26.10.2024 - 21:40
L’ex-batllessa de Barcelona, Ada Colau, abans-d’ahir va dir adeu a la política activa i va deixar de ser regidora de la casa gran. Ada Colau sempre podrà dir que ha estat la primera batllessa de Barcelona. Això, cogui a qui cogui, ha millorat la ciutat i ens treu a tots plegats la vergonya de ser una ciutat només governada per homes. Era una taca al currículum de la ciutat. Gràcies, doncs, Colau, i a tots els seus votants. Com gràcies, també, Colau, per haver pujat Barcelona al carro de les ciutats amb menys espai per als cotxes i més per als vianants, carro que marca el futur. Les superilles, que no es va inventar pas, sí que les va impulsar a nivells mai vists i va fer una cosa molt important: en va fer bandera i proselitisme. Sóc dels qui troben una meravella les reformes fetes sota el seu mandat, començant pel Consell de Cent mateix.
Començo amb els elogis que em vénen al cap perquè amb Colau (com amb CiU abans i ara amb ERC) hem de vigilar de no quedar atrapats, tots plegats, pels fanàtics que els odien amb tanta força, tant d’odi, que ens tapen la visió. Colau té enemics a cabassos. I tindrà tots els defectes que vulguem (començant per aquest adeu, que ves que no sigui temporal, cortina de fum), però que les nenes d’aquesta ciutat tinguin un mirall allà dalt no és gens menor. Però gens. I que Barcelona sigui cada cop més dels vianants, seguint el corrent mundial, tampoc. En fi, sóc dels qui van quedar seduïts per Colau, i poc després, em vaig sentir desenganyat. Creia, i crec, que l’aliança entre els independentistes i Colau podia ser meravellosa: Un exemple d’article meu (2014), ben seduït, i un de quan estava ben desenganyat (2018).
Ahir, escoltant el seu discurs de comiat, m’entristia sentir-li tres dels seus grans errors, en opinió meva, condensats en pocs minuts. Primer, tota la retòrica de penjar-se medalles de família humil quan Ada Colau és filla de creatiu publicitari i assessora immobiliària, no fotem. Classe mitjana del Guinardó. Això és Colau. I està bé. En segon lloc, tota la retòrica antielits, resumida en aquesta frase del seu comiat: “El que més m’ha decebut d’aquesta ciutat són les seves elits. Tenim unes elits malauradament provincianes, mediocres, avaricioses i que pensen massa en el benefici a curt termini i es desentenen de les conseqüències de la seva avarícia.” Dono tota la raó a Colau. Ho són.
Passa que jo vull recordar que les elits d’aquesta ciutat van fer batllessa Ada Colau perquè Manuel Valls, i les elits de Barcelona, per a mantenir els seus privilegis, veien més útil Colau allà dalt que no pas un victoriós Ernest Maragall. I el 2023, Colau va votar amb el PP i el PSC per fer batlle Collboni i repetir jugada, ara amb Xavier Trias: l’indepe, fora. És a dir, el meu desengany amb Colau té a veure amb com les elits l’han cooptada, i l’exemple més bo és la Copa Amèrica.
La tercera gran decepció amb Colau, per mi, ha estat la seva incomprensió (en la versió suau) de la potència dels estats. Com tanta altra esquerra, en els estats, hi veuen banderes, exèrcits i nacionalisme. Però els estats també serveixen per, oh, sorpresa, regular els lloguers, construir habitatge públic o prohibir els creuers del port de Barcelona. Sí, a Barcelona els creuers depenen de Madrid. En fi, les polítiques socials que ella volia (va crear una unitat antidesnonaments pionera, va posar fre als pisos turístics, li van tombar el dentista públic i la funerària pública) són gotes d’aigua al costat de la força dels estats en polítiques socials. Si ha manat vuit anys, i pensant com pensa, com és que tenim uns preus com els que tenim i un turisme que ens ofega? La resposta, també, sobretot, és l’estat.
Ella va triar, ja fa temps, l’estat espanyol i no un futur estat català. “Madrid és la nostra capital” vol dir seguir les polítiques socials espanyoles, i, per tant, caure en l’abisme d’un dels països més desiguals i elitistes d’Europa. Jo hauria optat per allunyar-me’n construint un estat nou. I avui, que som 27 d’octubre, encara més. Colau, que el 2014 va votar sí-sí a la independència, i el 2017 posava bastons a les rodes del referèndum, no només evitava una bandera nova a les Nacions Unides, i la felicitat de nacionalistes. També frenava noves polítiques d’habitatge. En una Catalunya independent, l’ala neoliberal catalana no tindria l’ajuda del PP i Vox (i el PSOE!) que té avui. I serien minoria, crec.
En trist resum: Colau, podent desfer-se de la monarquia, ha preferit desfer-se només del bust que hi havia a l’ajuntament, tu. I a sobre, abans-d’ahir, se’n vantava (els monàrquics deuen riure per sota el nas). No perdéssim l’esperança: nosaltres, amb Colau, hem pogut exagerar culpables de fora dels errors que només eren interns, dels independentistes mateixos. I així tots contents, tu.
