30.01.2023 - 18:00
|
Actualització: 30.01.2023 - 18:15
Alexis Ravelo (Las Palmas, 1971-2023) no era un escriptor qualsevol. Era el millor autor de novel·la negra de la seva generació. Un infart fulminant ha posat fi a la vida d’un escriptor que havia convertit el fet insular en una de les claus de la seva narrativa, però amb vocació de ser totalment universal, perquè com bé deia “escriure d’una illa és escriure sobre un món sencer per arribar al món sencer, i si a sobre escrius sobre marginals, somiatruites i desgraciats, llavors ja escrius sobre gent que té històries que fan que pagui la pena embrutar un foli”.
Ravelo era un escriptor autodidacte que a les solapes dels seus llibres primerencs posava que sobrevivia amb cervesa i entrepans de xòped, “perquè és l’embotit més barat que es podia comprar a les Canàries, i no em preguntis què porta perquè ni ho vull saber, era el refugi dels pobres i, per tant, un aliment ideal per a un escriptor sempre en precari”, deia a les entrevistes.
Ravelo era un home de barri humil i va ser humil tota la vida, però amb una ambició literària fora mida. Va néixer al barri d’Escaleritas de Las Palmas i va fer feina de cambrer, a més d’estudiar filosofia a la UNED –una carrera que no va acabar, entre més coses, per manca de possibilitats econòmiques– i d’haver passat pels tallers de narrativa que impartien Mario Merlino, Augusto Monterroso i Alfredo Bryce Echenique. Molts anys després, ell també va ser professor d’escriptura en unes quantes biblioteques i en centres cívics de la seva ciutat, una de les feines literàries que li permetien de sobreviure com a escriptor, perquè malgrat el reconeixement dels darrers anys sempre va viure en precari. A més de les novel·les negres, va escriure llibres infantils, guions de cinema, obres de teatre, el llibret d’una òpera i molts anuncis publicitaris. Ara començava a gaudir de reconeixement: l’havien fet membre de l’Acadèmia Canària de la Llengua i el 2022 havia estat nomenat fill predilecte de Las Palmas.
Defensor del dialecte canari
Era un nomenament ben merescut, perquè Alexis Ravelo ha fet de la ciutat un dels escenaris privilegiats de les seves obres –sobretot, les dedicades a la sèrie protagonitzada per Eladio Monroy i també La estrategia del pequinés i Las flores no sangran– i perquè no va dubtar ni un moment a defensar tots els modismes del dialecte canari en les seves obres amb absoluta normalitat, com a tret diferencial dels personatges i com a element de reivindicació cultural.
El seu camí fins a l’èxit ha estat molt llarg. Ravelo va començar a publicar en editorials canàries de molt difícil circulació fora de les illes i acceptant tota mena d’encàrrecs per a guanyar-se la vida. El punt d’inflexió va arribar quan va publicar, ara fa deu anys, La estrategia del pequinés, amb l’editorial Alrevés. En el descobriment de l’autor hi va tenir molt a veure la figura de Paco Camarasa, el llibreter de Negra i Criminal, que havia llegit alguns dels llibres de Ravelo publicats a les Canàries i havia fet de pont amb Alrevés. A partir d’aquí, la consagració, perquè aquella primera novel·la negra publicada a la península ibèrica li va valdre el premi Hammett a la millor novel·la negra de l’any que concedeix la Setmana Negra de Xixon i que, en el gènere negre, és el premi més important en llengua castellana. Semblava que sí, que a la fi començava a arribar la consagració, perquè just l’any anterior havia guanyat amb La última tumba el premi Getafe Negre.
La sèrie Eladio Monroy
Com hem explicat, no és que el 2013 Alexis Ravelo fos un nouvingut al gènere, ans al contrari. Simplement, és que era un escriptor ultraperifèric, però ja havia publicat tres llibres de relats i sis novel·les per a adults, quatre de les quals del seu personatge més emblemàtic, Eladio Monroy, que és un homenatge a alguns dels protagonistes més icònics del gènere negre, però modernitzat i passat per una pàtina d’humor canari que el fa molt especial. Monroy és un antic mariner reconvertit en detectiu per circumstàncies de la vida que esdevé un guia perfecte per als lectors que vulguin entrar en els baixos fons de Las Palmas. En total, són sis títols, tots recuperats per Alrevés: Tres funerales para Eladio Monroy, Solo los muertos, Los tipos duros no leen poesía, Morir despacio, El peor de los tiempos i Si no hubiera mañana.
A partir d’aquell primer èxit peninsular, la carrera de Ravelo va esdevenir imparable. Si Alrevés va recuperar les quatre novel·les inicials de la sèrie Monroy i publicà originalment la cinquena i la sisena, a més de La estrategia del pequinés i la molt aclamada Las flores no sangran (2014), Ravelo també va fitxar per la prestigiosa editorial Siruela. Va publicar-hi La otra vida de Ned Blackbird (2016), en què fa un homenatge a tots els escriptors ocults que feien novel·les de quiosc amb pseudònim durant la postguerra, i Los milagros prohibidos (2017), una novel·la ambientada en la repressió franquista a l’illa de La Palma, l’anomenada Setmana Roja del juliol de 1936 i que probablement és la seva obra més ambiciosa. Posteriorment, també a Siruela, hi va publicar La ceguera del cangrejo, Un tipo con una bolsa en la cabeza i, finalment, Los nombres prestados (2022), obra que li va valdre el prestigiós premi Café Gijón.
L’èxit literari de Ravelo s’ha concentrat en la darrera dècada i hi ha tingut molt a veure l’enorme proliferació de festivals de novel·la negra tant a casa nostra com també a l’estat espanyol. La seva presència era constant en aquests certàmens, que per a ell significava sortir a defensar les seves creacions més enllà de Las Palmas, el seu santuari per a l’escriptura. Extravertit, rialler i jovial, solia aparèixer en els festivals i trobades literàries amb un bagatge cultural de primer ordre i unes ampolles de rom canari per a debatre amb tota la calma que calgués els seus arguments. Home profundament compromès amb l’esquerra, coneixia molt bé Catalunya i va ser un dels intel·lectuals espanyols que va criticar durament la violència policíaca del Primer d’Octubre, la qual cosa li va valdre no poques discussions a les xarxes socials amb els sectors més espanyolistes.
Disposat sempre a l’abraçada més afectuosa, només s’enfadava amb els privilegiats i amb les situacions que socialment l’indignaven. Ho afirmava un home que s’havia salvat gràcies als llibres en un moment i en un barri en què la cosa més normal hauria estat anar per altres derroters i haver acabat essent ell el protagonista d’una novel·la negra escrita per altri. A casa nostra va rebre el reconeixement del festival el Segre de Negre, que li va dedicar una sessió de tancament fa uns anys, i el del festival Gràcia Llegeix.
Un infart ha posat fi a la vida de l’home que va fer de Las Palmas i dels seus carrers menys afavorits un escenari totalment universal. Ens queden els seus llibres i el record de les seves abraçades, dels brindis amb rom, de la defensa a ultrança de les classes populars que sempre feia i de la necessitat de combatre la violència amb més feina, més menjar i més cultura.
