21.12.2021 - 05:15
|
Actualització: 21.12.2021 - 10:36
L’interès pel trastorn de joc, anteriorment conegut com a joc patològic i, al nostre país, com a ludopatia, ha anat creixent tant en la comunitat clínica com científica. L’augment d’evidència empírica referent al trastorn de joc ha permès una millor conceptualització de la patologia, així com la identificació de comorbilitats freqüents i el disseny de possibles opcions terapèutiques efectives. Aquesta revisió aborda totes aquestes temàtiques, incloent-hi descobriments recents en l’àmbit d’estudi en qüestió.
Què es el trastorn del joc?
Apostar implica arriscar una quantitat de diners amb l’expectativa de guanyar una quantitat major. Algunes formes habituals de joc amb aposta són la loteria, les màquines recreatives amb premi (conegudes com a màquines escurabutxaques), el pòquer i les apostes esportives. Si bé durant anys els bars, els salons recreatius i els casinos eren els llocs on es duia a terme la conducta de joc a Espanya, durant els últims anys el joc en línia ha anat prenent protagonisme en detriment del joc presencial. Si l’any 2015 la quantitat jugada en el mercat de joc en línia a Espanya ascendia als 8.562,1 milions d’euros, les dades de 2020 indiquen que en aquest any la quantia va arribar als 21.600 milions, cosa que significa un augment molt rellevant del joc en línia (Dirección General de Ordenación del Juego [DGOJ], 2020).
La majoria d’individus duen a terme la conducta de joc sense que arribe a ser problemàtica. No obstant això, algunes persones deixen de tenir-la sota control i experimenten una interferència en múltiples àrees de la seua vida, com la salut, les relacions personals, les activitats acadèmiques i professionals i, per descomptat, l’àmbit financer (American Psychiatric Association [APA], 2013).
L’última edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5 en les seues sigles en anglès; APA, 2013) utilitza el terme trastorn de joc per referir-se a un patró de joc persistent i recurrent que provoca deterioració i malestar en el subjecte (en edicions anteriors del DSM denominat joc patològic). A més de la nomenclatura del trastorn, una de les modificacions més rellevants ha estat la seua inclusió en la secció de «trastorns relacionats amb substàncies i trastorns addictius», que s’ha convertit en la primera addicció comportamental formalment reconeguda. Això és degut al fet que la creixent evidència empírica ha identificat, en el trastorn de joc, característiques clíniques pròpies dels trastorns per ús de substàncies, com ara la tolerància (necessitat progressiva de realitzar apostes més importants i major freqüència en el joc) i la síndrome d’abstinència (nerviosisme i irritabilitat en interrompre la conducta de joc). Es tracta, per tant, d’una modificació substancial atès que anteriorment aquest trastorn es classificava dins dels trastorns del control dels impulsos, al costat de la piromania, la cleptomania o el trastorn explosiu intermitent (Jiménez-Murcia, Granero, Fernández-Aranda, Sauvaget et al., 2019).
Un altre aspecte rellevant a l’hora d’aproximar-se al trastorn de joc és la diferenciació entre els tipus de joc. D’una banda, es distingeixen aquells purament d’atzar (com la loteria o la ruleta), en què el jugador manté un rol passiu i ha d’esperar els resultats, d’aquells que requereixen una certa habilitat o estratègia (com el pòquer, en el qual es pressuposa un cert coneixement de les regles per a poder participar). D’altra banda, els tipus de joc es poden classificar en funció de si el premi és immediat (per exemple, les màquines recreatives) o demorat (com ocorre en la loteria). A més, els jocs en què el premi és immediat, així com aquells en què l’apostador percep l’habilitat com un aspecte crucial, presenten un potencial addictiu major (Blaszczynski i Nower, 2002). Hi ha també una altra manera de classificar els tipus de joc segons el canal: en línia o presencial (o offline).
Epidemiologia
Les xifres de prevalença del trastorn de joc són molt heterogènies pel fet que la disponibilitat i popularitat dels jocs d’atzar varia entre països. En el cas específic d’Espanya, s’ha observat que el 0,9 % de la població desenvolupa un trastorn d’aquesta mena al llarg de la vida i un 4,4 % dels espanyols refereix conductes de joc problemàtiques (DGOJ, 2015).
La conducta de joc sol començar durant l’adolescència, i compleix habitualment una funció de socialització. Si bé el trastorn és més prevalent en població jove, un nombre important de persones d’edat avançada mostren també problemes amb el joc (Menchon et al., 2018).
El trastorn de joc afecta més homes que dones. Diversos estudis epidemiològics, tant en població general com en població clínica, apunten al fet que els homes presenten probabilitats entre dues i tres vegades majors de desenvolupar un trastorn d’aquesta mena, en comparació amb les dones. No obstant això, a causa del major estigma social derivat dels problemes de joc en dones, aquestes tendirien a ocultar les conductes problemàtiques amb major freqüència, per la qual cosa podrien estar infrarepresentades en els estudis de prevalença (Kaufman et al., 2017).
També s’observen diferències de gènere respecte al tipus de joc: les dones són més proclius a participar en jocs no estratègics (com les màquines recreatives amb premi o el bingo) i a utilitzar el joc com a manera de regular estats emocionals negatius (Hing et al., 2016). Així mateix, s’ha descrit un patró temporal diferent quant a l’evolució d’aquest trastorn. Mentre que els homes solen iniciar-se en el joc a edats més primerenques i transcorren més anys fins que desenvolupen un joc problemàtic, en el cas de les dones, en canvi, solen començar a jugar a edats més tardanes. No obstant això, el temps que transcorre entre que comencen a jugar de manera recreativa fins que desenvolupen una problemàtica relacionada amb el joc és molt més breu, fenomen denominat efecte telescopi (Grant et al., 2012). També s’han descrit perfils i característiques específiques dels jugadors en funció de si prefereixen el canal en línia o presencial. Els jugadors en línia són més joves, amb un major nivell d’estudis i nivell adquisitiu, i presenten un patró d’apostes de major quantia en comparació amb els jugadors presencials (Jiménez-Murcia, Granero, Fernández-Aranda, Stinchfield et al., 2019).
Factors de risc i protecció
S’han identificat una varietat de factors que podrien incrementar la possibilitat de desenvolupar problemes relacionats amb el joc.
Factors individuals
Dowling et al. (2017) van realitzar una revisió sistemàtica en què es van identificar una sèrie de factors de risc individuals, entre els quals destaquen la freqüència de consum d’alcohol i tabac, l’ús de drogues il·legals, conductes antisocials, depressió, gènere masculí, nombre de jocs problemàtics, gravetat del trastorn, violència i dèficits de regulació emocional.
A pesar que tradicionalment s’ha considerat que els joves presenten major risc de desenvolupar una conducta problemàtica de joc, més recentment l’interès dels investigadors s’ha orientat a l’estudi de la població d’edat avançada. En aquest sentit, una motivació destacada per a recórrer al joc és l’accés limitat a altres activitats reforçants. Aquests factors, juntament amb el fet de disposar d’ingressos estables i perspectives limitades de guanys futurs, converteixen els adults de major edat en un grup extremadament vulnerable (Granero, Jiménez-Murcia et al., 2020). Quant a factors de protecció, s’han identificat característiques individuals com l’estatus socioeconòmic i el nivell d’estudis.
Determinats trets de personalitat podrien considerar-se també factors de risc per al desenvolupament o manteniment del trastorn de joc. En concret, una elevada evitació del mal (o neuroticisme), al costat de baixos nivells d’autodirecció, dificultats en la presa de decisions i la planificació, així com elevada impulsivitat i cerca de sensacions (Jiménez-Murcia et al., 2015).
De fet, la literatura suggereix que aquest trastorn és una condició heterogènia. No obstant això, dimensions d’impulsivitat relacionades amb la inhibició motora, les alteracions de caràcter atencional o la impulsivitat d’elecció semblen característiques clíniques habituals en aquesta patologia (Ioannidis et al., 2019). Per tant, la impulsivitat seria interpretada com una funció cognitiva independent que es veuria alterada en el trastorn de joc i correspondria a diferents substrats biològics dins del circuit frontoestriatal (Ioannidis et al., 2019). Una altra interpretació seria la impulsivitat de caràcter fenotípic latent, és a dir, la tendència generalitzada a dur a terme accions precipitades, inapropiades i prematures que podrien predisposar el subjecte a desenvolupar aquest trastorn (Ioannidis et al., 2019).
El conegut model de subtipus o pathways de Blaszczynski i Nower (2002) suggereix que hi ha tres grups diferents d’individus amb predisposició per a tenir problemes de joc: els condicionats conductualment, els emocionalment vulnerables i els impulsius antisocials. Les motivacions relacionades amb el joc poden diferir entre aquests grups; per exemple, els condicionats conductualment juguen a causa de l’efecte de les distorsions en la probabilitat de guanyar i a males decisions; els individus emocionalment vulnerables utilitzen la conducta de joc com a reforç negatiu, per a escapar d’estats d’ànim negatius, i aquells individus amb un perfil impulsivoantisocial empren el joc com una eina de reforç positiu. Estudis posteriors realitzats amb poblacions clíniques i comunitàries han confirmat la utilitat d’aquest model explicatiu (Jiménez-Murcia, Granero, Fernández-Aranda, Stinchfield, et al., 2019).
