Aðalsteinsson: ‘L’esborrany de constitució es mor de fàstic al parlament islandès’

Ragnar Aðalsteinsson és expert en dret i professor de la Universitat de Reykjavík. Després de la crisi bancària del 2008, va ser un dels impulsors de l’assemblea ciutadana que va redactar una nova constitució per a Islàndia, gairebé setanta anys després de la independència. Aðalsteinsson ha visitat Barcelona per participar en el cicle de debats ‘Processos constituents al món’ organitzat pel Departament d’Afers Exteriors. Amb ell parlem sobre el procés constituent islandès, avui paralitzat al parlament, i els possibles consells que en pot extreure una Catalunya independent.

—Tot comença el 2008 amb la crisi bancària.
—Els tres bancs principals del país van fer fallida i es van emportar gairebé tot el que tenien al davant. La gent va perdre els seus estalvis, les cases… El govern va ser incapaç de parar-los els peus, o no va voler fer-ho, quan s’expandien com inconscients a l’exterior. Ho compraven tot. Quan va esclatar la crisi econòmica, el 2008, es van quedar sense finançament i es van ensorrar. El govern no estava preparat per una davallada bancària, i el banc central tampoc. La gent es va sentir desprotegida i abandonada. Van ocupar els carrers i van protestar dia sí i dia també. Així va néixer l’anomenada revolució de les cassoles. Exigien la dimissió del govern i una nova constitució. Volien tenir canals per a influir i participar de l’àmbit polític.

—Però quin problema té la constitució actual? No es pot reformar?
—S’ha de tenir en compte que la constitució és del 1944 i no l’ha redactada cap islandès. Es basa en la constitució que el rei danès va donar a Islàndia el 1874. Ha patit algunes esmenes, sobretot quan Islàndia es va convertir en un estat sobirà el 1919, però quan ens vam independitzar, el 1944, només es va retocar un article: Islàndia va passar de ser un regne a una república. És una constitució molt passada de moda. Desfasada. Els polítics s’han compromès diverses vegades a revisar-ne tot el text i actualitzar-la, però no n’ha reeixit cap intent.

—L’abril del 2009 es van avançar les eleccions i les esquerres van recuperar el govern. Què va passar amb la constitució, l’altra demanda de la revolució de les cassoles?
—La nova primera ministra, la socialdemòcrata Jóhanna Sigurðardóttir, era una persona que ha lluitat més d’un quart de segle per reformar la constitució. El seu govern de coalició amb els verds va encarregar, el 2010, la redacció d’una nova constitució a una assemblea ciutadana de vint-i-cinc persones. Per escollir-los, es van fer unes eleccions on es van presentar 500 persones. Els partits polítics no hi van interferir en cap moment. Però el Tribunal Suprem va anul·lar l’assemblea per irregularitats en les votacions. Per salvar-la, el parlament va haver de nomenar el mateix equip escollit pels ciutadans. Tanmateix, tot aquest procés va fer perdre un temps molt valuós que es podia haver dedicat a la deliberació de la nova constitució.

—Com funcionaven aquestes deliberacions?
—Van donar quatre mesos a l’assemblea perquè redactés un esborrany. Un període molt curt, massa. Es feien reunions, totalment públiques i transparents, segons les temàtiques. Es convidaven experts i es debatia. Per incrementar la participació ciutadana, es va obrir el procés als mitjans de comunicació i les xarxes socials. Es podien aportar idees des de Facebook, per exemple. En total, es van rebre més de 3.000 missatges amb propostes.

—L’esborrany de constitució es va presentar a la Comissió de Venècia. Com ho van valorar?
—Van recomanar de fer alguns canvis de caràcter tècnic per esmenar algunes errades. Detalls que es podien retocar molt fàcilment. Però, en general, la comissió va tenir molt bones paraules sobre l’esborrany.

—Molt bones paraules que han quedat en res.
—L’esborrany va arribar al parlament després de les eleccions del 2013. Les majories havien canviat i el govern i bona part del parlament estaven en contra de la nova constitució. L’esborrany continua allà, mort de fàstic. No s’ha arribat a votar mai. El 2011, l’anterior govern va fer un referèndum demanant a la gent si volia una nova constitució basada en l’esborrany de l’assemblea. El 60% va dir que sí, però el parlament no ha fet res. És filibusterisme pur.

—Com s’explica això?
—Jo ho comparo amb el Brexit. El govern britànic ha impulsat la sortida de la Unió Europea malgrat haver obtingut una majoria molt i molt estreta. Han obeït el resultat del referèndum. A Islàndia, els polítics han girat l’esquena a tres terceres parts de l’electorat que volien una nova constitució. És un menyspreu profund a les regles de la democràcia.

—Quines crítiques fan a l’esborrany, els contraris?
—Són bàsicament detalls tècnics. En el fons, tenen un problema de relat, perquè no argumenten i es deixen portar pels prejudicis. No volen que el poble i l’esquerra decideixin. Tenen certa fòbia a la democràcia.

—I ara, què?
—No crec que passi res de bo fins que no tinguem un govern nou.

—Però el govern es va formar el gener.
—Ho sé, però l’actual no té cap mena d’interès en l’esborrany. Parlem del partit de les elits i els grans interessos econòmics. El Partit de la Independència (dreta liberal) té al darrere tota la indústria pesquera: més d’un quart del PIB islandès. És un sector molt poderós, amb moltíssima influència, però sobretot, fora de la capital, on hi ha els ports. En aquest sentit, pressionen la gent amb el discurs de la por. Diuen que la desocupació augmentarà si es nacionalitzen els recursos naturals i si s’apliquen noves normatives per a protegir el medi, tal com preveia l’esborrany. Aquest discurs cala. Hi ha diversos punts que requereixen negociació, però això no passarà mentre el Partit de la Independència continuï al poder. Amb ells no es pot discutir sobre afers econòmics i socials.

—Què se n’ha fet, dels partits que van impulsar l’esborrany?
—Gairebé han desaparegut. Han passat de trenta-quatre diputats a només dotze. El seu buit, en part, l’ha ocupat el Partit Pirata. Cal dir que ara mateix hi ha més interès a l’exterior sobre el procés constitucional, entès com un experiment de democràcia participativa, que no pas a Islàndia. La gent n’està una mica cansada.

—Durant la revolució de les cassoles s’exigia una democràcia més oberta. Què preveu, l’esborrany, en aquest sentit?
—Hi ha dues eines principals. Es poden presentar iniciatives legislatives i mocions perquè es debatin al parlament, si tenen com a mínim el suport del 2% de l’electorat. També sotmetre a referèndum les decisions de la cambra, si així ho demana el 10% de l’electorat. Una eina com aquesta, encara que no es posi en funcionament, sobrevola de manera permanent els escons. Influeix, d’una manera democràtica, en les decisions que es prenen. Fa el parlament més proper i obert.

—La reforma constitucional irlandesa ha inclòs polítics en les deliberacions de l’assemblea. Creieu que és una bona manera d’evitar que la reforma sigui paralitzada al parlament?
—És un debat interessant, però jo sempre em faig una pregunta: per què els polítics han d’escriure totes les regles del joc? El poder emana del poble, d’enlloc més, i és la gent qui autoritza els parlamentaris l’exercici del poder legislatiu. Si el parlament i el govern decideixen sobre les regles del joc, la sobirania popular no val res. Els qui ostenten el poder i les elits se n’apropien i es fan el país a mida. La participació popular només interessa en les eleccions. En certa manera, els entenc. Qui té poder no el vol perdre o que li retallin. L’egoisme és molt humà. Ara, això significa que la democràcia serà coixa, perquè no es desenvoluparan vies participatives.

—Vistes les traves i problemes, no seria millor una Islàndia sense constitució escrita?
—No ho crec. El model del Regne Unit fa molt borroses les fronteres que divideixen els poders, per això Westminster n’acapara tant. Elaborar una constitució amb suport popular i consens és important. A més, simbòlicament permet deixar constància dels valors i projecte que defensa el país.

—Algun consell per al procés constituent català?
—Recomano que hi hagi temps suficient per fer les deliberacions necessàries prèvies al redactat. Al principi, és probable que necessiteu una constitució preliminar, tal com va passar a Sud-àfrica. Llavors, s’ha d’obrir la discussió sobre quins valors han de guiar la nova constitució. I em mantinc ferm en la idea que el redactat l’hauria de fer una assemblea popular sense representació parlamentària. Una volta elaborat un primer esborrany, és necessari que s’obri a tots els estrats de la societat. Cal recórrer tot el país i preguntar a la gent.

—I com es fa això?
—S’han de fer servir els mitjans de comunicació tradicional, però també les xarxes socials: Twitter, Facebook… Al segle XXI, ja no hi ha excuses per no fer-ne partícip tota la societat. És important escoltar i discutir-ne el contingut, no en termes legals. Si el diàleg és obert i transparent poden sortir aportacions molt positives. L’assemblea ho ha de recollir tot i esmenar el redactat inicial. En aquest sentit, la constitució també hauria de ser flexible i fàcilment reformable. Per decisió parlamentària. Però la gent també té dret d’impulsar esmenes constitucionals. La islandesa, per exemple, és molt restrictiva.

—El 1944, Islàndia es va independitzar de manera unilateral. Catalunya va pel camí de fer un referèndum unilateral.
—La diferència entre Islàndia i Catalunya és que, a principi del segle XX, el regne de Dinamarca estava disposat a parlar amb els islandesos. En canvi, el govern de Madrid es nega a parlar amb el poble català, per tant, no hi ha cap mena de voluntat de solucionar el problema. Entenc que ja no hi ha possibilitats de trobar solucions intermèdies com va passar a Islàndia: el 1916, vam acordar la Royal Union amb Dinamarca. Érem un estat sobirà, però compartíem el rei, la representació exterior i la defensa. Aquesta solució va durar gairebé tres dècades, però a Catalunya no hi ha marge per a fer això.

—I com veieu el referèndum unilateral?
—A Islàndia ens mirem Catalunya com a una nació. I penso que, com a tal, té dret de decidir sobre el seu futur de manera democràtica. S’ha de poder votar, perquè amb sondatges d’opinió no s’aconsegueix res. S’ha d’esbrinar quina és la voluntat dels catalans. Si la decisió és sí, és important saber com és de gran la majoria. Com més unànime sigui el suport a la independència, més forta serà la posició negociadora amb Madrid.

—Els reconeixements internacionals també poden enfortir aquesta posició per pactar els termes de la desconnexió.
—Certament. És molt important que les autoritats catalanes convencin estats de tot el món perquè donin suport a les seves accions i intencions. No fa falta que siguin tots de cop, per això recomano que se cerquin complicitats amb altres països petits, perquè hi poden haver afinitats evidents. Els estats grans, en canvi, tendeixen a preferir l’statu quo, només reaccionen quan la reacció en cadena ja és imparable. Si el govern ho aconsegueix, la posició de Madrid es debilitarà molt.

—Islàndia va ser el primer país a reconèixer les repúbliques bàltiques a principi dels noranta. Podria fer el mateix amb Catalunya?
—Quan els països bàltics lluitaven per la seva independència respecte de la Unió Soviètica, Islàndia va ser el primer de posar-se al seu costat. Tot i ser un país petit, va generar una reacció en cadena. En el cas català, jo no posaria la mà al foc per l’actual ministre d’Afers Estrangers, és molt conservador [riu]. Però Jón Baldvin Hannibalsson, que és el ministre que va reconèixer Lituània, i és socialdemòcrata, us entendria millor que ningú.