Adeu al paradís

Demà s’aixecarà el confinament comarcal i un somni s’acabarà. Un somni especial, petit i políticament incorrecte. Políticament incorrecte perquè és un somni envoltat d’infern, mort i destrucció. Un somni envoltat de tanta tristesa que fa cosa i tot de parlar-ne. Un somni bell, esplèndid, que recordarem, els qui l’hem viscut, durant molts anys de vida. De fet, hi ha qui ja ho ha fet abans que no jo. Marta Rojals, mentre mig país subratllava els greus problemes que havien sofert els nens durant la pandèmia sense anar a escola, ens recordava La discreta revolta dels nanos solitaris, amb testimonis de mestres i psicòlegs dels avenços que havien experimentat els nens amb problemes d’interacció social, o reservats, durant la pandèmia. “Nens que brillen en solitari i s’apaguen en grup.” Vivint el paradís enmig de la pandèmia. Jordi Goula, mentre mig país es queixava de la baixada d’ingressos, pèrdua de feines, tancament de negocis, ens recordava l’altra cara de la moneda: rècord històric d’estalvis a Catalunya. En la pandèmia, si no has perdut la feina, has estalviat com mai. Senzillament, perquè els diners no te’ls podies gastar enlloc. Tot tancat. Res a gastar. I els butxaca-foradats, estalviant. Enmig de l’infern (viure sense vendes), un paradís (viure sense consum).

El meu anecdòtic paradís és veure un isard a dos metres de distància, ahir dissabte, a pocs minuts de l’estació d’esquí de la Vall de Núria. Una de les estacions del Ripollès. L’isard i servidor, ens vam trobar la mirada. Els isards, tan a prop del monestir, i de les pistes, jo no els hi havia vists mai. Deu ser que, aquestes bèsties, que hi hagi massa gent les atabala (isard, en català, també vol dir esquerp) i baixen poc a les valls amb gentades. Doncs el meu fill, de sis anys, en va veure un, d’isard, mentre baixava esquiant en una pista gairebé buida. L’anècdota em quedarà gravada (esquiant entre isards) i el significat que vaig veure als ulls de la bèstia, també (“Dir adéu, això és el paradís. No tornis amb el grup.”) No és l’única frase que ahir em van dir: “Quan obrin Barcelona això s’acabarà. Ha estat, aquest hivern, com tenir una estació privada. Impressionant l’estació de Núria. Impressionant”, deia en Pep Castany, cinquanta anys de vida, intueixo que quaranta-set d’esquiador i fill d’aquests verals. Esquiador de tota la vida, aquest hivern el recordarà.

Ahir, dissabte, quantes baixades vam fer tots sols? I el dissabte passat? I avui diumenge, com anirà? No trobar ningú en tota l’estació durant minuts gràcies al tancament comarcal. Ni de Vic, no hi podien pujar. Els esquiadors, del Ripollès i prou. Allà lluny, un esquiador. Minuts després, un altre. Esports de masses, practicats per individus solitaris. Ahir baixant Molleres, o la Coma del Clot, érem el fill, el seu monitor i el pare, que em vaig animar a viure l’experiència única d’esquiar en una estació mig buida. No supero la Lis, la mare que va arribar un dia a l’estació i eren… quatre esquiadors! Quatre de comptats.

La Vall de Núria ha estat sempre una estació familiar, i és coneguda l’anècdota que la gent baixa les pistes mentre se saluden pel nom, com si anessin pel carrer major. Res a veure amb la Molina. Però, com diu en Castany, aquests dies no ha estat una estació familiar, ha estat una estació privada. Centenars de racons de Catalunya deuen haver viscut una experiència semblant, experiència que demà s’acabarà.

Amb el tancament comarcal aquí dalt han viscut inferns, resumits en cartells com els de l’hotel Sant Antoni (“Bar i restaurant tancats per culpa del govern”). Molts d’aquests inferns s’acabaran demà. Però també s’han viscut paradisos, isards poc esquerps i espais de Pirineu buits, sense masses de gent circulant-hi. Els millors paisatges per a un regal. Regal en record a la persona que m’ha ensenyat a estar més, i millor, tot sol a la vida. Qui em va transmetre de saber gaudir de la solitud, serenament i amb ganes. Això (i veure’l viure allunyat del consum absurd, sense necessitat de pandèmia) em va ensenyar en Ramon Barnils, mon pare, mort justament avui, 14 de març de fa vint anys. Autèntic especialista a trobar paradisos entre inferns. I perles dintre les ostres.