Adeu, Barri Gòtic

El fenomen no és universal, però certament no és exclusiu de Barcelona i afecta moltes més ciutats turístiques. Resulta que el barri vell és el barri amb més encant de la ciutat: pels carrerons, per l’ambient, per les catedrals i els museus, per les botigues, per la barreja de gent que hi viu, pels artistes, pels bars de nit, per la mala vida. Pel que sigui. Com que el barri és bonic, els turistes hi van. Com que els turistes hi van, els inversors ensumen negoci, els lloguers s’enfilen i els comerços i els veïns ‘de tota la vida’ es troben forçats a anar-se’n. De mica en mica, el barri deixa de ser com era: hi resten la catedral i el museu, però hi canvia l’ambient i hi desapareix la merceria i l’estudiant del tercer primera. Els turistes hi continuen anant, és clar, però el barri ja no hi és.

Aquest contrasentit és tan gran i tan evident que costa d’entendre que la política municipal no faci res o no pugui fer res per evitar-lo. Si la política municipal no serveix per a això, per a què en volem, de política municipal? Per a posar una inscripció al bell mig de la Rambla quan ja ha passat més d’un any de l’atemptat terrorista que va commoure el món? Per a inaugurar parcs i jardins cada quatre anys com si fóssim xais?

A la cistelleria Germanes Garcia del carrer dels Banys Nous, hi tenen una caixa registradora del 1902. Indica el preu final en pessetes i cèntims, i només preveu un màxim de dos dígits, és a dir, que el preu màxim que podia marcar era de 99,99 pessetes. Tant aquesta cistelleria, que ocupa un espai immens, com la botiga de parament de la llar que hi ha una mica més enllà, a la plaça de Sant Josep Oriol, tancaran a final de mes. Són dues més d’una llarga llista. Una mica més enllà, la darrera botiga de joguines centenària de la Ciutat Vella va tancar fa pocs mesos i una altra cistelleria que hi havia ara és un funcional sex-shop. La llibreria Quera, que fa més d’un segle que ven llibres d’excursionisme al carrer de Petritxol, ja ha llançat algun crit d’alarma també. La ganiveteria de la plaça del Pi i la passamaneria que té al costat, resisteixen ufanoses.

Hi ha gent a qui agrada viure al rovell de l’ou i està disposada a sacrificar algunes coses en canvi de llevar-se escoltant les campanes de l’església del Pi. Poden prescindir de certa calma i de la manca d’espais verds per a la quitxalla en canvi de viure entre el Born i el Raval, a prop de la mar i de la història de la ciutat. També hi ha botiguers disposats a sacrificar metres quadrats i comoditat en la càrrega i la descàrrega de les mercaderies en canvi de tenir el taulell allà on el tenien els seus avis. Però als uns i als altres els cal una mica de protecció si no volem que les lleis salvatges del capitalisme salvatge converteixin aquest bocí de ciutat en un gran aparador de desiguals, starbucks, vaques alehop, horribles botigues de souvenirs i fredes geladeries.

Després de sis anys, nosaltres també ens rendim. Tenim la nostra vida ficada en unes caixes de mudances i ben aviat ens n’anirem del nostre estimat carrer de Petritxol, el carrer de les xocolateries i les galeries d’art, el carrer on l’Oriol ha après a caminar i on els resistents encara es diuen bon dia quan es troben al matí. Podem conviure amb segways i ramats de turistes, clubs de cànnabis i olor de pixum, però no podem pagar els augments continus del preu dels lloguers. Segons la Generalitat, els lloguers del Barri Gòtic han pujat d’una mitjana de 310 euros aquests darrers cinc anys. Si cerques un pis gran i amb unes certes comoditats, el trobaràs abans (i més barat!) a Sarrià que no al Gòtic.

Abans d’anar-nos-en, de segur que farem una darrera visita (que no serà la darrera) a la xurreria dels Banys Nous (no ho digueu a ningú, però són ells que serveixen els xurros de les granges de Petritxol) i a la llibreria Pompeia del carrer del Cardenal Casañas. Aquesta llibreria-papereria gairebé centenària la porten dos germans, la Montserrat i en Joan Ramon. Són la tercera generació de la família que se n’ocupa i tracten els clients amb una cura i una estima que entendreix. Si hi compres un llibre, la Montserrat et treu una caixa de fusta amb punts de llibre que fa ella i te’n deixa triar un. I tant si hi comprem com si no, l’Oriol sempre en surt amb un full de gomets de regal. Res no em farà més feliç que comprovar que la Pompeia continua oberta quan tornem a passejar pel barri, ni que sigui com a turistes i no com a veïns.