Adeu Madrid, adeu Sánchez, adeu diàleg, adeu Espanya

Diu la editorial….“Madrid ha esdevingut finalment aquella Sèrbia intolerant que va fer l’ultimàtum a Iugoslàvia: o us convertiu en el que jo us dic o no dubtaré a sotmetre-vos. Com a resultat Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia i Kossove es van fer independents”.

Doncs potser que ja ens va bé aquella situació!!

Segueix la editorial….”No és endebades que Espanya siga l’únic estat europeu on el feixisme mai no va ser derrotat ni per la guerra ni per la revolució. Les coses són com són i els invents al final no funcionen si no tenen una base sòlida. Espanya és el que és perquè el nacionalisme espanyol és el que és. Punt final al debat”.

És cert que aquí no es va derrotar el feixisme, però a partir del 1975-76, és podia haver iniciat aquesta derrota paulatinament i amb quaranta anys de transició s’hagués pugut eliminat el feixisme incrustat en tots els estaments oficials i no oficials.

Qui va ser el responsable de que això no es fes, el mateix PSOE que avui ha estat humiliat!

Diu Pedro Sánchez en una piulada: “
Diu Pedro Sanchez en una piulada:
“Gracias@equipoGabilondo. Gracias, psoe, por vuestro trabajo infatigable por Madrid. Lo hemos hecho durante 142 años y lo seguiremos haciendo desde mañana mismo. Compañeras, compañeros, socialistas, ¡siempre con el @PSOE para avanzar por un país más justo e igualitario!”

En la Alemanya Occidental al maig de 1949 és va aprovar el text constitucional que ratificava la creació de la República Federal Alemanya (RFA).

El PSOE porta 142 anys dient que son federalistes.

La CDU un partit de centre dreta moderat i civilitzat al marge d’enfortir el seu propi sistema federal a convertit al seu país en el capdavanter d’Europa. Aquí a l’Estat Espanyol el PSOE que ha governat intermitentment 24 anys; QUE HA FET? per dir-ho ras, curt i clar, RES.
Fins hi tot, ara en la seva darrera etapa governamental a partir de 2018, i que per primera vegada es forma un govern de coalició d’esquerres, no ha estat capaç de tombar les lleis antidemocràtiques que va crear el PP.

Iceta, Montilla, Illa, Rubalcaba, Chaves, Borrell, Susana Diaz, Pedro Solbes, Jordi Sevilla, Joan Clos, Alfonso Guerra, Felipe Gonzalez, Almunia, Rodríguez Ibarra, Rosa Diaz, José Luis Corcuera, Patxi Lopez, i tants i tants altres, simplement han fet de funcionaris de poltrona, per viure de la política i no han aportat res de socialisme, res de federalisme, res de democràcia, res de progres.

Aquesta es la conseqüència del que avui a passat a Madrid i aviat passarà a totes les autonomies i al govern central de Madrid.

Es intolerable que milers i milers de ciutadans hagin mantingut estrictament les restriccions de la pandèmia i a Madrid una senyora populista diu que no “cierra Madrid porque no me da la gana”.

El nostra president Quim Torra posa una pancarta al balcó de la Generalitat i l’inhabiliten!! A la “payasa” de la Ayuso li diu al comitè científic, a la cupular militar, a la cúpula judicial i al govern d’Espanya que no “cierro Madrid porque no me da la gana”!! I NO PASSA RES.

¿Que és això que en diuen Espanya? La Serbia intolerant?
Agafeu-vos que venen curves!

Quan, d’aquí poc, el feixisme mani a les espanyes, serà fastigosament interessant veure com aquests impresentables als que el senyor Partal anomena polítics i intelectuals orgànics, i que jo en dic estafadors botiflers i cobards, segueixen justificant aquest gran amor que diuen que senten per espanya, encara que sigui la de sempre, violenta, expoliadora, intolerant…, i el seu servilisme ignominiós amb els que ens volen exterminar com a poble, com a llengua, com a cultura i com a essers vius…, temps al temps!
Espero que, al menys, això serveixi per que a aquesta banda de traïdors col·laboracionistes se’!s vagi apropant el moment on, fins i tot als més babaus dels que encara se’ls escolten, potser se’ls obriran els ulls i el cervell d’una vegada per totes i els engegaran a cagar a la via! Només que potser serà massa tard perquè ja ho haurem perdut tot!

Discrepo en dues coses importants

* Tensió territorial: com a una immensa majoria dels francesos ja els està bé que París ho xucli tot, a una immensíssima majoria dels espanyols els sembla fantàstic que Madrid sigui el “rompeolas de todas las Españas”. No hi ha espanyols solidaris, d’esquerres i republicans, Com als anys 90 no hi havia bons serbis. L’extrema dreta desbocada només provocarà tensió aquí (els bascos tenen diners, van a la seva i no emprenyen- per cert Abascal és basc), i aquí serà on rebrem. No rebran a Múrcia, a Cáceres, Alcoi o Ponferrada.

* Per aprofitar les coses cal estar preparat i ser valent. Potser hi haurà confrontació, però o canviem de lideratge i ens espavilem o acabarà amb el poc que encara queda de país i d’autonomia. I per suposat amb la llengua i la cultura. Segons el famós Tsun Tse, cal no presentar una batalla que no tinguis altes probabilitats de guanyar. Nosaltres n’estem segurs ? Ho dic perquè, sens anar gaire lluny, el cap dels Mossos actual, considerat una mena d’heroi nacional, estaria disposat a detenir el president de la Generalitat si li diuen, sense cap mania i saltant-se la necessària obediència. I això ho va dir en seu judicial. A Croàcia, o a Eslovènia, o a Bòsnia, l’exèrcit es va posar, si més no en una part, del cantó correcte de la història. Aquí ja m’agradarà veure-ho (i tingueu per segur que sense un exèrcit, policia o com li vulgueu dir, que consolidi el control del territori, en 5 minuts tindrem la cabra de la legió desfilant per les rambles, com els va passar als pobres bosnis).

Molt en temo que en comptes de a l’alliberament dels pobles ibèrics, al que ens acostem és a una mena de tardofranquisme amb FelipeVI/Leonor I com a rei/reina ultra i amb una Espanya totalment supeditada de molt bon grat a Madrid, en què les autonomies no passaran de ser una tímida descentralització (perquè han fet la constitució irreformable a la pràctica, però ja les buidaran de contingut amb lleis de bases, 155s, TS/TC i altres mecanismes), la dissidència es reprimirà sense gaires miraments i les cultures i llengües que no siguin la castellana seran retornades a la pràctica a l’ús familiar i a la desaparició forçada. Això sí, com a Turquia amb eleccions cada 4 anys.

Si no volem que tot sigui així, deixem-nos de romanços i d’estètiques i comencem massivament a fer alguna cosa efectiva.

P.S. Me n’alegro molt només de la desaparició de Ciutadans. La maldat ha estat derrotada per una altra variant d’ella mateixa. Però almenys aquests últims són dolents de fàbrica i no són producte nostre. Pensar que mala gent com Arrimadas, Carrizosa, Martín Blanco, Nart, Bal, etc tenen suors fredes pensant en el seu futur immediat m’omple de joia. Els desitjo el pitjor en tots els plans.

URGENT REFER EL PACTE ERC-CUP!!!! Ara està més clara que mai la necessitat de refer el pacte ERC-CUP perque es veu molt clar que la “taula de diàlec” no és viable. També confio que la única solució econòmica-social-política dÉspanya és la seva desaparició, com Iuguslàvia -millor si fos sense guerra-. Per a Catalunya això que ha passat a Madrid és positiu -perdoneu-me els antifaixistes madrilenys que avui us lleveu en un infern- És bó perquè més catalans que voten ERC i CUP veuran allò que molts altres independentistes ja vèiem de fa temps: que el pacte PSOE-Podemos+ERC-Bildu, …, no funciona per aturar el faixisme de la dreta nacionalista espanyola, i que mai ens conduirà a la República Catalana Independent. Ara està més clar que mai que cal refer el pacte ERC-CUP i treure el 2 anys, perquè ara ja es veu ben clar. Tot i que en qüestions de racionalisme, no hi ha més cec que el que no hi vol veure.

Espero amb ansietat que ara, vist el que hem vist, els consellers espanyolistes del senyor Aragonès inclòs el bisbe siguin acomiadats immediatament i ERC torni a l’independentisme que no hagués hagut d’abandonar mai. Prou d’enveges puerils, prou d’intents estúpids de manar una mica més que els del costat, prou de retorns a pujolismes desfasats, prou de ridícules taules per pactar amb l’enemic. Espero que darrere d’aquests passos imprescindibles es produeixi el pacte entre les tres forces independentistes i es faci un govern fort pensant en l’aliança contra el feixisme espanyol i abandonant l’infecte i malaltís partidisme de cada un d’ells, sense excepcions. Perdonant ofenses, apartant-se de sectes religioses, d’esbirros espanyolistes i potenciant la unió dels catalans contra el nostre únic enemic que és imprescindible aïllar i destruir, que és Madrid, que no pas tota espanya. Endavant, que si tots ho desitgem, encara hi som a temps de construir el nou país.

Dues respostes per al·lusió, d’un Croat de naixement i Català “per adopció”:

Benvolgut Miquel Gilibert: L’exèrcit a Croàcia, excepte comptats herois que canviaren de bàndol (com 4 pilots van fugir amb els seus avions per a fundar, materialment, la força aèria), no va estar ni molt menys al costat correcte de la història. El que sí que ho va estar és un nombre molt significatiu de policies, i van ser ells els qui entomaren els primers cops i foren les primeres víctimes (el primer, en Josip Jovic al Parc Nacional dels llacs de Plitvice). Una flama eterna al pati del Ministeri d’Interiors a Zagreb encara ho recorda.

Benvolguts Catalans que m’heu acollit i fet un dels vostres (gendre i compatriota): En Partal té raó – és una cosa ben simple, nació contra nació, o “nosaltres contra ells”, per desagradable que soni. Fent una fàcil analogia “futbolera”, és un partit pel qual ens cal més un Mourinho que un Guardiola. Ara bé, la pregunta que cal que es faci cadascú és: Voleu que els vostres fills i nets siguin ciutadans lliures d’un país civilitzat, o ombres assimilades d’un genocidi silenciós? Jo per la meva neta, ho tinc clar.

Totalment d’acord Partal! Anàlisi exacte de la situació, i per tant cal treure’n les conseqüències lògiques. A què espera ERC per reconeixer que la seva estratègia no va enlloc? A què esperen els Comuns per a reconeixer que España és irreformable i trigarà molt a ser-ho? A què esperem a Catalunya per fer efectiva la DUI, alliberar els presos sí o sí, i tirar endavant? A què esperem per implantar d’una vegada la nostra economia i la nostra justícia?

Les respostes són urgents!

Entre Vicent Partal i el contrapunt de Miquel Gilibert i Joan Ortí , crec que està quasi tot dit. Si em permeteu la ironia, pot ser que a Madrid tinguin govern abans que a Catalunya i més cohesionat. I això no serà culpa d’Espanya.
Crec sincerament que aquest podrimer espanyol és inviable. Espanya està en fallida. Depèn dels fons europeus que, això sí, els controlaran. Amb Biden als Estats Units i el paper decissiu, sino victòria, dels Verds a Alemanya, el Trumpisme d’Ayuso és una anomalia que tindrà dificultats.
Però malhauradament a nosaltres ens agafa amb els pixats al ventre. Si ho sabéssim aprofitar tindriem una oportunitat.

Tot això és ben cert i esdevindrà un fet en el termini d’un parell d’anys. D’aquí a un parell d’anys a Espanya governarà una colaixió del PP amb Vox que obligarà als polítics catalans afer via cap a la independència. I llavors ens haurem d’enfrotnar de cara al monstre més salvatge d’Espanya mentre que el PSOE a l’oposició li donarà tot el suport incondicional a la guerra contra Catalunya.

Ara hi ha una finestra d’oportunitat. Sánchez no pot convocar eleccions perquè les perdria. El PP-Vox no pot pactar amb Sánchez perquè perdria la seva oportunitat de conquerir la Moncloa. I Sánchez no té majoria al Congreso per aprovar cap llei. Mentre, dels engendres creats per La Sexta per canalitzar el descontent de la crisi del 2008 i atacar Catalunya: Ribera i Iglesias-Colau, un és mort i l’altre mig mort. Al mateix temps totes les faccions del poder espanyol es barallaran com a llops per endur-se un bocí del pastis dels ajuts europeus i la societat espanyola estarà immersa en una de les cirisi econòmiques mes grans de la seva història.

Ara tenim una oportunitat daurada per a fer efectiva la república amb un enemic molt més feble del que tindrem d’aqui a un parell d’anys. Hem de triar. Què volem? Fer ara la guerra agafant la iniciativa i guanyant-la a un cost baix i ser lliures ben aviat? O fer-la d’quí a un parell d’anys quan Espanya agafi la iniciativa i no tinguem més remei que entrar-hi a un cost molt alt i no ser lliures fins d’aquí a uns quants anys?

Potser sí que seria bona idea repetir eleccions per tal que la decisió la puguem prendre nosaltres i no els incompetents que lideren els partits polítics.

De tots els comentaris llegits, un dels mes encertats, trobo que es el del Miquel Gilibert per realista. Ara el progressista de saló, s’esquinça els vestits per la pujada de la dreta i/o l’extrema dreta, per a molta gent de a peu, es molt simple, i si visquéssiu en barris on hi han cada cop mes conflictivitat i violència:
https://www.telemadrid.es/programas/buenos-dias-madrid/Gran-violencia-Rosas-San-Blas-2-2277392244–20201014120909.html o amb una situació econòmica cada vegada mes precària, perquè no trobeu feina etc i llegiu noticies com aquesta:
https://elpais.com/espana/2021-04-30/el-gobierno-ultima-un-real-decreto-para-facilitar-la-residencia-y-el-trabajo-a-miles-de-jovenes-inmigrantes.html

Si algú es pensa que això només passa a Madrid, s’equivoca, a Manresa també ha passat i de tant en tant torna a passar, per sort es una ciutat mes petita, i es mes fàcil de controlar, ahir mateix tot parlant amb una botiguera de tota la vida del barri, em va dir que al final potser també acabarà votant ella mateix extrema
dreta.
I a mes, i ho he comentat altres vegades, hi ha també el collonavirus pel mig, i la gran majoria assumeix que amb la vacuna es tornarà a la normalitat, perquè s’assolirà la “immunitat de ramat”…….. de moment el que si em aconseguit es l’estupidesa de ramat.

En contra del que pretén la Sra. Ayuso, “España no es Madrid y Madrid no es España”. Tampoc no enterraria prematurament ni el PSOE ni el Sr. Sánchez: “Los muertos que vos matáis gozan de buena salud”. L’extraordinària i desequilibrant concentració de poders a Madrid, fruit d’una política que Vilaweb ha denunciat reiteradament, expliquen els resultats, que no són extrapolables fàcilment fora d’aquest nínxol. La història és llarga i complexa, i convé no confondre allò que tal volta satisfaria els nostres desitjos amb la realitat.

UNA DINÀMICA OBJECTIVA IMPARABLE…CONFRONTACIÓ

1/ Hi ha fets que corroboren les anàlisis de forma que dissenyen nítidament cap on irà el futur a curt termini: una Espanya obertament feixista en confrontació amb les nacionalitats històriques. Catalunya la primera. La morralla progressista que va blanquejar el “a por ellos” que es prepari que iran mal dades.

2/ De l’editorial impecable em quedo amb : “Un dels problemes més grossos del catalanisme és la inconsistència, i la incoherència, dels seus intel·lectuals.” O aquesta altra: “Quan els polítics …fan les anàlisis i proposen camins no d’acord amb la realitat objectiva sinó amb la voluntat d’esquivar-la –per comoditat, per por, per interès, per incompetència…”

3/ En conseqüència, el repartiment d’escons i de responsabilitats del nou govern català són una minúcia comparada amb el que ens ve a sobre.

La confrontació no és un eslògan, és una realitat imposada, encara que els polítics botiflers mirin d’amagar-ho.

Políticament ERC també està acabada perquè la realitat els ha desfet la maniobra política d’estalviar-se l’embat. Ara sí, ja no podran amagar que negociar amb un cadàver polític és un suïcidi…

El 3 d’octubre de 2017 el rei Felip VI va abdicar públicamen de ser rei a Catalunya.
El 4 de maig de 2021 el PSOE s’ensorra i la monarquia instaurada -que no restaurada- pel dictador Franco, perd així la crossa ortopèdica que havia permès fins ara, mantenir dreta la unitat nacional, (com en diuen ells), i amb aquesta dos fets històrics, el regne d’Espanya s’esmicola. Ara sí que Catalunya serà aviat un estat independent en forma de república, i no perdre’m el temps en converses i “negociacions” frívoles que avui es tanquen definitivament.

Faig meves les paraules del Sr. Miret.

És el moment de la unitat de tots, aquí a Catalunya, al Congrés dels diputats espanyols, mentre i siguem, i a Brussel·les. Unitat que no s’hauria d’haver trencat, per personalismes egoistes, ja a les eleccions del 21-D.

ER, ha de tornar a ser ERC, i la seva directiva actual fer un pas al costat.
L’experiment d’eixamplar la base, suposant bona fe en ell, no ha funcionat.
L’experiment de ser bon minyó perquè espanya segui a negociar, tampoc ha funcionat. Dir el contrari sería fanatisme partidista, als fets ens podem remetre.

El Consell per la República ha de ser el pal de paller, fora de les urpes del feixisme espanyol, per a la nostra visibilitat exterior com a una única entitat: Catalunya.
Cal reconèixer per part d’ER (que no és ERC) que només tenim un President legítim, el MHP Carles Puigdemont, foragitat ell i el seu govern pel cop d’estat dels del 155, i així serà fins que poguem fer eleccions lliures a la República Catalana i escollir, o no, un altre. Mentre els presidents autonòmics seran gestors de la minsa autonomia que tenim.

El fatxenda, de mena covard, es creix davant la feblesa de l’agredit, prou de voler pactar amb qui només vol la submissió i, possiblement, el genocidi cultural i la assimilació.

Vodria afegir-hi unes observarcions:

– Els partits destinats a regenerar la política espanyola i a acabar amb el bipartidisme (C’s i Podemos) s’enfonsen. Vox quedarà com a partit frontissa del PP fins que aquest l’acabi engolint i torni a ser el “cath-all party” de la dreta espanyola.

– El diàleg amb Espanya fracassa definitivament perquè l'”esquerra amiga” de lluites compartides amb qui alguns indepes babaus es pensaven que es podria proclamar una república federal es redueix a Mas Madrid, un partit local que no difícilment sortirà d’aquí ni mostrarà solidaritat amb cap causa que li agafi lluny, com ja va deixar clar el seu líder, Errejón, quan se li va preguntar per Catalunya.
Podemos també és (era) un partit en clau madrilenya i si tenia suports fora era perquè pactava amb partits locals, tipus comuns. Això ha acabat.

– El projecte de Gran Madrid segueix amb força. Una de les raons de la seva existència ha estat els trens AVE, prou barats per a que la classe mitjana de, posem per cas, Segòvia vagi a Madrid a veure teatre i fer compres i prou car per a que la classe treballadora de Madrid cerqui habitatge a Segòvia mentre treballa a Madrid. Resultat: destrucció del teixit comercial local, pèrdua d’habitants de les capitals. L’Espanya buidada que en diuen. Ara això va cap a Saragossa, Barcelona i Tarragona (hi ha uns anuncis insistents a la tele les darreres setmanes de com és de barat l’AVE cap a Madrid, no hi ha cap projecte entre València i Barcelona per exemple). Recordem que qui va voler “cosir amb el ferro de les vies de l’AVE” Espanya va ser el PSOE. Aquest engrossiment de Madrid acabarà petant. Madrid no produeix gaire res car és un zona de sobretot funcionaris. No és París malgrat que sigui el mirall on es volen reflectir. Él el gripau del conte que es va inflar per a ser més gran i va rebentar. Mirem que no ens esquitxi.

– ERC tenia pressa per a pactar govern amb Junts abans de les eleccions madrilenyes perquè es veia a venir la patacada sociata. Ara difícilment podrà imposar en les negociacions el diàleg amb el govern espanyol.

– Una cosa que sembla que a poca gent li va cridar l’atenció són les banderes gais que hi havia a la celebració del PP, una al balcó força ostensible. És quelcom que hauria de fer pensar a l’esquerra txupi-guai que a falta de classe obrera ha pres com a subjecte de canvi social tot allò que sigui, segons ells, diferent a la norma: dones, gais, immigrants, musulmans,… estereotipant-los en una caricatura que poc té a veure amb la realitat i de pas oblidant la resta de la població (jo puc estar a favor dels drets dels gais però si en parles com si la meitat de la població ho fos i no del que m’afecta a mi no m’hi sentiré representat).

– I per últim, sempre s’agraeix que l’adversari vingui de cara. En un conflicte la sinceritat fa que no perdis el temps. Espero que ningú més, mai, ens parli de l’Espanya real i amiga i bla bla bla.

Claríssima editorial, inqüestionable i predicció ineludible. Tal cosa vol dir que la nostra nació, repartida en les seves faccions polítiques, legítimes totes elles, ha de maldar per la seva eixida. I ho ha de fer perquè, una volta més, el nacionalisme espanyol no pensa pas en tota la seva nació, sinó i només amb els seus partidaris. Partidaris de part. Us sona “movimiento”? Doncs això. La resta, ( i ja recordeu allò de “nacional” ) era i és decoratiu.
Genial l’anàlisi que es fa del PSOE. Només cal comparar una democràcia normal com sí és la dels USA amb l’invent espanyol: la presidència Biden compta amb el respecte necessari per a tirar endavant el país i promoure reformes. L’Espanya del govern d’esquerres, no! Des dels moviments militars, que aquí s’han deixat passar i no pas com a França, fins el desgavell judicial, mostren com mort el juancarlisme, mort amb ell el PSOE. Al final, l’amic Felip només salvava el coll, allà en aquell 3 d’Octubre del 17. Premonició d’un pendent ferroviari que ja ha fet descarrilar del tot la democràcia espanyola. L’al·lusió a Sèrvia és tan apropiada que s’ajusta com l’anell al dit,…, o la corona al cap.
L’adéu al diàleg és una altra de les conseqüències previsibles. Tan previsibles com l’espera a què estem sotmesos. Però també em sembla molt clar que una cosa és trencar el diàleg quan Espanya deixa veure el seu esperit ultra, i l’altra és fer-ho quan fa veure que és tolerant i democràtica. Avui certifiquem la mort del PSOE i la mort de l’invent de la transició. Ara ens falta la mateixa certificació internacional. Veurem el quan i com. I sobretot hem de veure a qui li va bé començar a estirar una mica més els fils. De moment, estem sols, al mig de tots els altres…

L’eslògan que diu Espanya una
I tant que u és, tant si “mana” en Felipe González com si mana el bigoti de l’Aznar.
Que això no es res més que una zarzuela mal interpretada però com que ens agafa orfes d’oïda musical aplaudim amb les orelles.
Espanya de por dios por la pàtria i el rei futbol toros i quxots de pa sucat amb oli, de cafes con leche en la plaza mayor.
Toros per Sant Isidre i viva Espanya.
Els abonats a la tradició tard o d’hora hauran de despertar de la resaca quan els hi vinguin a cobrar els interessos del préstec dels ajuts que el BCE els ofereix per sortir del forat.
El problema ve de lluny ja quan en Felip II, si el de espanya donde no se pone el Sol, ja estaba el imperi arruïnat i ara ja anem per la tercera fallida amb el Sanchez o la Ayuso tant se val som UNA si però ben grossa i fem pudor.
Quan el castell cau ni el braç incorrupte de la Teresa Santa la salvarà.
Que aquí de moment no ha canviat res que dilluns s’acaba l’emergència i ja pot començar el salvese el que pueda…

Tinc la sensació que l’estat espanyol és com un monstre que, si el fas enfadar, se’t menja. La campanya de Madrid i les eleccions d’ahir em porten a unes reflexions que -potser no tinc raó- fan por. El PSOE sembla que no volia guanyar-les. Ha fet una campanya per no guanyar i el candidat que ha presentat -Ángel Gabilondo- essent com és un doctor i catedràtic de filosofia amb una trajectòria brillant, és l’antítesi d’un candidat electoral que ha de competir contra la crispació i el populisme de l’extrema dreta. No hi ha res més tou, silenciós, fred i esquemàtic que Gabilondo. Estic convençut que aquest anàlisi el comparteix l’executiva del PSOE i el mateix Sánchez. Perquè el van presentar?, perquè no volien guanyar?. Ahir Pablo Iglesias va anunciar -en un gest de coherència i bona praxis- que abandona tots els seus càrrecs. Però no és cap improvisació perquè el camí que farà ara ja el tenia embastat. Segurament quan va abandonar la vicepresidència del govern ja sabia o comptava amb el fracàs de podem. Què passa?, perquè Iglesias fuig, no ara sinó quan va deixar el govern de l’estat?. Dues incògnites a resoldre: PSOE no vol guanyar i Podem es retira. S’ha acabat Cs, senzillament perquè ocupava un espai que no era seu, era del PP. Mas Madrid ocupa el lloc històric d’Izquierda Unida una mica engreixat pel fracàs dels socialistes. Vox ha estat l’espoleta que ha llençat al PP a la victòria. Vox va sortir del sí del PP i, amb el temps, segurament hi tornarà. El resum de tot plegat i que es va dibuixant nítidament, és que l’estat té el camí net, desbrossat per la batalla definitiva contra Catalunya. Ara si, això serà dur. Ni amnistia, ni indults, ni diàleg, … res. Preparem-nos perquè ens voldran llevar l’educació, TV3 i tot el què suposi algun tret diferencial perquè ells no toleren la diferència i, atenció, qui són ells?, són molts, són molts espanyols que no ens toleren. Què farem els catalans?, apretarem a córrer?. Com ens defensarem?. L’acord entre ERC, JxCat i CUP ha de ser una filigrana on tot estigui pensat i escrit, cada coma, cada dos punts, cada punt i a part. TOT.

Sr. Parera (8:46): sí. tots els que no anem amb els ulls tapats ja sabem fa temps que el “diàleg” és impossible. El que passa és que fins ara era encara una hipòtesi “vendible” a gent de bona fe. Però ara ja ni això. Crec que ha anat molt bé que les eleccions a Madrid hagin estat abans de la formació de govern a casa nostra. Amb qui creu ERC encara que podrà dialogar? Amb PP-VOX? Una mica de serietat. I en el temps que li quedi a Sànchez ni s’asseurà a taula, i ni que ho fes no se’n treuria res. I això és tan clar com que el sol surt cada matí per orient. Els negociadors d’ERC, Junts i CUP han d’esborrar aquests dos anys nefasts, o reduir-los a sis mesos per no deixar absolutament en ridícul als partidaris d’aquest diàleg que ja va néixer mort.

Per seguir fent creixer Madrid, necessiten la menjadora de Catalunya, no ens deixaran anar per rés del mon, es la seva supervivència.
Amb el feixisme desbocat i el “aporellos” al subconscient de molta gent, hauran de triar entre ser europeus o bé desapareixer.
Aixó vol dir que la opció 2 serà la elegida, tindrem els tancs entrant per la Diagonal a canvi de sortir de la UE, per que no voldran desapareixer,…y patadon y p’alante…ja improvitzaran després, però Catalunya “con la pata quebrada y en casa”.
Fà molt de temps que barrino el cost per ells d’una invasió amb militars a Catalunya, tots els trets ens ho indiquen.
Perqué fà molt de temps que Espanya posa a prova a la UE amb les seves estracanades…i de moment el’s surt bé. Per Europa acabarem sent un “asunto interno de Espanya” i Espanya serà la Turquia del Sud, faran fora de la UE a Espanya però amb una mena de Shengen a mida per seguir venent i comprant.
Tant de bó sigui la teoria més equivocada del mon i hagi estat només un mal son.

Ara és l’hora de sortir a exercir la Independència !!
L’etapa de l’autodeterminació està més que fosa, ens vam autodeterminar perquè ho vam fer sense demanar permís a ningú.
Ara és l’hora de ser independents, exercint la Independència sense demanar permís a ningú !!
Si volem guanyar és necessari tenir un discurs guanyador, només així, nosaltres, ells i els altres sabrem que ja no és temps de catxes ni dialegs ni de lluites compartides.
O Independència o feixisme !!
Eleccions plebiscitàries (si és necessari), declaració al Parlament, i lluita al carrer per controlar el territori.
Ara mateix estem morts culturalment en 50 anys, si ens independitzem unilateralment i fracassem morirem en 30 anys, però és la única opció on tenim una oportunitat de sobreviure. I només la tindrem si ho intentem. NO TENIM RES A PERDRE !!
O Independència o feixisme i mort !!

Arribat el moment de treure’s les caretes. Ara es tracta de ser catalans o subdits dels verdaders espanyols (diguem així els neo feixistes o franquistes), no queda més solució de presentar batalla o inclinar-nos definitivament.
ERC com partit assembleari te l’obligació de dictar la política a una direcció presonera de les seves pos i cadires.
Junts te que deixar de fer la política de la puta i la ramoneta, i entendre que ara toca somaten.
La CUP, deixar-se de romanssos i aceptar que primer es la independència i després les altres lluites socials.
En fi, la verdadera oportunitat passa per fer front comú i presentar un legítim Govern al Exili que ens representi al món, mentres que hem de depurar al interior les mitges tintes i la tebiesa amb la Repùblica.
El enfrontament només es posible quan totes les forçes del 52% vagin a una per el objectiu. Després aconseguida la independència pot entrar en joc altres considerandos, només llavors, ara tots a las trinxeres i ben juntets per afrontar l’embestida de la fiera.

En el fons, per a nosaltres, catalans del sud, valencians del nord i illencs balears, roda i torna, Joan Fuster: “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”. Els fets i la història ho confirmen. Les dretes, prepotents i desacomplexades, ens porten a l’enfrontament clar. Les esquerres al mateix, però amb vaselina. Què els diferencia?. Acció, reacció. De nosaltres depen la resposta. Potser és més d’agrair la claretat. Convida més a definir-nos.

Que a Madrid i a Espanya -tant de bo- guanyin el PP i Vox, és el millor que ens pot passar:

Hauria de desactivar la pastanaga de la “taula de diàleg”, l’excusa perfecta per seguir en l’immobilisme, defensada per ERC, la CUP i altres processistes. Però no patiu que ja en trobaran alguna altra. La unió dels demòcrates contra el feixisme, sortir de la crisi o la que calgui.

Sense arguments es queden també els catalans que diuen cínicament que volen contribuir a canviar Espanya tot i sabent que és impossible, fins i tot amb el govern més “progressista” de la història.

L’horitzó del referèndum acordat, propugnat també per dirigents de Junts, sembla encara menys realista, fins i tot, que la mateixa independència.

Aquí del que es tracta és si FEM nosaltres alguna cosa per aconseguir la independència o simplement ESPEREM que els partits que hem votat ens la regalin.

“¡Madrid, como resistes!”, que deia aquella.

Agraeixo aquesta editorial punyent i clara, com és necessària en aquest moment. Fa dies que aquesta editorial pronosticava el que ha passat.
Ara s’acosta la tormenta perfecta, l’economia de l’estat spanyquiristanes al límit, la credibilitat política per terra, la justícia en descrèdit.
El que ens cal a l’independentisme, com ja he dit alguna altra vegada, són polítics de veritat, no gent abida de poder, sinó polítics amb visió i estratègia, i l’objectiu de la independència ben clar.
Gràcies per la sàtira als ex ciutadans.

Confrontació, no hi ha altre camí. I unitat de l’independentisme fent del Consell per la República el pal de paller. Els arguments d’ERC en pro d’una taula de diàleg falsa i inoperant per mantenir la seva particular quota de poder gestionant les engrunes autonomistes s’han esvaït; no hi ha temps per a mitges tintes, o pujeu al carro o a la propera que poguem us escombrarem.
El moment ha canviat i celebro que Junts sotmeti a votació de la militància el pacte amb ERC des d’aquesta nova perspectiva.

Dieu:”El famós diàleg per a resoldre el problema català no ha existit mai…només era una fantasia intencionada d’uns quants…per comoditat, per por, per interès, per incompetència…” Vet ací el problema. Coneixent la història de Catalunya i d’Espanya qualsevol amb dos dits de front sabia i sabem que el diàleg és una fantasia. I ací no tinc més remei que posar nom i cognoms, Oriol Junqueras que reuneix les dues característiques, té un bon cervell i coneix la història. Per què s’ha cregut la fantasia del diàleg? O potser no se la creu? Per què? Per comoditat, por, interés, incompetència…? No sé jutjar-lo, no tinc la suficient informació del personatge, de la seua actitud l’ any 2017 que descriu Puigdemont en el seus llibres no acabe de traure l’entrellat. D’altra banda un article magnífic.

Cap acord amb ERC. Junts x Cat no tingueu por!
Noves eleccions a Catalunya i prioritat absoluta al Consell x Republica.

Reformem l’ANC o engeguem-la a fer punyetes. Prou d’entitats i mitjans d’informació subordinats a ERC!!!!

I deixeu estar els Comuns-Colauistes. Que es coguin en el propi brou inconsistent. Ja pujaran al carro dels vencedors, ja. Però demano que tinguem tots memòria.
A la nostra república cap, CAP tebi, dialoguista o cagacalces. Si us plau.

Els mitjans de comunicació subordinats a ERC estan fent molt mal, si us plau treballem per tal de revertir-ho.

Aixö de madrit em queda lluny, m’interessa més netejar la corrupció/manipulació a dintre de casa. I encara pitjor és que treballin per a sotmetre’ns. Vaig veure fa setmanes l’Huget al faqs i era lamentable. Els bocamolls d’ERC tenen la patent, estan fent molt mal. És el que cal enfrontar ferotgement, tant és que ens critiquin. Morim perquè fem cas de les crítiques, serem políticament correctes dintre de la nostra tomba. Però ens critiquen perquè els funciona, la crítica els funciona estigui fonamentada o no per a aturar-nos. Amb el feminisme hi ha una discriminació positiva, igual que amb el racisme. Però amb el nacionalisme encara ens poden posar a la presó per defensar els nostres drets i aquests amb la seva equidistància enforteixen el nostre enemic.

Ara entenc l’estupidesa d’esperar dos anys del pacte ER-CUP. Jugada perfecte: ja hauran donat prou temps que a Espanya governi el PP i Vox i…seran els únics culpables de la forta repressió que es desfermarà contra Catalunya…i ens tornarem a abraçar amb els nostres compis de l’Espanya amiga
Tinc una bola de vidre? No pas…és exactament el que va passar l’octubre del 17…el PP els hi fa la feina bruta d’estomacar-nos….i després a Espanya sempre a manar els sociolistos
Esquerres espanyoles aquesta vegada us heu passat de llestos
ER i CUP Mai us ho perdonaré
Noves eleccions
Majoria absoluta JUNTS
Que JUNTS no ho aconsegueix?
Cap a casa i que governin les “fraternals esquerres”

Esperant que arribi la victòria, l’objectiu és repetir mil cops al dia els penjaments cap als de casa, (potser no ho són?)

I viure d’una promesa que no pot ser acomplerta d’avuí a demà, com diu Miquel Gilibert: ‘Segons el famós Tsun Tse, cal no presentar una batalla que no tinguis altes probabilitats de guanyar. Nosaltres n’estem segurs ?’

I com s’entén que des de l’editorial es celebrin les petites fites que es van aconseguin pas a pas, ara un exemple d’altres pobles, unes declaracions de personalitats… o unes discrepàncies irrellevants d’algun lletrat ? això representa que el pas a pas és necessari?

Però el més positiu és la “desfeta” d’Espanya com diu Partal : ‘La Moncloa l’ocuparà el nacionalisme ultraespanyol d’ací a molt poc temps i això portarà inevitablement a la confrontació directa, oberta i total amb Catalunya, tant si ho vol com si no ho vol la nostra classe política, que no tindrà manera d’evitar-la.’ Això és el nostre triomf? queda per l’hemeroteca.

Em remeto de nou a les paraules de Gilibert, gens sospitós en el tema “diàleg” : ‘A Croàcia, o a Eslovènia, o a Bòsnia, l’exèrcit es va posar, si més no en una part, del cantó correcte de la història. Aquí ja m’agradarà veure-ho (i tingueu per segur que sense un exèrcit, policia o com li vulgueu dir, que consolidi el control del territori, en 5 minuts tindrem la cabra de la legió desfilant per les rambles, com els va passar als pobres bosnis).

Pedro Sánchez el supervivent, el mentider, el ninot del PSOE que va aconseguir la cadira contra els desitjos dels seus propis barons, serà aviat un cadaver polític.
Ha estat President i ha aconseguit mantenir-se en el Govern més progressista de la història, gràcies als vots gratuïts d’ERC del incompetent i no independentista Gabriel Rufián.
Ha perdut una gran oportunitat històrica perquè no té talla política, ni capacitat, ni voluntat. Com a ninot del PSOE, depenent de les oligarquies no pot ni vol canviar res d’Espanya.
Els resultats d’ahir són contundents i la ultradreta está desfernada, però temo que ERC un cop més ho llegeixi tot al revés. Ja surten avui veus a ERC que diuen que ara un President tocat el tenen més a l’abast per seguir amb la dèria de la taula de diàleg.
M’agradaria equivocar-me però la miopia politica d’ERC ja no pot ser pitjor.

Fa tres anys de rellotge que ho dic: l’enemic es troba a dins, la quinta columna pseudo-independentista. I l’enemic no són sigles de partits, ni tampoc cognoms de persones, l’enemic de la Catalunya independent és un conglomerat d’interessos econòmics, doncs de poder, entre els pseudo-independentistes, catalanistes i els nacionalistes espanyols, teixits des de fa molts anys, massa anys per a creure que la dinàmica es pot trencar amb llacets, sopars i lirisme. Això la Cort del Regne ho sap des de fa i els pseudo-independentistes, també.

Nosaltres, els catalans del carrer (m’incloc, per adopció) som mercaderia.

L’1 d’octubre vam ser mercaderia en un mercat on els pseudo-independentistes ens van vendre per assolir més poder sense voler trencar definitivament amb la Cort del Regne. Per a ells tot era un “joc”. Un joc que van perdre perquè no s’esperaven que la bèstia fos tan bèstia. Van pensar que la mercaderia als carrers, votant, les imposaria una mica de respecte. I no, no va ser així. El nacionalisme espanyol té més força, molta més força. Té la força del perdedor que es nega a reconèixer que perd, perquè reconèixer-ho, seria suïcidar-se.

Els independentistes del carrer no hem tingut polítics que ens mereixem. Tampoc hem tingut els mitjans que ens mereixem (Vilaweb inclòs). Els “nostres !!!” mitjans han estat o “amarillistas” o tebis i, els tebis, sempre fent magnífiques anàlisis “post-mortem”, a “toro pasao”. Perquè els “nostres!!!” mitjans de comunicació mai s’han enfrontat a la mentida dels pseudo-independentistes. Ells sabran perquè (que sàpiguen que jo també ho sé).

Estic molt content que l’Espanya nacionalista sense complexos hagi guanyat les eleccions a Madrit. Només els nacionalistes espanyols aconseguiran una Catalunya independent. Deixem que Espanya continuï a fer d’Espanya.

Gràcies, Ayuso, gràcies, PP, gràcies, VOX, i gràcies, PSOEablo Iglesias.

Em llegiré els comentaris després, segur què molt interessant. Només volia assenyalar les paraules que ha dit Aragonès, en una clara demostració que viu a l’estratosfera I no entén res de res o és un cínic de primera: “Ara tenim l’oportunitat d’esprémer Sánchez”. Aquest paio volen posar de president de Catalunya i no els fa vergonya?.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/erc-llegeix-4-m-oportunitat-espremer-sanchez-afeblit-cs-desfet_606911_102.html

El PSOE no ha fet mai de veritable oposició a l’autocratisme quan toca. No ho va fer el 78 i no ho ha fet durant el procés. N’està pagant les conseqüències.
Amb tota la sang freda, admetem que als catalans ens convé més la dreta que la pseudo esquerra a Espanya. Si algú pot desbaratar la farsa de la taula de diàleg i motivar la ciutadania per tornar al carrer (ara que la pandèmia comença a davallar) és el binomi PP-VOX.
Europa veu Sánchez amb més bons ulls que les Ayusos i els Abascals. I si Espanya arribés a optar per sortir de la UE en comptes de negociar, Catalunya, com a estat solvent, podria tenir la porta oberta. Així va passar amb Eslovènia. Desobediència (el President Torra en dona exemple), confrontació ben planejada i unilateralitat inevitable.

Bona tarda! Gràcies Sr. Partal un dia més.

El panorama que ens deixa el 4-M ës ben galdós.
Ha guanyat per golejada el populisme ranci, canyí….. i ha escombrat Cs (potser l’únic que ens pot revertir a favor; adéu a la confrontació gratuïta i falsejada). La resta tot en contra, perquèdetorto de traba ens anirà a la contra.
Adéu a la taula de dlàleg (que mai va existir i ja NO existirà; oreneu-ne nota sres. i sr. d’ER).
Adeú als indults que ja no haguessim arribat, però ara el PsoE no donarà (el TS ho està recargolant més; vol humiliar encara més, per acabar no donant-los). Sanchez ha de ser més nacionalista espanyol que abans, per si de cas.
I adéu a tots els compromisos que s’havien fet per aconseguir la investidura i els suports parlamentaris.
I així podríem anar seguint…..
Toca anar a la nostra, fer-ho units pee tenir la FORÇA que ens cal i no donar cap més suport al Gobierno más progresista. ER desperteu JA!

Els dos partits que són al govern d’Espanya han quedat en 3er i 5e, lloc al parlament madrileny amb tota la potència simbòlica que li havien atorgat a Madrid i això els hi suposa un cop demolidor.
Podemos amb la retirada d’Iglesias ha encetat la costera avall definitiva perquè no sobreviurà a les pròximes eleccions (com C’s), com a molt es residualitzara als nivells d’Izquierda Unida.
El partit guanyador de l’esquerra a Madrid es un partit regionalista que sintonitza amb els moviments perifèrics de tall sobiranista i la dreta ja sense disfresses es manifesta com el que es i ha estat sempre, l’integrisme castellà cèntric…
El mapa polític de Catalunya es revela com el d’un país radicalment diferent al de “España dentro de España” que es Madrid.
I al País Valencia les repliques que són d’esperar van pel camí de la consolidació tambe d’un espai polític radicalment diferenciat.
Un País Valencia -cal no oblidar-ho mai- que continua sent la principal pesa del tauler per decantar l’equilibri en un o altre sentit. Raó per la qual es previsible que torne a ser el camp de batalla entre dues maneres contraposades de concebre l’Estat.
Altra cosa a destacar es que el “discurs” de tipus calvinista, moralitzant i prohibicionista de “que ve el llop” de l’esquerra del “todos todas y todes”, ha fracassat davant del discurs d’una dreta desimbolta alegre i libertaria.
I “last but not least” l’eix dreta esquerra salta pels aires.
Caldrà prendre bona nota de moltes coses.

Crec que on cal fer força és a nivell internacional, no prioritzar l’acord amb un Estat sord, mut, insensible … i aviat feixista.
La tensió la tindrem ens agrade o no , però dos no es barallen si un no vol.
Crec que els demòcrates no hem d’entrar en el joc i sí, sempre, dur-ho tot a Europa, respostes democràtiques i humanitàries, sempre, per tal de deixar en evidència i avergonyits els feixistes que governaran l’Estat, des d’allà on es puga … i al final, estirant d’aquí i d’allà, l’estaca on estem lligats caurà.
Hi haurà colps, ferides, disgustos … però com a minoria nacional conscient que som, ens en sortirem segur.
I el que li passi a Espanya, serà cosa dels espanyols, com ha de ser.

Que l’eixida és la unilateralitat, ho sabíem , i ara ho veiem més palès. Que el diàleg no s’ha de tancar per molt que no sigui l’eixida, ho sabíem, i ara ho tenim més palès. La funcionalitat de cada element, encara que no sigui la que ens agradaria que fos, és la que hi ha , i l’única opció, que consta de diferents elements. Ho sabíem i ara, encara és més palès, que no vol dir més agradable ni fàcil. Des del 2017n sabíem que anava així. I és la circumstància en la que el poble català ha de trobar la manera d’alliberar-se. Cada vegada queda més clar que és imprescindible i més dificultós. La consciència social comú és el camí, i esperem que els independentistes que necessiten enemics dins l’independentisme ho vagin capint, ha ja com més duri els repartiment de culpes, més els franquistes se n’aprofitaran. La consciència d’aportació és individual. La consciència d’objectiu és per tots la mateixa. A veure si els nous abusos dels franquistes ens ho fan entendre, o bé els hi donem el gust de barallar-nos.

Que podem fer per posar llum i que se’n assabenti la majoria de gent de que la cúpula d’ERC ha pactat amb els sociates una rendició, arraconar i desmontar desde dins el procés d’independència???

El primer pas, si volem continuar caminant és aquest, és urgent supera aquest escull, perquè fa molt temps que estem encallats i el més greu, ens començem a desmotivar i inclús a confrontar-no’s però entre nosaltres.

Qui tingui alguna idea que l’aporti, ho podem valorar i fer pinya. No tinc cap mena de dúbte que Vilaweb també ens ajudarà.

No es pot estar en desacord amb l’editorial. És impecable. Però impecablement teòric, acadèmic.
Ara bé, en M.Gilibert toca de peus a terra quan recorda que Espanya ha aguantat pressions i menyspreus de l’occident civilitzat, incloent’hi l’ONU, se n’ha sortit, i té una pàtina de respectabilitat (això de que és l’única societat que no derrotà el feixisme, ho saben per aquests mons de déu?)
Parlant de Déu, com apunta Nogués “que déu l’escolti !” Bé, seria millor que ho escolti el seu mossèn a Catalunya, el senyor Junqueras, i n’Aragonès, i en Tardà, i els revolucionaris impoluts de les CUP. Aquestos, són els que haurien d’escoltar i adonar-se’n, que no hi ha res a negociar amb Espanya, mai, pel que fa a la convivència. Només, en termes de veinatge, els termes de la independència.
Finalment, estic amb F. Ermi. Tenim dues, tres, opcions, i només n’hi ha una de guanyadora…. i no és la més fàcil perquè serà costeruda.

Aquesta arenga del capita Salgueiro Maia el 25 d’abril a Portugal explica perfectament el que ens passa, no cal dir res mes. “Meus senhores, como todos sabem, há diversas modalidades de Estado. Os estados socialistas, os estados capitalistas e o estado a que chegámos. Ora, nesta noite solene, vamos acabar com o estado a que chegámos! De maneira que, quem quiser vir comigo, vamos para Lisboa e acabamos com isto. Quem for voluntário, sai e forma. Quem não quiser sair, fica aqui!”.