04.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.06.2023 - 02:25
Sembla mentida que persones que entren a la política afirmant que volen trencar amb totes les regles i portar aire nou a un ambient resclosit puguen acabar agafant-se a la cadira amb autèntica desesperació quan arriba l’hora en què la gent els diu que s’ha acabat.
Ara ja fa una setmana de les eleccions municipals i heus ací que a Barcelona els comuns encara intenten tot de maniobres, cada volta més desesperades, per a evitar que Xavier Trias siga el pròxim batlle de la ciutat.
Aquests set dies hem assistit a campanyes ridícules en les xarxes socials provant de justificar una coalició per a evitar que governe Xavier Trias. Ridícules perquè els mapes que ensenyaven ho eren, de ridículs –provar de fer veure que Trias havia guanyat únicament a Sarrià per adjudicar-li una etiqueta de classista és estúpid: Trias va guanyar a Sarrià – Sant Gervasi, a les Corts, a l’Eixample i a Gràcia.
Ridícules, o més aviat cíniques, perquè és tenir molta barra voler afegir ara en la campanyeta ERC amb comuns i PSC, tenint en compte que fa quatre anys ells mateixos van sumar comuns, PSC i l’extrema dreta per a evitar que governàs el batlle d’ERC que havia guanyat les eleccions, Ernest Maragall.
I són ridícules –lamentables, de fet– perquè, al cap i a la fi, proven sobretot d’amagar la realitat, que ningú no pregunte sobre les seues responsabilitats. Si Ada Colau no és la pròxima batllessa de Barcelona es deu, principalment, al retrocés enorme del suport que tenia en zones com ara Sant Martí o Nou Barris. Allà i no a Sarrià és on Ada Colau ha perdut les eleccions. Dades: fa quatre anys a Sant Martí els comuns van obtenir el 30% dels vots i fa una setmana tan sols l’11%. Fa quatre anys a Nou Barris van aconseguir el 33% dels vots i ara el 16% i prou. És clar que preguntar-te per què els teus votants deixen de votar-te és molt més complicat perquè implica haver de reconèixer que hi ha moltes coses que no deus haver fet bé. I això la supèrbia de Colau no ho pot permetre.
Però les coses són molt simples d’entendre. Ada Colau va arribar a l’ajuntament impulsada pel problema de l’habitatge i vuit anys després el problema és molt més greu que no era. Ada Colau va arribar a l’ajuntament fa vuit anys com un referent de l’esquerra, que havia de plantar cara a la dreta, però fa quatre va pactar amb l’extrema dreta per impedir un govern d’esquerres i independentista. I què volia? Que la gent no se n’adonàs? Ada Colau, en fi, va arribar fa vuit anys fent gala que amb ella arribava un estil diferent –recordeu aquelles piulades carrinclones plenes d’emoció perquè viatjava amb metro? I què tenim ara? Una política superba que rebutja el contacte amb la ciutadania i que es tanca en el seu cercle, insensible a cap proposta que ningú li puga fer de fora estant.
Les derrotes, en política, són dures. Però cal acceptar-les. Xavier Trias fa vuit anys va tenir una derrota duríssima perquè es fonamentava en una mentida de la policia patriòtica, de la qual Ada Colau va saber traure profit. Però es va comportar. I vuit anys després ha recuperat la batllia, en part, segurament, gràcies al fet que la gent dóna valor a la manera com es va captenir durant aquell lamentable afer dels diners a Suïssa que no eren veritat.
Però Colau i els comuns ja n’acumulen dues de seguides i, per tant, la cosa ja no és una anècdota sinó un estil, una manera de fer, una manera de concebre la política. No van acceptar la victòria d’Ernest Maragall ara fa quatre anys i ara no accepten la de Xavier Trias. Tenen molt mal perdre i el fet més trist de tots és que els és igual constatar que amb això fan molt de mal al seu espai polític i a l’esquerra en general.
PS1. Després d’un parèntesi d’uns quants mesos, degut a qüestions acadèmiques, avui Joan Ramon Resina torna a publicar el seu article del dilluns. I parla, precisament, de Barcelona, d’Ada Colau i d’alguns dels seus impulsors i fans: “El manifest de la cinquena o sisena –ja n’hem perdut el compte– internacional“.
PS2. Aquest cap de setmana s’ha anunciat que Martxelo Otamendi plega de director de Berria, després d’haver pilotat durant trenta anys Egunkaria i Berria. Martxelo és un referent indiscutible –dels més grans que he conegut– no solament de la llibertat d’expressió, sinó de l’ofici periodístic. Els seus anys d’esforços deixen als bascs com a fruit un diari que és entre els millors i més moderns d’Europa i una cultura de respecte als lectors i de dignitat professional que els ajudarà a continuar en primera línia durant molts anys.
