08.02.2020 - 21:50
En aquest començament d’any, que ha vingut tan farcit de literatura, no podíem deixar de fer visible la recuperació que ha fet l’editorial Adesiara del Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920), amb una introducció completíssima a càrrec de Roger Miret. Alexandre de Riquer és considerat el millor representant del prerafaelitisme literari del país, que ell mateix va introduir, i un creador que sobretot es va dedicar a la pintura i les arts aplicades, terreny en què va excel·lir. A més, enguany se’n celebra el centenari de la mort, i la recuperació d’aquest llarg poema és la primera aportació a aquesta commemoració.
Alexandre de Riquer va tenir una vida apassionant, segons que explica el curador del poema i autor de la introducció, Roger Miret. Ja de ben jove se’n va anar a França per trobar-se amb el seu pare, exiliat, car havia participat del bàndol carlí. Ell mateix va retornar a Catalunya per lluitar a la Tercera Guerra Carlina i va haver-se d’exiliar també. A Besiers va estudiar enginyeria i més tard a Tolosa, belles arts. Gràcies a un indult que va aconseguir la seva mare, Alexandre de Riquer va poder tornar a Catalunya. Aleshores va entrar en contacte amb Apel·les Mestres, que el va introduir a la indústria editorial i les arts aplicades i també el va posar en contacte amb una colla d’intel·lectuals com ara Pompeu Gener, Joaquim Bartrina i el pintor Simó Gómez.
A partir del 1882, el seu taller del carrer Petritxol es va convertir en un punt de trobada d’intel·lectuals i artistes. Riquer era un referent i es trobava entre els grans: quan es va casar amb Dolors Palau el 1885, la cerimònia la va oficiar mossèn Cinto Verdaguer i van fer de testimonis Àngel Guimerà i Francesc Matheu.
Roger Miret comença la introducció dient: «Alexandre de Riquer (1856-1920) és un dels personatges més interessants del modernisme català. Se’l coneix sobretot pel fet de ser un dels artistes més destacats de l’època; la seva obra, vastíssima, innovadora i d’una gran qualitat, la trobem repartida en museus d’arreu del país. En canvi, la seva producció literària, que és sens dubte una de les més representatives i reeixides del modernisme, ha caigut en l’oblit i no s’ha publicat des de la mort de l’autor. Només l’any 2010 va tornar a la impremta, cent anys després, un dels cants del Poema del bosc gràcies a l’esforç de diversos admiradors de la poesia d’Alexandre de Riquer.»
El curador també recorda que «la producció artística de Riquer sobretot va ser prolífica en el camp de la il·lustració de llibres. Va dedicar-se molt de temps a la col·lecció Arte y Letras, dirigida per Lluís Domènech i Montaner.» Amb ell col·laboraria durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 en la decoració de l’Hotel Internacional i del castell dels Tres Dragons. «L’any següent, a l’Exposició Universal de París, Alexandre de Riquer va descobrir diverses tendències europees que el van impressionar i van canviar la seva manera de pintar. Així, el seu estil es decanta cap a l’idealisme, pràcticament deixa d’utilitzar els fins aleshores recurrents motius ornitològics i tendeix a adoptar un gust i una temàtica més religiosos.»
I cinc anys després, el 1894, faria un viatge a Londres que seria tot un punt d’inflexió en la seva obra. «El fet que va determinar aquest viatge, la seva vida i, de retruc, el desenvolupament de la cultura catalana en els anys següents va ser el descobriment in situ del prerafaelitisme. No és que els prerafaelites capgiressin radicalment la seva manera de concebre l’art, sinó que més aviat li van proporcionar uns referents per desenvolupar les idees i intuïcions que ell ja tenia. […] Escriptor, pintor i artesà, ell encarnava l’ideal prerafaelita de l’artista total. Els camps en què més va destacar són el pòster, l’exlibris, el gravat i la decoració de llibres i revistes. Riquer va ser ni més ni menys que l’introductor del pòster a Catalunya.»
Quant al Poema del bosc, Miret explica: «L’any 1901, Alexandre de Riquer, que es troba en el moment més àlgid de la seva carrera, comença a escriure el Poema del bosc, un ambiciós, colossal poema èpic que canta la Natura com a espai de transcendència oblidat per l’home modern. El Poema constitueix, doncs, la poetització definitiva del gran amor per la naturalesa que Alexandre de Riquer va professar tota la vida i especialment en els últims anys, i alhora d’uns valors que són molt característics del modernisme. L’any 1902, però, deixa l’obra inacabada, no sabem ben bé per què. Quan la reprèn, el 1909, les circumstàncies del país i de la seva vida personal han canviat radicalment. Ja ho hem vist: el noucentisme imperant ha desplaçat els modernistes de l’àmbit públic, i Riquer no sap o no vol adaptar-s’hi. Que llavors reprengui el Poema del bosc i el publiqui el 1910, només ho podem entendre com un gest reivindicatiu, d’autoafirmació. El Poema és el cant de cigne d’un home i d’una generació extraordinaris.»
I també: «Tot el poema, en el fons, és un al·legat contra l’oblit essencial de l’home modern, que embriagat per la seva força de creació ha colgat el sentit primigeni de l’existència sota un món artificiós, buit i insostenible. Aquest abandó està vinculat, com hem dit, a la ‘civilització’: sempre que apareix en grup, l’home és presentat com un ésser corromput i corruptor; en canvi, hi ha alguns éssers individuals privilegiats que poden desprendre’s del llast de la tribu i penetrar el misteri sagrat del bosc: el poeta, l’enamorat, l’eremita.»
Us oferim la lectura del cant X complet, ‘Aquelarre’.
