tots els secrets inconfessables per la via de Pegasus, no n’hi ha cap que s’atreveixi a alçar la veu, i es conformen a rebregar les paraules per fer veure que volen dir allò que no volen dir. Tampoc no se salva la Generalitat –és a dir, l’administració dels catalans– com a motor de canvi social, perquè amb un president que sembla un enterramorts, i sense majoria per a aprovar cap llei, mai no havia estat tan inútil. Ens agradi més o menys, hem tornat a un món en què triomfen els líders carismàtics, i a Catalunya oferim uns senyors que ens volen fer tornar al passat, sigui a l’època de Convergència o, en el cas de Gabriel Rufián, al PSOE de Felipe González.
Necessitem una renovació urgent de líders –generacional, ideològica i estètica– perquè els d’ara ens porten cap al penya-segat. Això, és clar, si el que volem és la pervivència de la nació i potser, fins i tot, aconseguir la independència. Si el que es busca és mantenir cadires i càrrecs, i fer la vedet pels platós durant uns anys més, llavors sí, bona feina tots plegats.
