Adeu, tanguista

La notícia de la mort de l’escriptora i activista cultural Patrícia Gabancho m’ha agafat per sorpresa. Com a gairebé tothom, suposo. No fa gaire encara llegia –tot preparant un article per a VilaWeb sobre Tete Montoliu– la transcripció que va fer d’una conversa entre el nostre jazzman més universal i el periodista musical Miquel Jurado, que es va publicar el 1992 en la col·lecció ‘Diàlegs a Barcelona’ que patrocinava l’ajuntament. De resultes d’aquella relectura, em vaig proposar d’enviar-li un missatge de felicitació per la feina feta en aquell llibre tan llunyà. Dissortadament, no ho vaig fer.

És possible que els més veterans recordin la irrupció d’aquesta dona, nascuda a Buenos Aires el 1952 i arribada a Catalunya el 1974, en el nostre petit món cultural. Va ser l’any 1980 a cavall d’un llibre que es va titular Cultura rima amb confitura (Edicions 62, ‘L’escorpí’, 42) i que en el subtítol deixava clars els comptes: ‘Bases per a un debat sobre la literatura catalana’.

Feia cinc anys que el dictador s’havia mort (al llit) i la mirada d’aquella argentina cada vegada més catalanitzada i clarivident l’empenyia a escriure sobre allò que diagnosticava com el gran problema de fons: ‘Les poques ganes que existeixen actualment de fer un debat seriós sobre el nostre futur col·lectiu. Tothom, en diferents graus, s’estima més tancar els ulls i anar fent.’ Per sortir d’aquell punt mort i encendre el foc del debat va aplegar vuit escriptors de gruix i els va sotmetre a un particular tercer grau. Els cognoms ho diuen tot –Castellet, Comadira, Gimferrer, Molas, Monzó, Pi de Cabanyes, Roig i Sagarra– i fent una ullada a l’índex ens adonem que des del començament anava per feina. Vegeu, si no, els títols d’alguns apartats: ‘Morta la cuca, viu el desencís’, ‘Un món petit i aviciat’, ‘La defecció dels intel·lectuals’ o ‘L’incert demà de la cultura catalana’.

Sense gaire temps per a deixar que l’ambient es calmés, el 1982 va sortir un altre llibre amb vocació combativa: La rateta encara escombra l’escaleta (Edicions 62, Llibres a l’abast, 176) amb un altre subtítol aclaridor: ‘Cop d’ull a l’actual literatura catalana de dona’. Un cop d’ull molt ben enfocat, val a dir, perquè analitzava la situació real a partir de l’obra de Maria-Mercè Marçal, Carme Riera, Joana Escobedo, Maria Antònia Oliver, Marta Pessarrodona, Montserrat Roig, Helena Valentí i Antònia Vicens.

Amb aquests dos llibres Patrícia Gabancho en va tenir prou per a esdevenir un personatge molt peculiar i sense gaires precedents en el nostre univers literari. Tan peculiar era, que el 1983 el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs va decidir que en cada relat del seu tercer llibre –Negra i consentida (Editorial Laia, 1983)– s’esmentés, com a figurant o com a protagonista, un personatge fix denominat ‘Patrícia, la tanguista’.

Devia ser per aquella mateixa època que ella i Xavier Febrés, la seva parella aleshores, varen començar a posar els fonaments del llibre Barcelona, tercera pàtria del tango, escrit a quatre mans i editat per Quaderns Crema el 1990.

Ara fa deu anys, arran de la publicació d’El preu de ser catalans (Editorial Meteora, 2007), que em sembla que és un dels llibres més importants de la seva bibliografia, vaig tenir ocasió de parlar amb ella i de recordar-li els vells temps. ‘Hola, tanguista Patrícia’, li vaig dir. I ella, sorpresa per la referència, em va respondre ‘Uf! Quant de temps fa que no m’ho diuen, això. Deu ser que comencem a fer-nos vells.’ Però no era cert; no n’hi havia per a tant i ella, a més a més, es conservava de meravella i amb un doll d’energia dialèctica que la va convertir en una de les tertulianes independentistes més escoltades del moment.

Ara una malaltia cruel se l’ha emportada i ja només ens en queden els llibres i el record de la seva feina pionera de dona que creia en un país nou i net. El país que li devem i que no ha de tardar a arribar. Ens quedem més sols, però no et fallarem, benvolguda Patrícia, estimada tanguista…