14.04.2016 - 02:00
|
Actualització: 14.04.2016 - 10:29
Finalment, ahir al vespre es va fer la presentació del llibre ‘Ada. La rebel·lió democràtica‘ (Ara Llibres) de Joan Serra, periodista del diari Ara. Tots dos, juntament amb l’autor del pròleg, Albert Om, van conversar durant una hora curta a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia, a Barcelona. Feia quinze dies que el llibre, un repàs interessant de l’arribada de Colau a l’Ajuntament, s’havia d’haver presentat, però els atemptats de Brussel·les van fer anul·lar l’acte. I Albert Om va explicar que fa vuit anys, casualitats de la vida, ell també havia de presentar un llibre del mateix autor, Joan Serra, a Vic, sobre Josep Anglada. Però que l’atemptat d’ETA contra el regidor Isaías Carrasco també l’havia fet anul·lar. Ahir, per sort, res no va impedir que tots dos fossin a la presentació.
La sala de la biblioteca, de 240 butaques, no es va omplir. El Barça jugava l’eliminatòria de Champions, que va perdre. Entre el públic, amb gran presència femenina, hi havia l’actual gerent de l’ajuntament, Jordi Martí, amb molts anys al PSC; Jordi Bonet, de Podem, un dels homes que fa els discursos d’Ada Colau segons el llibre; i molts, molts periodistes de BTV.
La presentació va anar guanyant interès a mesura que passaven els minuts. El primer moment va ser quan una dona del públic va interrompre l’acte i va demanar a Colau si no havien parlat de la dació en pagament, en la seva trobada amb el banquer de La Caixa, Isidre Fainé, i per què no es tirava endavant. Tot i la sorpresa, Colau se’n va sortir així. La interrupció arriba al minut 3.17 del vídeo:
I ací en teniu la transcripció:
—Dona del públic: El Fainé va preguntar sobre la dació en pagament? I si faries quitances dels deutes hipotecaris? Amb cap dels banquers que t’has entrevistat no ha sortit aquest tema, ja que parles de transparència?
—Ada Colau: Doncs no. Ells no ho van treure, així d’entrada. Però jo sí. Era el sentit de la reunió, de fet: la dació en pagament.
—Dona: Per què no s’ha portat endavant?
—Ada Colau: Home, sí. S’estan portant endavant des de la ciutadania. La dació en pagament és un tema de regulació estatal, de lleis estatals, però la PAH i els col·lectius ho estan portant endavant. A Catalunya s’ha avançat amb la llei 24/2015. A través de les entitats es va aprovar per unanimitat i els ajuntaments hem començat a aplicar aquesta llei. I hem començat a recuperar pisos buits per fer-los de lloguer social. Encara queda molta feina per fer, però respecte d’anys anteriors s’avança gràcies sobretot a l’acció de la ciutadania.
Canvis d’opinió
El segon moment d’interès va arribar quan Colau va parlar del canvi d’opinió que havia viscut en el pas de l’activisme a la batllia. És, de fet, un dels eixos del llibre. I ahir va tornar a dir que els polítics, i la guàrdia urbana, ara se’ls mira amb uns altres ulls. Aquest n’és el moment:
I la transcripció:
‘En temes de fons no he canviat d’opinió. Sí que canvies d’opinió sobre l’exercici de la política institucional. Ara empatitzes molt més amb el càrrec de polític. Sempre l’havies vist molt distant. I, evidentment, les coses poden millorar i les coses es poden fer d’una altra manera però també hi ha empatia. D’entrada, amb qualsevol alcalde o alcaldessa, jo hi empatitzo, siguin de la formació política que siguin.’
I, sobre la guàrdia urbana: ‘S’havia generat una idea que eren totalment crítics. I no. Havíem dit que hi havia alguns episodis de mala praxi, com en qualsevol altre àmbit, algun de polèmic, i que precisament pel bon nom de la guàrdia urbana ens havíem d’assegurar que fos absolutament transparent i de proximitat perquè no passessin coses així. Però és veritat que quan coneixies molt més el dia a dia, i les moltes accions invisibles, i difícils, la gestió de Ciutat Vella és una cosa molt complicada. Hi ha molta feina, molt sacrificada en el dia a dia. I molts professionals de la guàrdia urbana fan una feina molt poc reconeguda. I això els ho he dit, a ells, també. Hi ha una cosa molt injusta: de la seguretat només se’n parla amb les polèmiques. De les coses que van bé no se’n parla.’
A l’acte, en què Colau i Om van tenir el pes escènic i l’autor del llibre va restar en un pla més discret, va tenir un moment distès. Tots tres, i part del públic, van riure de la sortida d’Ada Colau, quan li van preguntar si havia llegit el llibre. ‘No. No l’he acabat. Confesso que tinc una certa saturació de mi mateixa’, va dir Colau. Un moment que va fer riure la concurrència, i a ella mateixa:
—Albert Om [A. O.]: Has llegit el llibre?
—Ada Colau [A. C.]: El llibre no me l’he acabat. Perquè confesso que tinc una certa saturació de mi mateixa.
—A. O.: Companys, ja tenim titular. Ja podem anar cap al Verdi.
—A. C.: Ha! És el típic exemple d’una frase que es treu de context.
—A. O.: No t’han dit que no critiquis els periodistes?
—A. C.: És un exemple perfecte per a una facultat de periodisme. Però una crítica que sí que faig al periodisme actual, en general, però no sé si us n’heu adonat, és que sóc omnipotent. En aquesta ciutat només hi sóc jo. I ho faig tot jo. Colau per aquí, Colau per allà. És una cosa…! El govern, l’ajuntament, Barcelona. Vull dir hi ha formes col·lectives. O es poden dir els noms dels regidors. Però els mitjans diuen que ho faig tot jo.
L’acte també va servir perquè Colau mig critiqués el diari El País per haver dedicat portades a les seves desavinences amb Podem que apareixen al llibre, i no a la gestió de l’ajuntament, i va insinuar que aquesta capçalera s’alia amb partits polítics no pas per informar, sinó per fer política; també vam trobar titulars que només una batllessa pot dir (‘Jo sóc de fer petons, però potser que ens donem la mà’, diu als homes amb corbates que, tot i ser batllessa, es prenen massa confiança amb ella per marcar terreny). També vam descobrir quina és la cançó favorita de Colau (‘Centro di Gravità Permanente‘, de Franco Battiato); vam saber de primera mà que l’Ajuntament de Barcelona té 12.000 treballadors, i finalment que Ada Colau creu que, en el futur, podrem escollir un batlle metropolità.
Aquest és el vídeo sencer de l’acte: