Dir adeu al dòlar

Cada època ha tingut un dominador que ha acabat imposant la seva moneda com a moneda global. Moneda que ha servit per comprar i vendre al mercat internacional, i que els bancs centrals de cada país del món tenen en grans quantitats per a ús general. Al segle XVI l’imperi espanyol va aconseguir d’imposar el ral de vuit com a gran moneda global; l’imperi britànic va tenir la lliura esterlina dominant del segle XIX a mitjan segle XX; l’imperi americà ha tingut el dòlar nord-americà de moneda global de la fi de la Segona Guerra Mundial fins ara. Avui el dòlar és la moneda d’ús majoritari al comerç internacional i la moneda que, majoritàriament, tenen els bancs centrals de reserva de divises.

Però hi ha indicadors que el poder del dòlar com a moneda global, encara ben fort, té esquerdes importants. Hi ha qui s’agafarà a la paraula ‘esquerdes’, i qui a ‘importants’. Llegeixo al Washington Post que els bancs centrals tenen en aquest moment un 58,36% de les reserves de divises en dòlars. És la xifra més baixa d’aquests darrers trenta anys. El dòlar, com a moneda global, havia arribat al 70% de les reserves de divises dels bancs centrals del món. El diari en dóna més dades, més esquerdes: “Els europeus i els xinesos proven de construir sistemes de pagament internacionals fora del sistema SWIFT, dominat pel dòlar. L’Aràbia Saudita ha festejat la idea d’establir el preu del seu petroli en iuans. L’Índia liquida la majoria de les compres de petroli que fa a Rússia en monedes diferents del dòlar. Les monedes digitals, que exploren la majoria de les nacions, podrien ser una altra alternativa; de fet, el banc central de la Xina n’ha creat una.

La idea de monedes digitals (criptomoneda, o altres, fetes per privats, o estats) com a moneda global ja no se me n’anirà del cap.

El Financial Times ha seguit aquest fenomen de prop, amb articles com aquest que subratllen la idea que el dòlar perd força i que expliquen que els bancs centrals de la Xina, l’Índia i el Brasil compren or per substituir dòlars a velocitat de rècord: “Aquesta reacció és racional. Els Estats Units van poder congelar les reserves russes de 130.000 milions de dòlars perquè eren en dòlars. Això va provocar acusacions de militarització del dòlar. L’or dipositat a les cambres cuirassades dels bancs locals és una opció molt més segura que no pas els dòlars digitals. El comerç privat en dòlars també és potencialment vulnerable a les sancions nord-americanes.”

Però alhora l’editorial del diari anglès troba exagerades les amenaces al domini del dòlar i afirma amb raó que no hi ha ningú que pugui, de moment, substituir el dòlar com a moneda global: “És la moneda preferida del comerç internacional, perquè representa més de quatre cinquenes parts del finançament del comerç i la meitat de les factures comercials. També domina els mercats de divises i de deute. Tot això mou una gran demanda de dòlars, cosa que permet als Estats Units d’obtenir préstecs a un cost menor.”

En un viatge recent a la Xina el president brasiler Lula da Silva va fer un discurs apassionat en què deia, entre més coses: “Cada nit em demano per què tots els països han de basar el comerç en el dòlar… Per què no podem fer comerç basat en les nostres pròpies monedes? (forts aplaudiments de l’audiència de dignataris brasilers i xinesos) Qui va decidir que el dòlar era la moneda després de la desaparició del patró or?”

Haurem de veure si aquestes paraules són més desigs que no pas realitats; en tot cas, tampoc no tapen pas la idea, si més no en el meu cas, d’una futura moneda digital com a moneda global.