Adeu a les dues besades de cortesia

Si algun dia deixem de portar màscares pel carrer, ja no recordarem el ritual de les dues besades de cortesia que fèiem abans. Bé, que hem fet tota la vida, sense qüestionar-les gaire. Acostumats com estem ara a la còmica salutació de colzes o, fins i tot, a l’oriental, inclinant el cos i ajuntant les mans al pit, si algun dia hem de tornar a les clàssiques dues besades de rigor, la faena serà nostra. I si no em creieu, feu el simulacre amb algú de la vostra bombolla. És gairebé impossible. Hi ha una força gravitacional en forma de precaució que frena. Frena molt. Passat més d’un any de pandèmia, se’ns comença a fer terriblement estrany que algun dia puguem tornar-hi. Fer front a aquesta sobredosi d’intimitat forçada! Dues galtes acostant-se a càmera ràpida, sense calcular massa bé l’impacte, precipitant-se a la pell de l’altre, gairebé fregant l’alè, i els llavis tocant l’exclusiva pell del rostre, que ara portem dolçament protegida. Les distàncies s’han acabat imposant, és un fet.

És molt curiós veure la rapidesa amb què s’han estès les noves salutacions oficials pandèmiques, sense les clàssiques encaixades de mans. Les primeres dues setmanes, al març de l’any passat, es va forjar el consens internacional. Els polítics i les autoritats acostaven el colze com a senyal de cortesia en les recepcions oficials. I a força de veure-ho ho vam anar adoptant. Si les salutacions pròpies dels pobles inuits, balinesos o de Papua Nova Guinea s’han preservat durant mil·lennis, aquí apareixia la força de la globalització per generar una convenció global en dos dies. Hi van sorgir també els matisos i les dissidències. Per exemple, va sortir el director de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, dient que era millor no saludar-se amb el colze perquè no permetia guardar la distància de seguretat. Ell va proposar una alternativa que a mi em va semblar bonica. Posar-se la mà al cor per saludar. La idea era bona, potser influenciada pel seu origen etíop, però no va triomfar.

Aquest ritual oficial dels colzes s’ha arrelat bastant, com deia, perquè ja el veiem espontàniament al carrer cada dia. Alguns encara l’evitem per imposat i optem per la versió de la clàssica abraçada però lateral, és a dir, encerclant el tronc i evitant el contacte amb la cara de l’abraçat perquè no hi hagi intercanvis de respiracions. Sembla una mica estrany però funciona, de veritat. L’única cosa és que, abans de procedir a l’operació, va bé avisar l’interlocutor en qüestió, per generar una mica de consens en la interacció, no està la vida per incomodar més del compte.

Però, i aquí ve en realitat el que volia dir, hi ha una cosa bona en aquest nou ritu après: les dones deixarem de ser les senyoretes sol·lícites disposades a cedir la galta a qualsevol desconegut. En l’àmbit laboral, i també en el personal, per què no, sempre que faci falta, podrem optar per fer la salutació oriental –per posar un exemple aleatori– o simplement per fer una encaixada de mans, com han fet tradicionalment els de gènere masculí. Així tornarem a demostrar que el ritual dels dos petons ha de tornar a ser democràtic, i cada persona, independentment del gènere, ha de tenir sobirania per a decidir com vol saludar sense cap pressió social.

En un món ideal postpandèmic, tindrem autonomia sobre els nostres afectes demostrats en societat, i ens inventarem noves formes per a combatre el sexisme de la cortesia, que sembla mantenir ben vius els vells protocols. La cortesia és un dels reflexos més clars de la moral de cada època i la nostra encara és clarament sexista, com ho demostren les besades obligatòries que arrosseguem les considerades dones, i per oposició, la dificultat que tenen els homes per fer-se-les entre ells. Encara costa veure dos homes portant corbata besant-se en una oficina. L’habitus, que diria Bourdieu, comença a canviar i sembla que les persones comencem a decidir quin tipus de salutació volem fer depenent dels afectes reals que ens mouen cap a qui tenim davant. Si la pandèmia ens ha de reformular la manera de viure, que reformuli també les formes socials. Abolim ja les més carques! I això també significa que aquells que no es besaven en públic ho facin, si volen, cada cop més. Com, per exemple, les persones grans, condemnades per pudor social a besar-se només en la intimitat.