Adeu a tot això

Hi ha llibres que se’t queden a dins pel títol, fins al moll de l’os, per sempre, per més anys que no hi hagis tornat, els recordis vagament i fins si no els has llegit. Good-Bye to All That, de Robert Graves, l’escriptor anglès que va preferir dir-se de Deià, on va viure la major part de la vida, n’és un. Adeu a tot això. El vaig llegir de jove, en traducció esplèndida de l’escriptor mexicà Sergio Pitol per a Seix Barral el 1971, dins la col·lecció ‘Biblioteca Breve de Bolsillo – Libros de Enlace’ de tan bon record. És reconegut encara com un dels millors testimonis de la Gran Guerra, la I Guerra Mundial en què Graves va ser soldat i que va motivar la seva separació d’Anglaterra per sempre i l’exili a Mallorca. Ja dic que el recordo poc, ho escric i em dic que l’he de rellegir perquè per alguna raó em torna i em reclama. Ara ho podré fer en català, en la versió de David Guixeras Olivet (Edicions de la Ela Geminada, 2018). Però el títol no m’ha deixat mai. Adeu a tot això. Em va captivar la seva manera planera, l’alta poesia de la naturalitat. Adeu a tot això.. 

Deu ser perquè em jubilo de fer classes i aquesta setmana he anat a la facultat. Amb el bus 6, fins a la parada Ciutat de Granada, i Roc Boronat amunt m’he pres un dels sucs fabulosos del bar hipster Sopa, a tocar del museu Can Framis, abans d’arribar al campus de Poblenou de la UPF. He conversat una bella estona amb Jordi Pericot, professor emèrit, en tan bona forma als 88, que aviat és dit. Rialler, simpàtic com ell sol, agut, d’una bonhomia gran i grossa, en Pericot ara es deixa rescatar com a pintor. Una faceta que durant anys ha gairebé menyspreat. Va ser un cinètic de primera hora, que vol dir que és un artista centrat en el moviment i les seves conseqüències. 

Com son germà, Iago Pericot, el gran home de teatre que, per fortuna, vaig tenir de profe a l’Institut del Teatre del carrer d’Elisabets, en Jordi se les sap totes, que aquí vol dir que en sap un niu: d’art, de fer classes, del llenguatge, de la comunicació i de la persuasió que tanta falta fa. Al Masnou, on viu de fa anys, hi ha l’Espai Cinètic que du el seu nom. Aquí en tenim el catàleg, us recomano de descarregar-lo i xalar. 

Pericot és futuràlgic. S’ha inventat la paraula ‘futuràlgia’ per dir ‘nostàlgia de futurs millors’. L’amic d’anys i panys Josep Gifreu, també emèrit de la casa, l’anima a escriure-la més, que així la podrà proposar a l’Institut d’Estudis perquè els experts la incloguin al diccionari i ho puguem escriure tant com vulguem. Fa temps que la diu i fa poc, en una entrevista, persuasiu com és, va aconseguir que en fos el titular, a la molt llegida ‘Contra’ de La Vanguardia. Quan surto de la fac cap a casa em dic que l’ajudaré en tan noble propòsit i l’escriuré en aquest espai de VilaWeb, diari que llegeix cada dia (un dels molts que llegeix) i el preferit de la seva esposa, alemanya, que s’ha fet independentista. 

Futuràlgia. Per mi que no quedi: futuràlgia. Qui no voldria futurs millors? Qui no en té nostàlgia? Quina millor manera d’esborrar d’una volta i per totes la mania de la nostàlgia retrospectiva, quan ja fa tant de temps que la formidable actriu Simone Signoret va dir en les memòries –un altre títol inoblidable– que la nostàlgia ja no és el que era? 

Adeu a tot això, deia. Doncs sí. Als carrers del Poblenou que em duien a la facultat i me’n tornaven cap a casa, al desgavell de la plaça de les Glòries, al centre comercial de les ídems, al Sopa, a la plaça de Gutenberg de Ca l’Aranyó, la fàbrica reconvertida en el Campus de la Comunicació de la UPF, a la biblioteca. No va agradar a molts passar de la Rambla, al costat del gran Pitarra, on hi va haver la primera facultat que vam tenir els del ram, i traslladar-nos al nou Poblenou, al 22@ de nom, però a mi sí. Hi vaig descobrir aquests carrers ara estimats, abans d’arribar a la Rambla del barri, que era l’únic que havia freqüentat abans. Adeu a tot això. No me’n vaig a Deià, no m’exilio com Graves, però sí que és un adeu. A tot això. Que cadascú s’ho sap. Futuràlgia!