28.05.2020 - 21:50
Consummatum est! Els pitjors auguris sobre les plantes catalanes de Nissan han cristal·litzat aquest matí quan la cúpula de la multinacional japonesa ha comunicat a la ministra d’Indústria espanyola que havien decidit d’anar-se’n. Al darrere hi ha quaranta anys d’activitat, molts ajuts de les administracions estatal i autonòmica i molts beneficis aconseguits per la companyia. És l’expressió més crua de la duresa del capitalisme. ‘Gràcies pel que ens heu ajudat, però aquí us deixem!’ No hi cerqueu la lleialtat que demanàveu, consellera Chacón. No hi és. I encara menys quan la decisió es pren a molts milers de quilòmetres i nosaltres no som sinó un punt petit sobre un mapa molt gran.
El problema és que en aquest punt petit hi queden desemparats més de 3.000 treballadors directes i més de 20.000 que anomenem indirectes, però que en bona part cal considerar també directes, perquè la dependència dels seus productes de Nissan era total o molt important. L’esdeveniment, tot i ser esperat, no deixa de ser dolorós. I amb un afegitó, el del moment en què s’esdevé, amb gairebé 100.000 empreses amb un expedient de regulació temporal d’ocupació presentat a Catalunya i amb més de 700.000 treballadors que pengen d’un fil.
Tot just abans d’escriure la píndola sentia per TV3 les paraules del president de Foment, Josep Sánchez Llibre, que deia que els empresaris lluitarien plegats amb els sindicats i les administracions per mirar de fer allò que ara com ara sembla impossible: que els japonesos es facin enrere en les negociacions que establiran d’aquí fins al desmantellament de les instal·lacions. Ha dit una paraula que m’ha sorprès. Ha dit que no es pot permetre aquesta deslocalització. I a mi em sembla, malauradament, que no és pas un trasllat i prou. És un canvi estructural dins l’aliança Renault-Nissan, en què s’han repartit els terrenys de joc i Catalunya no entra en els plans, perquè França ha fet mans i mànigues per no sortir-ne gaire malparada. És normal, si tenim en compte que l’estat francès és un dels accionistes de Renault.
Això que ha dit Sánchez Llibre –que lluitaran– també ho han dit, amb unes altres paraules, els governs de Madrid i la Generalitat i, és clar, els sindicats, que representen els més afectats per la situació. Tant de bo m’equivoqui, però quan una multinacional pren una decisió d’aquesta envergadura és molt difícil que se’n desdigui. S’han repartit mercats i factories i per a ells Europa és un mercat únic, al qual han decidit de renunciar, dins l’acord que han fet amb Renault.
Cal dir que, ara com ara, Nissan és una empresa molt malmesa. De fet, és la culpable dels nombres vermells de Renault en l’exercici passat. Aquest matí, després de comunicar el tancament de les factories catalanes, el director general de Nissan, Makoto Uchida, ha dit que l’empresa va perdre 5.688 milions d’euros en l’exercici que va tancar el 31 de març. Tot seguit, ha anunciat que en un futur immediat faran una reducció del 20% de la capacitat de producció, un 20% menys de models nous a la venda i un 15% de retallades de despeses. I que amb tot això estalviarien uns 2.500 milions d’euros. ‘L’objectiu és racionalitzar la companyia’, ha dit Uchida.
La crisi del coronavirus ha estat el catalitzador de la reestructuració de l’aliança. Nissan ja no anava bé, però el tancament obligat de factories arreu i la caiguda en picat de les vendes, conjuntament amb un futur incert en el consum de cotxes a tot el món, han accelerat la decisió. És a dir, Catalunya ha estat al pitjor lloc en el pitjor moment. Recordem la crisi de sobreproducció que ja ha palesat aquests darrers temps el sector de l’automòbil, que ha obligat a fer moltes reestructuracions, i també els canvis que tenen lloc arreu amb l’entrada amb força de l’ecologia i el trasllat de vendes cap a vehicles no contaminants, com els elèctrics. Alguns fabricants no ho han fet bé i Nissan n’ha estat un. És per això que, en una situació de desgavell al mercat mundial com la dels últims temps, agreujada per la pandèmia, em molesta molt la pirotècnia política –inevitable– que s’ha començat a disparar, amb acusacions d’uns i altres, i, sobretot, amb la culpabilització que alguns intenten desviar cap al procés. No és això, senyors, no és això.
I, si no hi ha un miracle de debò, ara cal pensar en el futur. Què li passarà, a tota aquesta gent? L’ideal seria trobar un sistema de reconversió de les factories que permetés una altra mena de producció i maldés per salvar el màxim nombre de treballadors possibles. No tinc cap dubte que les autoritats ja la deuen tenir al cap, aquesta possibilitat. O la hi haurien de tenir, perquè d’ençà de les retallades de l’empresa, el 2008, Nissan havia d’haver estat al punt de mira, amb una feina seriosa de recerca de solucions alternatives. Ara no hi veig cap més sortida que aprofitar això que hi ha construït per utilitzar-ho en una altra mena de producció. Sóc conscient que això és tan fàcil de dir com difícil de fer.
Per aconseguir-ho cal la concatenació de dos fets cabdals: imaginació i entrada de diners. De diners en tenim pocs, però en aquests moments sembla que en podem aconseguir i quant a imaginació, potser és el moment de veure si a Catalunya en tenim tanta com hem dit i repetit. Sens dubte, és un cop molt dur per a la indústria catalana i en un dels tres pilars –conjuntament amb la química i l’agroalimentària– sobre els quals s’assenta. Una indústria que no podem deixar minvar més de cap manera, perquè ha estat el fonament de molts anys d’esforç col·lectiu del país i és un dels nostres trets diferencials. Sóc conscient que som en un moment molt difícil, amb molts maldecaps plegats al damunt, però també sé que hem estat capaços de superar situacions tan complicades o més que la present.
