Ada Colau: ‘No podem esperar el canvi de la constitució’

Ada Colau (1974) és la cap de llista de Barcelona en Comú, partit que agrupa gent d’ICV, Podem, Procés Constituent i membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que va cofundar i presidir temps enrere. Segons les enquestes publicades, Barcelona en Comú és la primera força o la segona a l’ajuntament, sempre sense majoria absoluta. Colau parla d’independència, de l’aliança amb ICV i Podem i no amb la CUP, i del seu projecte de ciutat, pactes inclosos.

Podeu veure l’entrevista en vídeo ací:

Eleccions municipals a Barcelona 2015 · Ada Colau per vilawebtv

—La via més ràpida per a aturar els desnonaments és la independència.
—La via més ràpida, ho ha demostrat la PAH, és la voluntat política. I la independència financera. Aquesta és la via més ràpida. Tant a l’àmbit municipal, com al nacional o autonòmic, l’estatal, el mediterrani i l’europeu, cal voluntat, determinació, compromís, i estar disposat a jugar-se-la si cal per defensar els drets i les llibertats. No solament en l’habitatge. I això s’ha demostrat en el curs de la historia. Els drets es conquereixen, no t’esperes que te’ls concedeixin. Si creiem que el dret d’habitatge és una prioritat, i creiem que és injustificable que hi hagi pisos buits en mans d’entitats financeres al mateix temps que famílies desnonades, cal actuar. A l’àmbit municipal, autonòmic o estatal hi ha eines de sobres per a intervenir si hi ha voluntat política i independència política respecte del poder financer, cosa que ha faltat a CiU, al PP i al PSOE.

—David Fernàndez és capaç d’unir canvi social i independència. Per què vós no?
—Jo també podria unir-ho. Jo ho he dit. Amb David Fernàndez m’hi he entès sempre. Hem estat amics íntims des de fa dècades, ens hem trobat en moltíssimes lluites. David Fernàndez me’l crec. Qui no em crec és CiU. Això ho he dit. Però David Fernàndez, i tant si me’l crec. I he dit, i ho crec, que la independència és un procés de sobirania real des de baix, un procés constituent on la població decideix les regles de joc i posa les normes. Des d’aquest punt de vista m’ho podria creure. No em crec un procés segrestat per CiU.

—Per què Pablo i no David?
—Quan ha passat això? Ha ha!

—A la candidatura hi ha Podem i no la CUP
—Sabeu que la CUP és un moviment d’ànima municipalista i dóna autonomia a les seves candidatures. Jo amb en David he fet política tota la vida, i en continuo fent. Tant en termes personals com col·lectius. I la CUP Barcelona ha pres les seves decisions de manera legítima, i aleshores amb en David som companys de moltes lluites. La CUP Barcelona no ha volgut participar en Barcelona en Comú. Entenc que tinguin diferències. Allò que ens uneix és més que no pas allò que ens separa. Ara mateix hi ha un moment d’excepcionalitat, en què el conjunt de la ciutadania demana que siguem generosos i capaços de ficar els objectius comuns per sobre d’aquestes diferències.

—A Barcelona en Comú tindreu votants independentistes. Tindreu regidors independentistes?
—Sí. Segur que sí.

—Quants?
—La veritat és que no ho sé. Els ho hauríem de preguntar un per un perquè es defineixen lliurement i no voldria parlar per ells. Però alguns que conec de tota la vida, com Jaume Asens, s’ha definit sempre com a independentista.

—La pluralitat de votants implicarà una pluralitat de vot per part dels regidors. Els regidors de Barcelona en Comú (BeC) podran votar diferentment?
—Entenc que no. No n’hem parlat, però entenc que no en la mesura que a BeC hem dit sempre que creiem en el dret de decidir com a dret democràtic irrenunciable, i això vol dir que és la població la que ha de parlar i no els representants polítics en nom de la població. És a dir, Barcelona en Comú presenta un model de ciutat. No és un projecte per a Catalunya. No som un partit d’àmbit català. Som un partit municipalista per a la ciutat de Barcelona. I el que tenim en comú, més enllà del dret de decidir en el sentit ampli del terme, és un projecte de ciutat. Però mai no parlaríem en nom de la ciutadania donant llibertat de vot, perquè entenem que és la ciutadania que ha de parlar, i no uns regidors.

—Us aniria millor si us mulléssiu en aquesta qüestió.
—Nosaltres considerem que ens mullem. Hauríem de tenir clar què significa mullar-se. T’ho dic al contrari. Com una persona que no ha estat mai independentista, i que va votar sí-sí, perquè va veure un procés popular, exemplar, il·lusionador, que defensava la democràcia davant l’autoritarisme del PP. I sense haver estat mai independentista vaig votar sí-sí. A mi, que vinc d’aquesta trajectòria, em sorprèn que en lloc de trobar-me actituds inclusives, com per exemple la de David Fernàndez, m’hagi trobat amb un sector de l’independentisme que no ha fet res més que atacar-me des de llavors. Que no em defineixo prou, que no m’implico prou. No sé quanta gent vol sumar gent al teu projecte. Però si vols sumar gent al projecte, en teoria, m’hauries de convidar i fer propostes. I no posar-me contra la paret, i dir-me que si no penso exactament com tu quedo exclosa del teu projecte. No és inclusiu, com a projecte.

—Com a votant independentista, preferiria que us mulléssiu abans, per saber si puc donar el vot o no. Si us voto, i després ja fareu…
—Et podem donar la garantia absoluta que nosaltres farem molt més per la sobirania de Catalunya i pel dret de decidir que CiU. La garantia absoluta. Qualsevol dels nostres regidors, tant si és independentista com si no, estarà disposat a arribar fins on calgui. A enfrontar-se amb l’estat, amb la Unió Europea i amb qui calgui perquè puguis exercir el teu dret de decidir perquè aconseguim el màxim de sobirania possible.

—Sou massa tolerant amb la utilització que cert unionisme fa de la vostra candidatura. Podríeu ser l’esperança d’una determinada Espanya. Us sentiu incòmoda amb aquest paper?
—Us torno la pregunta en el sentit que deia abans. A mi em sorprèn el contrari. Una persona que no ha estat mai independentista i s’ha mullat moltíssim pel dret de decidir (jo hauria pogut abstenir-me), jo era una figura estatal, amb molts vincles amb l’estat i podria no haver-me complicat la vida. Jo he anat a la Sexta, i els mitjans estatals, fa dos anys, i sense que ningú m’ho demanés, ni esperar res en canvi, m’he mullat pel dret de decidir, m’he enfrontat al PP, i m’han dit terrorista. En lloc d’apreciar-se això m’acusen en alguns casos, no tots, de lerrouxisme, unionisme, de manera crec incomprensible. La pregunta la formulo al revés, i també respecte de Podem. Malgrat que amb Podem hi tinc diferències, d’estil i d’alguns plantejaments, em sembla evident que qualsevol que vulgui treballar per la democràcia en general i per la sobirania de Catalunya també, hauria d’estar content que sorgeixi una alternativa d’àmbit estatal que obri una porta al dret de decidir català.

—Pablo Iglesias primer va fer unes declaracions molt fermes a favor del dret de decidir. Després ha passat a unes altres de vegades molt confuses. No hi veieu ambigüitat?
—Entenc que penseu que no és suficient, i que ha pogut ser ambigu en algun moment. Però em sembla que és fora de dubte, sense que jo l’hagi de defensar (perquè tampoc no comparteixo exactament les mateixes tesis). Us en posaré un exemple. A Nou Barris vam fer una xerrada en públic on també vam parlar del dret de decidir. No ens havíem coordinat ni preparat. Cadascú va arribar directament i ens vam trobar allà. Li vaig adreçar un missatge en castellà, per assegurar-me que m’entenia. Sé que l’entén, el català, però per assegurar-me’n, i davant de milers de persones, li vaig dir: ‘Sou una esperança per a l’estat, i esteu a favor del dret de decidir, però sapigueu que aquí el canvi ja es va produint des de fa temps i que no podem esperar. No podem esperar ni el canvi de la constitució, ni les decisions de determinats tribunals partidistes.’ Ho vaig dir públicament. No va ser titular ni recollit per cap mitjà de comunicació. Em sembla estrany que jo digui això públicament, que Podem torni a reconèixer que Catalunya és una nació, que té sobirania i ha d’exercir el dret de decidir –podem discrepar la manera, però està obert a discutir-ho–, i en canvi hi ha un cert independentisme que el considera el principal enemic. A mi no em quadra.

—Primera mesura que prendríeu si fóssiu batllessa?
—El pla de xoc. Són trenta mesures, perfectament viables, que hem pressupostat en cent seixanta milions. Cobreixen les tres prioritats de Barcelona: generar ocupació, garantir drets bàsics (habitatge, alimentació, etc.) i en tercer lloc, però no menys important, democratitzar la institució, garantir la transparència i la participació ciutadana.

—Com faríeu net del passat feixista de la guàrdia urbana? Fàcil de dir, difícil de fer.
—És evident que hi ha unes unitats que no han funcionat. Unitats específiques. No és un problema genèric de la guàrdia urbana, sinó en concret dels antiavalots i les unitats nocturnes. Concretament a Ciutat Vella és on s’han concentrat la majoria de condemnes per prostitució il·legal, tortures. I han estat molt concentrades en aquestes unitats i en aquest districte. Veient això crec que caldria començar per aquí: revisar els protocols que no han funcionat. I a partir d’aquí, comptant amb el mateix cos i la gent vàlida que hi ha dins, començar a canviar allò que no funcioni. I, evidentment, posant un codi ètic que estigui a l’altura del moment actual.

—És necessari soterrar les Glòries o val més que el metro arribi a tot arreu?
—Quin és el problema d’origen? Que tenim massa vehicle privat a l’espai públic de la ciutat. El 15% dels desplaçaments són de vehicle privat, i ocupen el 60% de l’espai públic, amb la contaminació que això produeix. Cal intervenir en l’origen, no pal·liar els efectes. Hi ha hagut un problema de planificació. I les Glòries són fruit de centrar-se en els efectes i no en les causes. Una vegada començat crec que s’ha d’acabar. Però crec que l’Ajuntament de Barcelona hauria d’haver actuat amb més força i lideratge davant de l’estat per exigir que les eternes promeses, i pendents, inversions en rodalia es fessin.

—Itziar González, Sabiano, han denunciat diferents màfies a la ciutat. S’hi pot fer res?
—I tant. En política democràtica em sembla increïble el contrari: que hi hagi candidatures que es presentin per governar en una ciutat tan important com Barcelona i que pretenguin que no es pot fer. Em sembla inacceptable. Evidentment que s’hi ha de poder fer alguna cosa. Si no és que la democràcia no serveix. Cal independència en la política. Que no hi hagi una relació de dependència respecte d’alguns poders econòmics i financers. Si la independència hi és i s’estableixen unes relacions de transparència amb els poders econòmics de la ciutat, no ha d’haver-hi cap problema perquè les males pràctiques es puguin posar damunt la taula i eradicar. Hauria de ser la normalitat i no l’excepció.

—Sabem que no obriríeu més hotels. Però en tancaríeu?
—Nosaltres hem dit que faríem una moratòria de tots els allotjaments turístics. Ara mateix hi ha hagut una saturació i un descontrol que ha acabat creant disfuncions i desequilibris a la ciutat. Cal fer una moratòria per posar-hi ordre. És molt de sentit comú. Igual com ho faries en l’àmbit domèstic, doncs en l’àmbit de la ciutat. És evident que caldrà fer inspeccions exhaustives i sabem i intuïm que a Ciutat Vella segurament no se’n poden fer més, d’allotjaments. Ni d’hotelers ni de cap altra mena. Ciutat Vella és saturada i ha perdut un 30% de la població aquests darrers anys. I no ens ho podem permetre, perquè si no Ciutat Vella acabarà convertida en parc temàtic. Això no crec que ho vulgui ningú. Ciutat Vella no pot suportar més allotjaments turístics i potser ha de decréixer. A Ciutat Vella no se’n podran fer més, però a en alguns altres barris sí. Hi ha una emergència habitacional i cal un parc de lloguer social urgentment. I els apartaments turístics podrien ser, els que són il·legals, una d’aquestes fonts. Que per exemple des de l’Ajuntament es proposés de reconvertir-los i passar-los al parc de lloguer social de la ciutat.

—La pobresa ha passat del 20% al 40%. La pregunta és si creieu que els rics es fan rics gràcies als pobres que es fan pobres.
—Em sembla una evidència empírica. Quan hi ha una riquesa desmesurada és a costa d’un empobriment desmesurat, I les xifres de Barcelona ho demostren. Barcelona genera molts diners. Milers de milions s’hi mouen, a Barcelona. Hi ha una xifra que per a una ciutat democràtica hauria de ser intolerable: els darrers quatre anys, ha augmentat d’un 40% la diferència entre el 10% més ric, i el 10% més pobre. I aquesta desigualtat no és solament immoral, no és solament injusta. Aquesta desigualtat és un problema de ciutat.

—Es pot governar Barcelona sense tenir cura de la classe mitjana? No teniu por que discursos com el de Nou Barris l’espantin ?
—Jo crec que la classe mitjana està molt indignada, en aquesta ciutat. S’ha ressentit moltíssim de l’empobriment i la precarietat. La meva família havia estat classe mitjana i ara ja no ho és. Sota els eufemismes de l’emprenedoria, els autònoms, etc., s’ha precaritzat i fulminant la classe mitjana. A mi em saluden, i m’animen, i tinc molta complicitat amb molta gent de l’Eixample, de Gràcia, on hi hauria classes mitjanes. En termes de justícia tothom, tingui el nivell de renda que tingui, si té mínimament uns principis ètics i polítics, tothom es vol sentir orgullós de la seva ciutat. I això històricament Barcelona ho té, uns valors molt clars i progressistes. Tothom es vol sentir orgullós de la seva ciutat. Per això cal garantir drets al conjunt de la població. No és un problema només dels pobres, sinó de tota la ciutat.

—Com pot ser que el 2007 ataquéssiu ICV tan clarament, i ara aneu amb ells. És una aliança d’un contingut estratègic per a poder tenir espai, diners, etc. És això?
—Ho vam fer amb totes les formacions. No va ser una cosa especial d’ICV. Hem de separar aquella acció política, perfectament explicable, amb la qüestió d’ICV. A ICV li faig crítiques, com a ciutadana, i també li reconec coses. El que ha fet ha estat també el seu límit. ICV ha estat un partit minoritari, sempre el partit en minoria en governs socialistes. Ha fet polítiques socials. I les polítiques socials les ha fetes bé. Parla de Ricard Gomà amb les entitats socials de Barcelona i et diran que ha fet les millors polítiques socials. Les polítiques socials s’han fet bé. Com a ciutadana, els he criticat sempre és que no pots estar en un govern i despreocupar-te de la matèria economia. I dir que és un àmbit que porten els socialistes. O això que passa amb la guàrdia urbana. Com que ho porten els socialistes, no és cosa meva. Home, no. Si formes part d’un govern, te n’has de fer corresponsable perquè allò millori. Aquesta és la crítica que he fet. Han fet bé les polítiques socials i no han fet prou de govern.

—Però ICV ha contribuït molt a crear aquest model de ciutat que ara es critica.
—I també a fer les coses bones de ciutat. S’han fet coses bé. Mai no hem fet la crítica dient que s’ha fet tot malament.

—La marca Barcelona, i el turisme, ho van fer ells.
—La marca Barcelona és una dinàmica global. La mercantilització de les ciutats i la globalització neoliberal és un fenomen global. Però evidentment pots tenir ajuntaments que intentin frenar això i revertir o capgirar-ho, o que deixin fer. I efectivament crec que aquests darrers anys hi ha hagut una deriva neoliberal i que ICV quan va ser al govern no va fer prou. Va fer polítiques socials, que després CiU ha frenat o directament revertit. Aquí es veuen les diferències. No podem dir que tothom és igual. ICV ha fet bé polítiques socials. Crec que en canvi s’ha despreocupat del model econòmic, i això ha estat el seu límit. Una cosa que no ha fet bé.

—Amb qui pactareu?
—Nosaltres intentarem guanyar. Creiem que hi ha una majoria social que no té representació política i volem guanyar. Sabem que hi ha molta gent indecisa i fins al dia de les eleccions treballarem el màxim a peu de carrer perquè la gent que no coneix el projecte el puguin conèixer. Però després, el 24-M els veïns i veïnes que decideixin. I segons aquests resultats, doncs si hem de pensar en una política de pactes, ja hem dit amb qui no pactarem. Si la nostra candidatura sorgeix com a alternativa al model actual de CiU i al soci habitual, que és el PP, és evident que no ens plantegem…

—I els socialistes?
—Depèn. Seran ells que hauran de decidir allò que encara no han dit: quin model de ciutat volen per a Barcelona.

—Ciutadans tampoc no el descarteu?
—Ciutadans es presenten com a nous. Però a Catalunya sabem que no són nous. I que tenen un programa econòmic com el PP bàsicament i a sobre presenten com a regeneració una ex-diputada del PP que no sé si va ser vint anys militant del PP… No és gaire creïble. Nosaltres hem dit que plantejaríem la política de pactes segons el model de ciutat. I, per exemple, una de les coses que defineix més això són els serveis públics. Clarament amenaçats per les retallades i privatitzacions. Nosaltres tindrem com a criteri segur recuperar el control municipal dels serveis privatitzats i no fer més privatitzacions. Actualment CiU ha privatitzat un munt de serveis amb l’aliança del PP. Però amb els socialistes també, amb qui han pactat la privatització de l’aigua a l’àrea metropolitana amb una operació molt poc transparent denunciada per l’oficina antifrau. Amb ERC han pactat la privatització dels pàrquings. I la gestió de les escoles bressol. D’això, volem parlar nosaltres. Qui està per la privatització de serveis bàsics o per la municipalització, que és el debat de fons i no el de les sigles.

Ada Colau en vint preguntes

—Quin és el vostre defecte principal?
—Parlo de pressa.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—Dels que tinc, l’empatia, herència de la meva mare.

—Quin nom (de noi i de noia) prefereix?
—No tinc nom preferit.

—Quin és el vostre artista preferit?
—En tinc molts!

—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—M’han agradat sempre els superherois. Ha ha!

—Quin personatge històric valoreu més?
—Herois anònims, m’agraden. Rosa Parks.

—Quin és el vostre lema?
—Sí que es pot.

—Quines feines heu fet fora de la política?
—El 99%. Enquestadora, traductora d’italià, intèrpret, i al DESC.

—L’escola on porteu els fills és públic o privat?
—Pública. I crec que hauria de ser una exigència per als càrrecs públics.

—L’última vegada heu fumat marihuana?
—Només n’he fumat una vegada o dues, d’adolescent. Mai més.

—Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—Amb els pares en castellà. Amb les germanes, en català. I amb els fills, en català.

—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Hi ha competició aferrissada, aquí. Que era d’ETA potser és la més greu. Però també han dit que Colau ha cobrat 3 milions d’euros amb la seva ONG, com si jo hagués tingut una ONG.

—El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Pasqual Maragall.

—Quant cobrareu si sou batllessa? I si sou regidora?
—Tant en un cas com en l’altre, el sou màxim pot ser de 2.200 euros.

—Cobrareu les dietes?
—El nostre codi ètic diu que no.

—Qui us ha fet políticament?
—Molta gent. Potser Vicent Molina, el meu professor d’història.

— I Jordi Borja?
—Ja el vaig conèixer de més gran. També n’he après molt, d’ell.

—Conquerir Barcelona és ara o mai?
—Sabíem que hi havia una majoria social. I si fèiem una proposta podia haver-hi una majoria. Per a tenir una presència testimonial, no calia.