Adam Michnik: “No crec que Rússia vulgui una confrontació militar, però tampoc ningú no volia la Primera Guerra Mundial”

Què motiva Putin? Per a respondre aquesta qüestió, Irena Grudzińska Gross entrevista Adam Michnik, ex-dirigent del sindicat Solidaritat (Solidarność) i participant en les negociacions que van conduir a la fi del comunisme a Polònia, l’any 1989. Actualment, Michnik és l’editor en cap del diari Gazeta Wyborcza, amb seu a Varsòvia.

—És inusual que el president dels Estats Units hagi fet una conferència de premsa amb motiu de l’assassinat del dirigent d’Estat Islàmic, que no tenia ni de bon tros la importància del seu predecessor, i molt menys la d’Osama bin Laden. És una resposta implícita a la percepció del Putin que els Estats Units, humiliats a l’estranger i dividits a casa, són una potència en decadència?
—Putin certament està convençut que, avui dia, Occident és més feble que mai. Però el seu comportament també respon a la pròpia paranoia antiamericana. Putin pensa que tot allò que fan els nord-americans va contra Rússia. No estic gaire segur que allò que passa a Síria tingui relació amb allò que passa a Donetsk, però en la ment de Putin aquesta relació definitivament existeix. Això és un tret característic d’un tipus específic de líder polític. A Polònia també tenim perfils així. Cada vegada que Jarosław Kaczyński [el dirigent del partit de govern polonès, Llei i Justícia] fracassa, imputa les seves frustracions a una suposada conspiració entre forces hostils. Per a Kaczyński, aquestes forces hostils bàsicament són tots aquells qui no l’aplaudeixin tothora. Crec que Biden no es fa gaires il·lusions amb la Rússia de Putin. Vol ser realista, i no crec que cerqui el conflicte, però també rebutja l’anomenada política de l’apaivagament. Aquest és el prisma amb què crec que s’han d’entendre les declaracions dels nord-americans –que trobo certament raonables– des que Rússia va començar a concentrar tropes a la frontera ucraïnesa. Això implica, és clar, que les forces internes que són hostils al Partit Demòcrata i a Biden –i, de fet, als fonaments de la democràcia nord-americana– no prevaldran als Estats Units. En cas contrari, aquest enfocament que presento segurament serviria de ben poc.

—Què en penseu de l’actitud dels ucraïnesos? Fa dies, vaig sentir una conferència en què l’historiador Timothy Snyder criticava el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, però no pas l’actitud del govern ucraïnès.
—Zelensky va arribar a la política de fora estant. Va ser apadrinat per Ihor Kolomoiski, un oligarca ucraïnès que, tot i ser un oligarca, va fer molt pel seu país durant el primer conflicte amb Rússia, l’any 2014. Kolomoiski finançà i armà unitats militars de voluntaris que van resultar crucials a l’hora d’aturar l’ofensiva dels soldats russos i els separatistes de la regió de Donbass. No he conegut Zelenski personalment; de fet, em resulta tot un enigma. No acabo d’entendre’n el comportament, i tampoc no sóc capaç de formar-me una opinió clara sobre la seva política. Però, enfront d’una amenaça a què cal respondre amb unitat, trobo que Zelenski persegueix massa sovint els propis interessos, o bé els del seu entorn polític immediat. També em sembla poc professional que hagi declarat que no hi ha risc d’escalada militar, mentre demana armes a occident. Això em costa d’entendre.

—No creieu que Zelenski indica que vol establir, o bé que ja ha establert, negociacions amb Rússia?
—Jo suposo que vol parlar amb Putin cara a cara. Però no perdem la perspectiva: el responsable de la situació actual d’Ucraïna és Putin. I cap crítica a Zelenski no pot canviar el fet que Putin és l’agressor, i que Ucraïna és l’objecte de la seva agressió. Això és fonamental, i ara sobretot cal és esbrinar què pretén fer Putin.

—Quins són, exactament, els objectius de Putin?
—Alguna cosa pretenia quan va començar a acumular tropes a la frontera ucraïnesa, però sembla que ha topat amb algun obstacle. Potser va suposar que occident i Biden estaven enfeinats amb els seus problemes, i que, per tant, ara seria el moment idoni per a atacar. La resposta resolutiva d’occident –o, si més no, l’aparença de resposta resolutiva d’occident– ha estat tota una sorpresa per a Putin. Tant se val si creu o no en les greus sancions que occident ha amenaçat d’imposar-li en cas que finalment envaeixi Ucraïna; el president rus les ha escoltades altes i clares. No crec pas que vulgui una confrontació militar total, però tampoc ningú no volia que esclatés la Primera Guerra Mundial.

—Creieu que hi ha un perill immediat d’aquest desenllaç?
—No crec que Putin faci un atac a Ucraïna, en el sentit estricte del terme. Crec que, en compte d’atacar, optarà per aplicar antigues tàctiques soviètiques que continuen fortament arrelades a la maquinària estatal russa. Putin podria contenir-se mentre l’opinió pública occidental continuï alerta, tot esperant que el món perdi interès en el conflicte. Recordeu que l’any 1968 va passar això a Txecoslovàquia: la invasió soviètica, a l’agost, fou tres setmanes després de la reunió a Čierna nad Tisou (Txecoslovàquia), on Dubček [el líder txecoslovac] i Bréjnev [el cap d’estat soviètic] acabaren abraçant-se fraternalment. En aquell moment, semblava que la crisi s’havia evitat.

—La crisi d’avui fa pensar en un canvi radical de l’status quo geopolític, especialment a Europa. Què ha passat? Tant ha canviat Europa?
—Europa no ha canviat tant. Però els fonaments del continent han estat malmesos per Putin, certament, i el dany causat per les seves escomeses és evident a ulls de tothom. Les forces antidemocràtiques es van consolidant i la Unió Europea ha perdut una part de l’atractiu. A Itàlia, la Lliga de Salvini i els Germans d’Itàlia són al capdavant de la càrrega populista. A Espanya, hi ha Vox. Em sorprèn que el conegut periodista espanyol Hermann Tertsch, un bon amic meu, s’hi hagi unit. I després tenim Orbán, el primer ministre hongarès, que és tot un referent per a Kaczyński en tant que líder autoritari. Orbán té una idea diferent d’Europa, equiparable la idea que en té Le Pen a França. Fa poc, de fet, Orbán va volar directament des de l’estat espanyol –on havia viatjat per a assistir a una conferència d’euroscèptics– cap a Moscou, on es reuní i begué xampany amb Putin. Això també és un canvi sorprenent: no m’hauria imaginat mai que l’Orbán que vaig conèixer fa tres dècades es convertiria en un ultradretà pro-Putin. Però sabem, tanmateix, que traïcions com aquesta no són pas inèdites en la història d’Europa. L’ex-número dos del Partit Comunista francès Jacques Doriot, per exemple, acabà aliant-se amb Pierre Laval, cap de govern del règim de Vichy que fou executat per col·laboració amb els nazis. En aquest sentit, Europa no ha canviat tant.

—Quina és la seva opinió sobre la posició actual d’Europa vers Rússia?
—Europa es comporta de manera raonable però no gaire coratjosa; al cap i a la fi, la UE tampoc no és que sigui formada per grans herois. Els alemanys són els més cautelosos, però crec que cal que entenguem els motius de fons d’aquesta cautela. Un estat que, avui dia, té un pes històric tan gran com el que tenia durant l’època de Hitler ha de ser caut per força. Jo, honestament, em moderaria a l’hora de criticar Alemanya. Em ve al cap una conversa que vaig tenir amb un dirigent polític alemany, ara no recordo si sobre l’Afganistan o bé l’Irac. “Adam, digues-me la veritat –em preguntà–, què t’alarmaria més, una Alemanya massa pacifista o una de massa militarista?” Vaig haver de callar.

—Ara mateix, els Estats Units envien uns mil set-cents soldats a Polònia. Vistes les tensions actuals, això us alarma?
—Com millors siguin les relacions entre els Estats Units i Polònia, millor anirà Polònia. Això inclou les relacions militars, és clar. Però la mala sort de Polònia és el govern que té. Ara per ara, sembla a la vora del col·lapse, però és cert que l’electorat polonès continua essent molt susceptible a les consignes autoritàries, populistes, antialemanyes, xenòfobes, antisemites, nacionalistes i isolacionistes. No crec que la pressió de la comunitat internacional pugui canviar el comportament d’aquest govern: haurem de ser els mateixos polonesos, doncs, que gestionem aquesta situació. Occident ja fa tant com pot per a ajudar-nos, que és molt.

—Aquest govern també és antirús?
—És una pregunta molt interessant. Retòricament, ho és. Però la propaganda governamental és, primer de tot, antieuropea i antialemanya. Hi ha un discurs de martiri polonès –invocacions freqüents a la matança de Katin, etcètera– però no s’acaba traduint mai en res concret. Fins i tot el suport de Kaczyński a tota mena de teories de la conspiració sobre l’accident aeri del 2010 a Smolensk, en què va morir el seu germà bessó (Lech Kaczyński, aleshores president) i noranta-cinc persones més, no ha fet sinó dur més confusió. Hi ha qui diu que Donald Tusk [ex-primer ministre polonès i actual president del Consell Europeu] no va obligar els russos a lliurar les restes de l’avió a Polònia. Però el govern actual no ha pogut recuperar l’avió en els sis anys que fa que és al poder, i segurament ningú no podrà obligar els russos a retornar-lo (almenys mentre declarin públicament que Putin és la persona més íntegra del planeta i que és innocent de tots i cadascun dels crims dels quals se l’acusa). A Polònia, molta gent es demana si Kaczyński és conscient que duu el país cap al “Polexit” [la sortida de Polònia de la UE] i si la seva política és pro-russa. No crec que ho sigui, personalment, però no estic del tot segur que els serveis secrets russos no s’hagin infiltrat al seu entorn. En qualsevol cas, repetiré allò que ja he dit moltes vegades: si jo ara fos a Moscou i fos cap de la Lubianka [la seu dels serveis secrets russos], celebraria una missa diària en honor a Kaczyński i resaria perquè no caigués mai malalt. Un aliat millor no el podrien pas trobar, els russos.

—I no és solament Kaczyński o el seu partit. La posició de l’extrema dreta europea sembla ser pro-Putin.
—Tal vegada és una aliança ocasional, però no hi ha dubte que tant Vox com el Ressamblement National de Le Pen es beneficien del suport financer del Kremlin. Naturalment, això no és pas un factor decisiu: serien antieuropeus fins i tot sense els diners russos. El projecte europeu –amb tots els seus pecats, la seva corrupció i la seva feblesa– és un projecte liberal, compromès amb la democràcia i la llibertat individual. Ells no volen un projecte com aquest. Hi ha gent a Europa i als Estats Units a qui no agrada la democràcia. Això es va palesar en les consignes que se sentiren durant l’assalt al Capitoli dels Estats Units, el 6 de gener de 2021, per part de partidaris de Donald Trump. D’aleshores ençà, les mentides i falsedats escampades pel Partit Republicà no han deixat de créixer. Una societat que ha viscut molt de temps en un règim democràtic es torna, en certa manera, susceptible a la “fatiga democràtica”: la convicció que la democràcia és un projecte purament hedonista, incapaç d’expressar valors superiors. Aquesta fatiga democràtica funciona una mica com el monòxid de carboni: en conviure-hi durant llargs períodes, la gent acaba perdent la raó i convencent-se que el seu objectiu vital és morir per la pàtria, la fe, etcètera.

—M’agradaria tornar ara a la situació dels mesos vinents. Heu dit que Putin posposarà la invasió.
—A Rússia, tot depèn d’un sol home. Quan dic “tot”, penso bàsicament en la presa de decisions. Pot ser que Putin no sigui capaç de posar en pràctica tot allò que voldria, però ha aconseguit de concentrar el poder entorn seu fins i tot més que no pas Stalin. Stalin, si més no formalment, era limitat pel seu politburó, un òrgan polític que en principi podia dir-li que no, encara que no ho feia, és clar. Putin no té politburó, és totpoderós: és un monarca absolut, un cèsar. Però estic convençut que, després de vint-i-dos anys al poder, ja no té res positiu a aportar a la política russa. Qualsevol potencial que el seu lideratge pogués haver tingut per a Rússia s’ha evaporat, ras i curt. I com que no hi ha cap mecanisme de relleu pacífic al si del Kremlin, solament hi quedarà l’impuls ombrívol de la decadència permanent. És com una bicicleta, que ha d’avançar contínuament per mantenir-se dreta. La qüestió, doncs, és quan es detindrà la bicicleta, i com caurà. Alguna cosa haurà de passar, perquè Putin certament vol continuar dret. De manera que triarà allò que els russos anomenen “petites guerres victorioses”. Podria ser Khàrkiv, Odessa, Moldàvia o el Casaquistan, com ja ha passat abans amb Crimea. És un fenomen similar al funcionament d’un narcòtic: primer s’observa un efecte eufòric, seguida del desig imperiós d’una altra dosi.

—Llavors, creieu que hi ha una pulsió interna a Rússia cap a l’agressió.
—Recordo la reacció de sorpresa del Kremlin arran de l’elecció de Zelensky. Els russos pensaven que era impossible que fos elegit. Poroixenko [l’ex-president ucraïnès i rival de Zelensky als comicis], ho tenia tot a favor: l’exèrcit, els diners, el poder. Havia de guanyar; a Rússia, si més no, hauria guanyat. En canvi, Poroixenko va perdre de manera contundent, i hagué d’acceptar la seva derrota. Atònit, el Kremlin va servar silenci. Però al cap de poc temps l’ansietat es començà a palpar a Moscou. Si un tipus així, un jove actor d’un popular programa televisiu, podia guanyar unes eleccions presidencials a Kíev, aleshores –hòstia!– una cosa com aquesta també podria passar a Moscou. És en aquest punt on es troba Rússia ara mateix. El règim està preocupat, insegur, no sap què ha de passar. Aquesta inseguretat podria durar un quant temps; és una forma estable de decadència. Recordeu com va ser amb Bréjnev: aleshores, tothom sabia que l’home que manava era poc més que un somnàmbul, un mort vivent i –així i tot– el van mantenir fins al final, principalment perquè el sistema soviètic no tenia cap mecanisme fiable per a garantir el relleu. És per això que és impossible de predir què passarà amb Putin i amb Rússia, però alguna cosa passarà. Al cap i a la fi, ni tan sols Stalin fou capaç d’obtenir un decret del politburó que l’eximís de morir.

Irena Grudzińska Gross és professora de l’Institut d’Estudis Eslaus a l’Acadèmia Polonesa de Ciències, a Varsòvia. Gross també és coautora del llibre Golden Harvest (Oxford University Press, 2012).

© Project Syndicate 1995–2021