Adeu coronavirus, adeu Espanya

La crisi de la Covid-19 ha enfrontat la humanitat amb problemes mundials com ara la indefensió respecte de pandèmies i les mancances evidents d’investigació i de serveis sanitaris i socials a escala mundial per a afrontar-les amb rapidesa i eficàcia, tot i la vàlua heroica demostrada pels professionals.

Tot i que la crisi és mundial, impacta localment i territorial i posa a prova les xarxes dels serveis públics afectats. Per tant, és un test del funcionament de la nostra organització social en casos d’emergència: mesura la nostra reacció i resposta.

És precisament en aquest context que a Catalunya s’ha tornat a presentar, amb tota cruesa, la manca d’independència per a prendre decisions, fins i tot en moments extrems, quan hi ha en joc la nostra vida. I tot i que sembla que a casa nostra el confinament ha fet efecte i el nombre de contagis i morts es va reduint, hi ha força coincidència a dir que aquesta novel·la només acaba de començar i que, a banda la crisi que causa i causarà, pot arribar a canviar la nostra manera de viure, de treballar i de relacionar-nos.

No us descobriré res que no sapigueu. Amb casos des del 24 de febrer i amb la pandèmia ja declarada per l’OMS l’11 de març, la Generalitat ja va anar prenent decisions, com tancar les escoles o confinar la conca d’Òdena. No va ser fins el 14 de març que el govern espanyol es va decidir a actuar i va declarar l’estat d’alarma amb el Decret 463/2020 d’acord amb una antiga llei orgànica del 1981, assumint totes les competències de les comunitats autònomes en la presa de decisions en sanitat, tot i que feia quaranta anys que l’estat no la ‘tocava’. A més, no es va reunir amb els responsables de la gestió sanitària, es va partir de la idea que la pandèmia ‘no era qüestió territorial’ i es va negar a aïllar els territoris més afectats, com Madrid i Catalunya, de manera que es va dispersar el virus, molt notablement a la costa del País Valencià i de Múrcia, entre més. Especialment greu va ser que el decret d’alarma fos dictat un dissabte però no entrés en vigor fins dilluns, cosa que va causar l’efecte anomenat Bocaccio-ing, és a dir, sortir de les grans ciutats per anar a passar el confinament en segones residències, emulant els protagonistes del Decameró, que fugien de Florència i de la pesta l’any 1348.

El resultat ja se sap. A la diàspora de contagis s’hi ha d’afegir la pretensió, d’una administració totalment inexperta, de centralitzar compres en un mercat complex, la qual cosa ha fet que encara ara, tres setmanes després de declarar l’estat d’alarma, tinguem greus mancances de material sanitari imprescindible, tant per als hospitals com per a les residències de gent gran i per a tota la població. Tot i que indefectiblement les autoritats catalanes i autonòmiques n’han recuperat les regnes, s’ha perdut un temps preciós i s’ha generat una confusió difícil de revertir als mercats internacionals.

I això vol dir més malaltia. I vol dir morts.

No solament el govern espanyol no ha atès a les peticions del govern de Catalunya, sinó que freqüentment durant aquesta crisi o ni li ha respost, o li ha retret un to massa ‘enrabiat’. I quan s’han acabat prenent algunes de les mesures demanades, s’ha deixat clar que ho decidia lliurement el govern espanyol, sense tenir res a veure amb què s’havia demanat a Catalunya. L’ordenament jurídic li permet aquesta actitud. Catalunya té anul·lada una part important de poder de comandament en casos de vital importància per a la població. Una mà lligada a l’esquena.

La nostra societat està organitzada de manera que les decisions que afecten la nostra vida en moments d’emergència les pren l’estat espanyol, encapçalat pel rei Felipe VI, cap també de l’ara tan celebrat exèrcit. En plena alarma per la pandèmia es va saber el volum de corrupció milionària de la casa reial, que afecta el rei emèrit i el seu fill, l’actual rei. Es dóna la paradoxa, o potser no l’és, que les decisions que ha pres darrerament el Tribunal Constitucional contra el Parlament de Catalunya per haver reprovat el rei afegeixen nous esculls a l’hora d’investigar corrupcions de la casa reial, incloses amenaces d’imputacions penals per desobediència si s’insistia a continuar qüestionant de qualsevol manera el monarca. La ciutadania de Catalunya és actualment representada per aquest personatge, que es passeja i surt a la televisió en moments d’emergència, fent discursos de què està bé i què no, en un estat que li permet que no hagi de parlar sobre la corrupció en la qual són immersos ell i la seva família, com sap tot Europa i tot el món.

No és cap broma. Confinament significa retallada molt significativa de drets fonamentals. No parlem solament de drets de circulació i de què implica l’augment del control policíac, sinó també de drets d’intimitat, com el subministrament de dades personals de salut i, fins i tot, d’ubicació i del contacte mantingut amb els altres. En realitat, la magnitud de l’afectació dels drets en la situació actual és més pròpia d’un estat d’excepció que no pas d’alarma. Ho fan pensar les 250.000 propostes de sanció en aplicació de la ‘llei mordassa’, o les més de 2.136 detencions. A més, per l’Ordre SND/297, del 27 de març, el govern espanyol també ha autoritzat l’estudi de la mobilitat ciutadana basant-se en dades dels operadors de telefonia. Una intromissió d’aquest nivell en els drets civils ha de ser controlada pels representants electes; a Espanya, pel congrés de diputats. Això ens porta a considerar el funcionament més que deficient d’aquesta institució. En una situació en què es demostren les enormes possibilitats que ofereix el teletreball, les sentències del Tribunal Constitucional dictades per impedir que els presos polítics catalans i exiliats puguin exercir telemàticament els seus drets de representació signifiquen un escull, fins ara insalvable, per a poder fer funcionar efectivament el control de la representació popular democràtica quan hi ha impossibilitat presencial. I aquest punt s’agreuja encara més al Parlament de Catalunya, on, aplicant la duríssima jurisprudència constitucional sobre el seu reglament, els lletrats entenen que ni es pot reunir el ple.

La por d’encomanar-se beneeix pràcticament qualsevol limitació de drets. Cap retret no resisteix la ponderació quan es protegeix el dret principal: el dret de vida. L’única possessió de l’ésser humà. Però fins i tot aquí s’han detectat abusos cruels. És el cas del Tribunal Suprem quan va advertir que perseguiria per prevaricació els funcionaris que permetessin el confinament domiciliari als presos per la causa independentista durant la crisi de la Covid-19. Aquesta amenaça, impròpia d’un òrgan judicial de país democràtic, els discrimina d’una manera inhumana vers la resta de població reclosa en circumstàncies equivalents. La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut el sistema penitenciari dels estats com un univers d’extrema vulnerabilitat en aquesta crisi i ha publicat una guia titulada Preparedness, prevention and control of Covid-19 in prisons and other places of detention (‘Preparació, prevenció i control de la Covid-19 en presons i centres de detenció’), en què recomana mesures per a minimitzar els efectes perversos del confinament penitenciari per als mateixos reclusos i per al funcionariat que en té cura. L’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB, en un document subscrit també per sis entitats més defensores dels drets humans, ha analitzat les situacions en què caldria facilitar el confinament dels presos a casa. Els presos polítics catalans es troben clarament i objectivament en aquesta situació.

Tot això ens porta a les grans reflexions d’aquests dies, tractades particularment per Yuval Noah Harari en el seu article ‘El món després de la pandèmia del coronavirus’, en què ens alerta de la falsa necessitat d’elegir entre intimitat i salut i convida els governants a resistir-se als mètodes coactius i controladors, amb el convenciment que una població ben informada i automotivada sol ser molt més poderosa i eficaç contra la pandèmia que no pas una ciutadania controlada i ignorant.

El reforç de la confiança en els governants i en tot allò públic és essencial en aquests moments, i es retroalimenta en el cercle virtuós d’apoderar la població amb informació veraç i decisions transparents. La democràcia n’ha de sortir reforçada, amb governs legítims i legitimats en una lluita compartida, no coactiva. Catalunya té pendent de dotar-se d’una estructura pública democràtica, acceptada per la majoria, i que prengui les decisions adients en aquests moments. El lamentable episodi protagonitzat pel Tribunal Suprem contra funcionaris i presos polítics només fa que posar-nos damunt la taula, per si ho havíem oblidat, com és d’insostenible la nostra realitat politico-jurídica. Tanmateix, les circumstàncies com les actuals sovint acceleren processos latents, i més amb la consciència que hi ha vides en joc. El mateix govern espanyol és conscient que els partits independentistes, majoritaris a Catalunya, van en sentit contrari de reeditar uns empolsinats i ja caducs ‘pactes de la Moncloa’.

La premissa ‘pensa en global i actua en local’, utilitzada per Geddes al principi del s. XX, té ara més sentit que mai. El reforçament de la transparència de la relació democràtica ha d’anar lligada a repensar les relacions de col·laboració nacionals, continentals i mundials per evitar el ressorgiment del paper dels exèrcits i el tancament indiscriminat de fronteres, que poden posar en perill tota l’espècie humana, o una bona part. En aquest context, el dret de vida ha de ser garantit amb xarxes d’investigació, de personal i material sanitari i de serveis i productes essencials, com ja s’ha demostrat des de les primeres tensions. La cohesió social i política sincera és el vehicle per a compartir esforços i reproduir les experiències dels altres territoris, evitant errors, proporcionant solucions i anticipant problemes. ‘Solidaritat’ és la paraula clau. I és difícil. Veiem aquests darrers dies que podia haver-hi en joc la mateixa supervivència de la Unió Europea si no troba la manera de crear ajuts per a fer front a un dels punts que genera més vulnerabilitat: la desocupació i la macrocrisi social i econòmica consegüent.

L’anomenat ‘encaix’ de Catalunya a Espanya s’agreuja en aquest escenari apocalíptic. El president de Castella la Manxa ha demanat aquesta setmana que l’estat espanyol apliqui la solidaritat amb el límit de la ‘igualtat’, de manera que es creï una renda mínima que de cap manera no pugui ser complementada per les administracions autonòmiques ni per les locals, de manera que tothom sigui igual de precari i vulnerable, sense poder aspirar que l’administració de proximitat pugui complementar aquest ajut mínim en cap cas. Aquesta comprensió perversa de la igualtat coincideix força amb l’expressada pel Tribunal Constitucional en casos semblants, com per exemple quan va declarar inconstitucional la legislació catalana de pobresa energètica.  Una evidència més de la poca confiança i solidaritat política, territorial i social.

La crisi ens sacseja, però també és una oportunitat. Ja ho ha estat per a constatar els beneficis del teletreball per al medi ambient, i potser serà una eina de combat contra la gentrificació. De ben segur hi haurà actituds diferents respecte de la realitat, marcades per les sensacions i les lluites d’aquests darrers dies, que poden engegar un canvi de paradigma econòmic i social. I això vol dir també que hi haurà noves propostes polítiques originades en què hem vist i sentit i patit durant aquest llarg confinament. A partir d’ara, més que mai, sabrem què vol dir confiar en el poder públic, qui volem que prengui i com les decisions que ens poden fer viure o morir.

Dolors Feliu
7 d’abril de 2020