‘Adolescència’: fins a quin punt s’assembla a la nostra realitat?

Una de les qüestions més aplaudides de la sèrie Adolescència és la seva habilitat a l’hora de retratar les arestes de l’adolescència actual. No tan sols hi apareixen els efectes de les xarxes socials i de la cultura masclista a internet, també s’hi veu el col·lapse dels centres educatius, el desbordament de pares i professors, les mancances comunicatives entre famílies i fills, l’assetjament escolar, l’aïllament d’alguns joves… És evident que retrata una realitat propera, malgrat que estigui ambientada al Regne Unit. Però fins a quin punt les coses que s’hi mostren són tan similars a allò que es viu a les aules i llars del país? Les conseqüències de l’ús abusiu de les xarxes o la radicalització cap a la dreta d’alguns joves és equiparable a tot allò que mostra la sèrie? Com s’ha arribat a aquesta situació i com caldria encarar-la?

Famílies i professors desbordats

El segon capítol de la sèrie, que mostra en un sol pla seqüència l’institut de la víctima pocs dies després de la seva mort, construeix un ambient angoixant i carregat, un entorn descontrolat en què els professors són incapaços de captar l’atenció dels adolescents, de desenganxar-los de les pantalles o d’aconseguir un clima d’empatia total cap a la noia i la seva família. “Hi ha elements de la sèrie que reprodueixen el dia a dia d’un institut: la pèrdua de l’autoritat dels docents i la manca de respecte cap a nosaltres”, explica Raquel Casas, professora de l’institut Dolors Mallafrè i Ros, de Vilanova i la Geltrú (Garraf). “Aquesta manca de respecte es deu al fet que les famílies també ens l’han perdut. Els nois i noies reprodueixen discursos que han sentit a casa. També s’hi reflecteix molt bé la massificació dels centres. Tenir més de trenta alumnes per classe no és sa, i això s’afegeix al fet que hi ha famílies que consideren que els centres educatius són pàrquings, sense preocupar-se què els ensenyem i si aproven o no.”

L’educador social Roberte Piqueras, que també treballa amb adolescents, coincideix amb el problema que ocasionen les ràtios massa altes. “Els problemes amb les ràtios influeixen en els mecanismes de control de la convivència que es fan servir. La situació aquí no és ben bé la del Regne Unit perquè els centres són més petits, però l’estructura i la manera de funcionar són similars.”

Una reacció irada contra el feminisme

Un dels temes centrals d’Adolescència és com alguns posicionaments misògins han aconseguit de seduir una part dels nois joves, i a quins malestars han apuntat per aconseguir-ho. Malgrat que subcultures d’internet com la comunitat incel són minoritàries, els seus missatges reaccionaris a vegades surten d’aquests espais nínxol i són difosos per youtubers amb milers o milions de seguidors. Un contingut que, sovint, alguns adolescents reprodueixen a l’aula. “He sentit de tot. Que les feministes són feminazis i es creuen superiors als homes, que Vox té part de raó… Repeteixen els discursos de les xarxes i no pensen en les animalades que diuen. Quan els crides l’atenció, et diuen que és una broma”, comenta Casas. “A vegades, veus tendències molt conservadores en les relacions entre nois i noies. Encara és viu el tòpic que diu que, si una noia està amb molts nois, és una puta i no val com a parella. El relat aquest que diu que és com si les dones fossin cotxes, que com més quilòmetres tenen, pitjor. Són idees que expressen sobretot nois que no tenen gaire experiència ni coneixement sobre les dones. Crec que a mesura que creixen això canvia, però és veritat que ara potser ho mostren més que uns anys enrere. No els fa vergonya o no els sembla masclista demanar a la parella el mòbil o altres conductes de control.”

Laura Roqueta, educadora sobre consentiment i prevenció de la violència sexual, que també treballa amb adolescents, explica que es troba molts nois que se senten atacats quan es parla de feminisme. “Un dels reptes principals és que no tinguin aquesta reacció. Buscar noves maneres de comunicar i arribar-hi sense que se sentin atacats per un discurs feminista que també els beneficia. La tendència general és que les dones estan més sensibilitzades sobre qüestions de gènere i hi ha una part dels nois, no tots, que es mostren molt reaccionaris, fins al punt que hi ha professors que m’han demanat que no digui la paraula ‘feminisme’, perquè es tanquen en banda.”

“Ells creuen que parlen des d’una mena de resistència, perquè el discurs del feminisme s’ha institucionalitzat”, comenta Piqueras. “Però s’ha institucionalitzat amb poca transformació, perquè la societat continua essent patriarcal. I ells continuen repetint aquest patró homoafectiu en què, en el fons, els homes només estimen els homes. És tota aquesta cultura criptobro o de les violacions en grup, de fer cert acte no tant per l’acte en si com per tenir el reconeixement dels altres homes. Fins a arribar a l’assassinat d’una dona hi ha moltes fases. Només se’n veu la punta, però a la base de l’iceberg hi ha tot un sistema que ho genera.”

David Bueno, investigador i divulgador científic i autor d’El cervell de l’adolescent, es fixa també en la complexitat en la recepció d’informació que tenen els adolescents avui dia; és a dir com reben aquesta allau de pseudoinformacions, sovint per les xarxes, i que també tenen a veure amb l’opinió que es formen sobre aquests temes. “Les característiques principals de l’adolescència són les mateixes en totes les generacions, però el món és més complex ara, per exemple, a escala informativa. La quantitat d’informació no fiable que reps carrega el cervell d’un excés d’informació que incrementa l’estrès. I això cal combinar-ho amb una sensació d’abandonament emocional. Hi ha molts adolescents que tenen la sensació que el teu entorn social i familiar no els mira directament a la cara. I en força casos, a això, s’hi afegeix la sobreprotecció. Han de saber que estan acompanyats dels adults, però les qüestions que poden fer ells se les han de resoldre ells.”

Els malestars dels nois no normatius

El protagonista de la sèrie se sent irat i frustrat per unes quantes raons: el seu aspecte físic, un sentiment de no arribar a assolir allò que s’exigeix a un home, assetjament escolar… Malgrat que el discurs feminista seria útil per a aquests nois no normatius –en la mesura que critica la rigidesa de la masculinitat tradicional imposada–, gran part d’aquest malestar l’ha sabut canalitzar l’extrema dreta i l’androsfera, la comunitat masclista a internet, que diu als joves que la culpa de les seves frustracions és, precisament, l’avenç dels drets de les dones. La comunitat incel, esmentada a la sèrie, culpa directament les dones del fet que alguns homes no tinguin relacions sexuals.

“Veiem perfils de nois heterosexuals que manifesten un cert rebuig a vincular-se o aprendre qualsevol concepte vinculat amb la sexualitat”, explica Piqueras. “Han construït un rebuig a les relacions sexuals i romàntiques des del patiment, segurament per males experiències. El sistema els inocula aquesta por de no accedir a les relacions sexoafectives pel fet de no complir certes expectatives o no tenir unes habilitats socials avançades. Les primeres experiències acostumen a ser negatives o matusseres, i no acceptar aquesta frustració els genera la por d’acostar-se al món.”

Raquel Casas, amb la seva experiència com a professora, explica que té la sensació que els nens més tímids, que no criden l’atenció o que es consideren lletjos, a vegades reben comentaris humiliants i més aïllament social. “Potser són els qui es queden més a casa tancats amb l’ordinador, on pots crear-te un perfil amb la personalitat que vulguis. Hi ha hagut mares que m’han comentat que els seus fills no volien sortir, no tenien grups d’amics amb qui fer coses. Tenen menys vida social perquè són menys acceptats i tenen aquesta por de ser etiquetats de friquis. Ni tan sols volen formar part de tribus urbanes, volen formar part del ramat. Les noies, en canvi, en general tenen més treballada la part social.”

Roqueta explica que l’extrema dreta és especialista a utilitzar inseguretats i rancúnies, i que ha sabut fer-ho amb els joves. “S’enfronten a una realitat cada vegada més precària en un moment de gran polarització i amb lluites culturals sobre raça, gènere i democràcia. No sorprèn que l’extrema dreta hagi aprofitat aquest espai en què la masculinitat s’ha quedat estancada i hagin trobat en els nois blancs i heterosexuals un target ideal per a recollir frustracions.”

Molt lligat a la qüestió dels nois no normatius, a la sèrie apareix l’assetjament escolar, que ja fa anys que dura vint-i-quatre hores, amb l’accés a internet. “Està bé que es toqui el tema del bullying i com de vegades es manifesta de manera soterrada, sense que els adults ho veiem. A vegades, fins i tot, amb un llenguatge i uns símbols que desconeixem. Però que te’n facin no justifica la violència, i em fa por que, si passem la sèrie a l’institut, alguns facin aquesta lectura, que ho justifiquin, tot i que, a sobre, la noia també és víctima d’assetjament”, diu Casas.

Fins a quin punt la culpa és de les xarxes?

La qüestió més comentada de la sèrie és l’efecte de l’ús abusiu de les xarxes socials en adolescents. Concretament, Adolescència parla de l’habitació dels adolescents com aquell lloc que es creu segur, però que amb internet obre una finestra a un món que escapa al control patern i que en determinats casos pot representar un cert aïllament social. Malgrat que la sèrie no se centra tan sols en les xarxes, el debat social sí que s’hi centra molt. “Hi ha mitjans i persones que fan una interpretació molt simplista de la sèrie i fan créixer aquest pànic moral a les pantalles, com si apagar-les fos la solució, en comptes de veure la multicausalitat que presenta la sèrie”, diu Roqueta. “El món online és una continuació del món offline. La misogínia i la violència del món digital no s’han creat al món digital, sinó fora, són un problema estructural. El món digital és un espai més, amb les seves particularitats i conseqüències. Ara bé, cal exigir responsabilitats als governs per a educar en l’ús d’internet, i en les responsabilitats i conseqüències. I també responsabilitzar les grans empreses que se’n beneficien, cal que apliquin mesures perquè no hi hagi discursos d’odi.”

Casas coincideix en la necessitat d’augmentar el control i regulació en aquest sentit. “Si ets un noi de tretze anys i sempre estàs tot sol amb aquesta finestra oberta i ningú no en parla amb tu ni ho controla, si ja tens una base de ràbia, trauma o problemes, això se’t desbocarà. No els podem deixar amb aquesta bomba a les mans.”

“Les xarxes treuen temps d’altres aspectes vitals i donen imatges absolutament falses, per exemple, pel que fa a l’aspecte físic. A més, sempre hi veuen festa, glamur i diversió, mentre ells han d’anar a l’institut i fer deures, i aquest contrast tan fort pot incrementar l’estrès”, assenyala Bueno. “Potser convé limitar-les fins als setze anys, quan el cervell és més madur. I, a més, ens falten estones de mirar-nos a la cara i fer-nos presents com a pares, i encoratjar-los a tenir relacions presencials.”

Piqueras hi coincideix: “Més enllà de l’ús de pantalles, hi ha la qüestió de la manca d’espais de lleure presencial. S’ha creat un model de criança de protecció total, que veu l’espai públic com un perill. Estar-se al carrer és una cosa malvista. Cal lluitar per aquests espais perquè no passin necessàriament pel consum. Que els adolescents puguin passar temps presencial en llocs que no siguin només els centres comercials.” A més, reflexiona sobre el paper d’una generació de pares que vol educar d’una altra manera, però que repeteix alguns patrons: “Potser no han exercit violència física contra els fills, però sí certs missatges de menysteniment; les pressions i expectatives sobre què significa ser un home, aquest no voler ni mirar el teu fill quan falla en l’esport perquè no n’estàs orgullós. Això també pot tenir un impacte molt fort.”