Adeu a Cambray, el conseller que no es trobarà a faltar

Benvolgut conseller Josep Gonzàlez-Cambray,

Suposo que ja ho deveu saber, que el vostre nas ja ho deu indicar, i que els anys passats a la primera línia política us deuen haver servit d’alguna cosa, si més no aquesta: a vós us fan fora del govern per uns mals resultats electorals i no per una mala gestió. La mala gestió fa temps que dura, crec humilment, i, en canvi, els mals resultats són tot just d’ara. I el vostre partit, ERC, té històricament en els professors una bossa de votants molt importants, votants que la vostra gestió al capdavant del departament pot haver foragitat. És una pena que els consellers caiguin per haver perdut vots i no per mala gestió.

Us escric aquesta carta com a periodista i com a pare de tres criatures, dues en edat escolar. El gran, nou anys, fa tercer de primària, i la petita, cinc anys, fa I5 en una escola pública fora de Barcelona, escola que jo, personalment, considero un petit paradís. Aules de nou alumnes i onze, respectivament, llengua catalana dins l’aula i al pati, i una avaluació dels alumnes que, amb excepcions, sí que valora els coneixements i no tan sols les actituds. Antics? Potser sí, però com que sóc dels escèptics amb la nova metodologia d’ensenyament no seré jo qui em queixaré. Ni seré jo qui escriuré una carta dolgut per una mala experiència personal, ni projectaré el meu drama a tot el vostre mandat. Al revés: l’experiència personal és molt positiva. Passa que sóc excepció.

El meu és un petit paradís, i encara, en un sistema educatiu que ha fet bandera de veure les pantalles com una solució, i no un perill (ho són, ens priven de l’atenció, i les hem de limitar, també al meu paradís…, i al meu menjador, començant per mi); que ha fet bandera de l’abandó dels llibres de text, de la no-avaluació numèrica, de deixar enrere l’autoritat científica, el currículum i l’esforç. I que ha quedat enterrat, com tants departaments, en la burocràcia.

Crec que això és el gran drama del vostre mandat, de la vostra proposta, i del vostre resultat, sobretot venint, en teoria, d’un conseller d’un partit d’esquerres que voldria afavorir les classes populars. I aquesta política vostra no les afavoreix. Un fill de família rica tindrà feina i responsabilitats més fàcilment, per poc que destaqui. Treballarà amb més facilitat que un altre sense necessitat de destacar acadèmicament. En canvi, el fill de les classes populars té poques armes, i poques cartes a la mà, per a sortir-se’n. Una és destacar en coneixements. Si me’ls elimineu, els coneixements, li elimineu la carta. Ell no té contactes ni parents. Els rics tenen hereus. Els humils tenen líders naturals. No els elimineu. Aquesta croada contra els que destaquen (per no acomplexar els que no) la trobo reaccionària. No devalueu la intel·ligència, l’esforç, el mètode, la memòria. És de les poques coses que tenen (i encara) per a sortir-se’n, els fills de classes populars. I dic “i encara” perquè no vivim en societats gaire meritocràtiques, que, llatins com som, ens servim dels contactes. Voler és poder no seria el meu lema. Però vull viure en societats on sapiguem trobar les aptituds i punts forts de cada canalla, que puguin brillar, que els ajudem a fer-ho. No vull viure en una societat on s’eliminin els punts forts de cadascú. Vull potenciar-los. Vull veure florir les mil ments, les mil maneres i les mil intel·ligències amagades que ens envolten.

Fer atractives les matemàtiques gràcies als jocs, posar rap a les escoles per aprendre poesia, usar la memòria com a arma de pensament crític, hi ha mil maneres de millorar l’ensenyament tradicional dels coneixements. Però no me’ls elimineu, els coneixements. No els aparteu.

Jo fa temps que segueixo amb interès Xavier Díez, fill de Nou Barris, expert i treballador en educació, membre d’un sindicat, i de pensament lliure, que fa molt que es lamenta precisament de la pèrdua de l’ensenyament basat en el coneixement i centrat en l’actitud, i del fet que això perjudica gent d’origen humil. Té articles brillants, en què recomana llibres, autors i pensaments que segueixen la mateixa corda. Per posar-ne un exemple, aquestes són paraules de Díez:

“Certament, el llibre de Pascual Gil [Schola delenda est?] coincideix amb una creixent onada de resistència respecte a propostes educatives profundament reaccionàries embolcallades, tanmateix, en un llenguatge progressista. Idees com la no directivat educativa, l’espontaneisme, l’antiintel·lectualisme tan propis del postmodernisme esterilitzador provinent del maig de 1968, han permès que entitats com Qatar Foundation, el Global Teacher Prize, el Banc de Santander, La Caixa o diverses charities de les fortunes globals pretenguin fer el mateix que Boris Johnson: privatitzar l’ensenyament de qualitat i deixar per a la majoria un succedani de formació amb pantalletes, mindfulness, emocions i globus de colors.”

Sé, conseller Cambray, que no sou vós l’únic que aparta l’autoritat dels coneixements, i que el vostre àmbit no és l’únic que es mou en aquest eix. A les famílies ens passa igual. El pare, la mare també han virat cap a la figura del col·lega. L’autoritat, el traspàs de coneixement, l’amor sí, però també posar límits, tot això desapareix en moltes famílies. És una deixadesa que fa mal. Veus tants nens tristos sense límits! (I límits no són grillons: són marcs on ser lliure i feliç, segur.) El fenomen és general. Ho sé. Però vós n’heu format part. És, per mi, una època fosca en el món de l’educació, i vós heu estat un dels qui l’han liderada.

Coses positives? La gratuïtat de les escoles bressol. Això sí que és un pas endavant. Bravo. I amb conseqüències no solament per als infants, sinó també per als pares (sobretot mares) que no hauran de deixar carreres professionals que després costa Déu i ajuda recuperar. Les fa lliures.

Els sindicats us critiquen la manca d’habilitat negociadora i la imposició de polítiques sense parlar. Jo us critico no haver estat far, ni haver marcat discurs, sinó al revés: haver-vos deixat arrossegar per una onada que fa que tinguem nens enganxats a les pantalles sense comprensió lectora, i els coneixements abandonats.