La llengua dels adolescents

No sé si m’envelleix gosar afirmar que els adolescents d’avui escriuen pitjor el català que nosaltres, els de la meva generació, a la seva edat. No sé si és cert, o és només una sensació personal nascuda d’allò que he pogut copsar aquests darrers mesos que he treballat sobre temes culturals a diversos instituts de Catalunya. El que sí que puc afirmar amb més contundència és que els adolescents d’ara viuen molt més desacomplexadament, i amb molt menys pudor, la seva preocupació per escriure’l bé.

Quan tenia la seva edat sentia una vergonya terrible de fer faltes d’ortografia, de sintaxi i, en general, d’escriure malament i amb poca cura, la nostra llengua. Que el professor o professora em retornés un text amb aquelles rodones vermelles encerclant errors, m’entristia, perquè em prenia l’aprenentatge de la llengua amb molt d’interès, i era una lluita contra mi mateixa la voluntat de millorar-lo cada dia. No sé si jo era un cas aïllat i estava sola en aquella preocupació, diria que no, però és cert que, segurament, el fet que les llengües fossin quelcom que m’interessava en general, i el fet que a casa la mare s’esforcés diàriament per fer-me esmena de les meves errades orals i també escrites en català possiblement em van fer créixer entenent que calia posar-hi amor, i mostrar respecte per la nostra llengua.

La veritat és que m’ha esfereït bastant veure redaccions d’aquests joves, de tretze a setze anys, que costaven d’entendre de tan carregades com anaven de faltes i incorreccions de tota mena. El que més m’ha sorprès és pensar que, malgrat que tots treballaven amb ordinadors a classe –ordinadors connectats a internet–, cap no ha obert ni un diccionari ni un corrector digital per revisar els materials escrits abans d’enviar-me’ls.

Jo he viscut la realitat de les aules en dies esporàdics, com una forastera que visita aquell territori i se’n va, però parlant amb professors m’han comentat que aquest panorama és més greu del que he arribat a descobrir. Alguns afirmen que els alumnes arriben amb nivells molt deficients de llengua catalana als instituts, després de deixar l’etapa de primària.

Les anàlisis i estudis dels darrers anys indiquen que l’ús del català cau estrepitosament entre la canalla i els joves, des de fa anys. El castellà s’imposa a l’hora de l’esbarjo, al carrer, a les comunicacions digitals i en l’oci presencial i virtual. És a dir, el català escrit i oral perd la partida fora de les aules. Aquests estudis ens diuen també que on més viu es manté el català és precisament dins les aules. L’escola en català. El que han intentat les darreres campanyes que volen potenciar l’ús del català entre els joves és de fer-los entendre que no és només una llengua acadèmica, sinó que pot ser, i ha de ser, també la seva llengua d’oci, de cultura i de relació i cohesió social. I aquí és on veiem que tot plegat fa aigües: on se suposa que el català és més fort (dins les aules i com a llengua acadèmica) és on la realitat ens demostra que els alumnes ni l’escriuen amb cura ni assoleixen nivells suficients d’expressió oral. Aleshores, el retrat de tot plegat és molt més paupèrrim que no imaginem.

Quin paper hi tenen mestres i professors en tot plegat? Fins a quin punt ha fallat el Departament d’Educació? Val a dir que el nivell de català d’alguns docents (vull pensar que són una minoria) també m’ha fet esbatanar els ulls, i no precisament moguda per una emoció positiva. I el tema m’ha preocupat, és clar. Com pot ser?, m’he demanat, si tant als instituts com a la selectivitat i a les universitats se suposa que una falta d’ortografia resta punts. On és la fuita del sistema? També m’he preguntat pel paper que hi fan les famílies. Us deia que durant els meus anys d’estudiant, a casa, van fer pinya amb l’escola i van dedicar-se de ple a treballar al meu costat l’amor i el rigor per la llengua ben escrita. Però em fa l’efecte que, ara mateix, són poques les famílies que fan militància per la llengua i que són moltes, en canvi, les que mostren menfotisme i que passen la responsabilitat a les escoles i instituts. Com hem de pretendre que les famílies tinguin una actitud més proactiva cap a l’educació de la llengua si la gran majoria de gent ha renunciat al català en el seu dia a dia?

Hi ha un altre fet que em sembla significatiu: la concepció que es té avui de mestres i professors. Si durant els anys seixanta, setanta i vuitanta representaven figures autoritzades, respectades, d’ençà de final dels noranta i fins ara s’ha degradat socialment aquesta imatge; el respecte cap a ells que es transmetia dels adults a la canalla s’ha estroncat.

No dic que aquell respecte no hagi de ser qüestionable, perquè en massa casos es va convertir en un autoritarisme fred i castrador, però sí que em pregunto si els pares i mares que desautoritzen el personal docent s’ocupen plenament de l’educació de la seva canalla en les hores no lectives. Una cosa és clara: que hi ha un distanciament entre escoles i instituts i famílies, i d’això no en pot néixer res de bo.

Ens ho diuen les estadístiques, i m’ho han dit elles i ells: la seva realitat vessa de depressions, ansietat, solitud, pressió, estigmes, prejudicis, altes taxes de suïcidis (en augment d’ençà de la pandèmia), assetjament per raons de gènere, de classe i d’origen, i un present i un futur mancat d’oportunitats vitals i laboral i carregat de precarietat.

Elles i ells són el mirall de les generacions que els han precedit, i ara viuen en una societat que s’ofega empudegada de notícies negatives i mancada d’esperances.  És desolador, però no sorprenent que amb aquest panorama el català hagi quedat colgat al final de la piràmide de les preocupacions i necessitats dels adolescents.