Adenomiosi, la germana petita de l’endometriosi?

L’adenomiosi és una malaltia ginecològica molt freqüent i, al mateix temps, molt poc coneguda. A vegades, no causa símptomes o implica únicament molèsties lleus. No obstant això, en molts altres casos, sí que fa que les dones que la sofreixen tinguin forts dolors pelvians, un sagnat uterí abundant, un dolor intens durant la menstruació, relacions sexuals doloroses i problemes d’esterilitat i infertilitat.

És una malaltia crònica que pot rebaixar moltíssim la qualitat de vida i el benestar físic i emocional d’un nombre molt elevat de dones joves. És difícil precisar el percentatge d’afectades, però s’estima que se situa entre un 20% i un 35% de dones en edat reproductiva.

L’endometri és el revestiment intern de l’úter, la funció del qual és permetre la implantació de l’òvul fecundat quan hi ha un embaràs. Quan hi ha adenomiosi, les cèl·lules de l’endometri penetren a l’interior de la paret muscular de l’úter. En la seva nova ubicació continuen funcionant com ho farien si no s’haguessin desplaçat del seu lloc natural.

Les cèl·lules endometrials desplaçades (ara en la paret muscular), per efecte de les hormones de l’ovari, s’engrosseixen, es degraden i poden acabar causant un dolor intens i un sagnat abundant en cada cicle menstrual.

Similituds entre adenomiosi i endometriosi

Cada mes, en dones en edat reproductiva, l’endometri es prepara per a un possible embaràs, és a dir, per a acollir el fetus en cas que es fecundi l’òvul. Si no hi ha embaràs, l’endometri es desprèn de l’òvul en forma de menstruació.

Quan una dona té adenomiosi, el teixit endometrial apareix en el múscul de la matriu. En el cas de l’endometriosi, l’endometri també s’implanta fora del seu lloc habitual, gairebé en qualsevol part del cos. Pot anar des de la pelvis fins a la part de l’abdomen on hi ha el recte, a l’últim tram del còlon, als ovaris o la bufeta, al fetge, a l’intestí o a l’apèndix. També pot trobar-se en llocs més distants, com el diafragma, la pleura, el pulmó, el cervell, els ulls, les parpelles, el nas o els dits.

L’endometriosi i l’adenomiosi són malalties cròniques que generalment afecten dones en edat reproductiva, des que els ve el període fins que marxa. És a dir, dels deu anys o quinze fins als trenta-cinc o cinquanta.

Com l’adenomiosi, l’endometriosi és una malaltia que pot causar molt de dolor, dificulta l’embaràs i, molt sovint, impedeix a les dones que la sofreixen de fer vida normal.

La relació entre l’adenomiosi i l’endometriosi és objecte de debat entre els especialistes. Per a alguns, són dues malalties diferents. Per a uns altres, entre els quals es troba l’autor d’aquest article, l’adenomiosi és una forma d’endometriosi. Sigui com sigui, i malgrat que totes dues malalties estan infradiagnosticades, l’estudi de l’adenomiosi per part de la ciència ha arribat encara més tard. De fet, el nombre d’articles mèdics publicats sobre adenomiosi no supera el 10% dels publicats sobre endometriosi.

Una malaltia infradiagnosticada, com l’endometriosi

Els símptomes de l’adenomiosi són similars en un grau o un altre a altres malalties ginecològiques o no ginecològiques, com l’endometriosi, els miomes uterins o la síndrome del còlon irritable. Per això, atès que l’adenomiosi pot confondre’s amb altres malalties, moltes dones són diagnosticades amb un retard significatiu o, directament, no arriben mai a ser diagnosticades i tractades convenientment.

Actualment, per a la detecció de la malaltia, tant l’ecografia transvaginal com la ressonància magnètica nuclear han demostrat que són eines diagnòstiques precises i no invasives.

Però, en tot cas, a més d’excel·lents mitjans diagnòstics, és imprescindible que tots els professionals sanitaris responsables de la cura de la salut de la dona comptin amb la formació adequada i un coneixement profund de la malaltia. Això els permetria de mantenir-se alerta i en disposició de fer la diagnosi pertinent en el temps més breu possible.

Després de la menopausa, l’adenomiosi sol desaparèixer, per la qual cosa l’edat de la pacient, la intensitat dels símptomes i el desig de buscar l’embaràs determinen el tractament més adequat.

D’una banda, trobem tractaments mèdics, com medicaments antiinflamatoris no esteroides o medicaments hormonals. També hi ha tractaments quirúrgics més conservadors o més radicals, com la histerectomia, que és la cirurgia per a extirpar l’úter. Els tractaments quirúrgics s’apliquen quan els símptomes són intensos i els tractaments previs no han aconseguit l’èxit desitjat.

En definitiva, actualment disposem d’opcions terapèutiques amb les quals alleujar la situació de les pacients d’adenomiosi. Tenim mitjans per a millorar els símptomes de la malaltia i facilitar que gaudeixin d’un benestar més gran. No obstant això, cal desenvolupar pautes de diagnosi primerenca i una atenció multidisciplinària. A més, és fonamental dur a terme amplis estudis per a avançar en el coneixement de la malaltia i en el desenvolupament de tractaments cada vegada més personalitzats.

Francesc Carmona és membre de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques Agugust Pi Sunyer- Hospital Clínic de Barcelona. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.