17.06.2019 - 21:50
Fa anys, vaig entrevistar un fotògraf que em va dir que fer fotos a adolescents era molt difícil. Ell ho relacionava amb els complexos de l’edat. En els mil·lisegons que durava la captura de la imatge, la convulsió interna d’aquesta etapa es manifestava en canvis mil·limètrics al rostre. Variacions imperceptibles que no es podien registrar a ull nu però que quedaven fossilitzades en la imatge. Els rostres apareixien deformats, amb expressions d’estranyesa o sobreactuacions. Pupil·les desafiant les òrbites; somriures que només eixamplen els llavis sense afectar les altres parts de la cara; parpelles que es tancaven, per sorpresa, en el darrer instant. L’objectiu de la càmera era capaç de capturar el joc de màscares. En contraposició, el mateix fotògraf m’assegurava que la gent gran era molt fàcil perquè tenien un rictus permanent. Com si l’assossec de l’edat els portés la coherència en l’engranatge del rostre, i tot i les arrugues i els efectes de la gravetat, no hi hagués cap partícula que fes giragonses precipitades o es deixés incomodar davant d’un ull aliè.
Amb els anys, he comprovat aquesta teoria fent anàlisi del meu àlbum de retrats i localitzant-hi totes les incomoditats biogràfiques. Les adolescents i les no adolescents. També em passa amb certes persones públiques, quan les sento parlar als mitjans o les veig en les fotografies de la premsa. De fet, encara hi ha experts que van més enllà i no només parlen d’expressions, sinó que diuen que les formes del nostre nas o de les nostres orelles tenen un significat. Per exemple, les orelles grans parlen de la capacitat d’escoltar, i les petites d’algú que se’n cansa de pressa. Però això ja és una altra cosa.
Aquest cap de setmana, la constitució dels nous ajuntaments ens ha deixat molts rostres per interpretar. Una de les que segurament ha donat més material d’anàlisi en tota la seva carrera com a política ha estat Ada Colau, a qui sovint podem llegir la vida al rostre. El seu podria ser un abecé emocional i les càmeres en tenen un registre extens. Això, en principi, no seria cap mal. Ha costat i encara costa traslladar la humanitat a la política, i la transparència és una bona notícia. Potser el més preocupant és veure aquesta fragmentació de què parlàvem al rostre, i fer-ho de manera potser massa repetida.
Dissabte passat, la seva cara demostrava ser una pantalla plena d’interferències. Com si la confusió no li fes possible sintonitzar-se. S’ha dit que la nova batllessa de Barcelona va viure potser un dels dies més incòmodes de la seva carrera i així ho demostraven els ulls, el nas, la boca i els pòmuls, assumint el xoc de forces oposades entre flaixos. Una superfície de pell i músculs que no sabia a quins estímuls obeir.
Quan no som capaços d’alinear-nos, en el nostre cos apareix aquest mosaic esquarterat. Però també passa el contrari. Hi ha rostres harmònics fins i tot quan tot allò que succeeix fora no és gaire esperançador. Ho vaig veure també dissabte en Dolors Sabater, l’ex-batllessa de Badalona que va tenir també una decisió difícil després d’haver quedat segona: donar l’alcaldia al tercer, al PSC, per evitar el mandat d’Albiol. Donant les explicacions pertinents, els ulls li descansaven i la geometria del rostre estava equilibrada, com si totes les peces del seu trencaclosques anessin en línia amb la decisió presa i una fermesa radical sortís pels ulls.
Aquests dies, llegia les tesis del filòsof Jack Halberstam sobre el fracàs al seu llibre L’art queer del fracàs. Halberstam, precisament, parla de l’error, d’allò maldestre i desencaixat, com una oportunitat. És l’ espai vàlid on allò desmanyotat pot recol·loca-se per després, si cal, tornar a variar. De fet, ell mateix diu que ser radical és assumir el fracàs.
Després d’aquesta investidura, no és difícil pronosticar que a la pell de Colau li esperen encara alguns terratrèmols per lliurar. Músculs i tendons en dissidència hauran de tornar a pactar si s’estiren o es contreuen. I la pell continuarà registrant les contradiccions per alertar que potser pitjor que trair els votants deu ser trair-se a una mateixa. Seguint Halberstam, el millor hauria de ser permetre’s fracassar i així potser les cares podrien descansar.
